polítiques públiques

Marta Llatcha  | Gabinet Tècnic. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya

Aquest informe presenta un recull dels darrers treballs sobre les figures fiscals més importants que s’apliquen principalment a Catalunya i a l’Estat espanyol l’any 2014, la recaptació que se’n deriva per a l’any 2012, l’efecte que aquesta fiscalitat té sobre la cultura i alguns exemples de política fiscal d’altres països europeus, per als anys 2012 i 2013.

Esaú Acosta Pérez, Mauro Gil-Fournier Esquerra, Miguel Jaenicke Fontao | Educació Social. Revista d’Intervenció Socioeducativa, Núm. 55 (2013),  p. 92-100

Resum: La complexitat urbana a causa de la sobreproducció a la qual ens exposa Internet i els actuals mitjans de producció econòmics implica pensar cada vegada més la ciutat de manera diversa i complexa. On la multitud de factors que influeixen per a la resolució de qualsevol aspecte no s’ha de reduir a un mínim comú múltiple sinó a pensar-lo des d’òptiques de diverses disciplines. Les iniciatives ciutadanes ofereixen un canal d’innovació des del qual proposen “altres maneres de fer les coses” i pensar així allò urbà des d’una dimensió més operativa.

Dicen que no hay dinero para la cultura y que por eso las cosas están "así de mal". Pero al margen de lo discutible del argumento, ¿cómo es posible que se haya llegado a un escenario tal, casi de siniestro total en lo que atañe a la actividad cultural de muchas de nuestras ciudades?

Pese a la crisis económica experimentada en los últimos tiempos, es necesario precisar que el gran problema de la cultura en España no es la financiación, sino la perniciosa falta de políticas culturales. Es debido a esta carencia -y no a una supuesta falta de dinero- por lo que la cultura está sufriendo, entre otras cosas, recortes inesperados y arbitrarios que han derivado en presupuestos escasos, ridículos o inexistentes.

LaCol 

Com es decideixen quins equipaments construir? On situar-los, quina configuració tindran, quina forma? La resposta és complexa i depèn de múltiples factors: socials, polítics, tècnics, econòmics,... Nosaltres, com arquitectes, ens centrarem en aquest article en el paper que juga la nostra professió. Durant els anys de boom de construcció alguns dels nostres companys de titulació han excusat la seva participació en greus aberracions urbanístiques justificant que el seu paper era donar una simple resposta formal a un programa ja definit. L’arquitectura però no és un art independent, sinó que deu la seva raó de ser a unes necessitats humanes bàsiques. L’arquitecte, com a ciutadà però especialment com a tècnic, té la potestat de participar en la formulació del projecte des de l’inici, i si creu que no s’ajusta a la realitat, replantejar-ho.

Sólo la estructura tiene el poder sobre la realidad. O así lo parece ¿no? Al menos ahora dentro de este sistema de grandes elocuencias. Un sistema que hemos ido creando, no escondamos la cabeza, desde nuestro propio discurso. Suavizando en demasiadas ocasiones el vacío desde las criptas de las estrategias, las agencias, las redes, los grandes planes directores... Hemos apoyado generosamente las escenas de una representación para quien ostentaba el turno de poder. ¿A quién le ha importado luego? Me temo que a nadie de los que con tanto ímpetu ruedaprenseril lo fomentaron. ¿Se han hecho seguimientos? ¿Comprobado resultados? ¿Analizado progresos o decadencias? Ni por asomo, me temo también. Todo esto va en contra del perpetuum mobile. La cinta no para y hay que seguir escenificando la marcha, eso sí, delante de un gran ventanal con vistas a un admirable paisaje pero protegidos por la tecnología del gimnasio. Correr hacia ninguna parte y con asepsia extrema.

El Ministeri d'Educació, Cultura i Esport ha publicat l'Anuari d'Estadístiques Culturals 2014 que informa sobre la situació i evolució de la cultura a Espanya.

Les  principals dades observades a l’Anuari:

La cultura passa d’aportar 28.2224 milions d’euros, un 2,7% al PIB espanyol en 2011 a  26.031 milions en 2012 un 2,5%, i un 3,4 % si es considera el conjunt d’activitats econòmiques vinculades a la propietat intel·lectual. El PIB que genera la cultura és igual al d'agricultura, ramaderia i pesca (2,5%), i superior al de la indústria química (1%) i al de les telecomunicacions (1,7%).

El sector cultural, durant el  2013, va donar feina a 485,3 mil persones, fet que suposa un augment de 27.700 treballadors (6%) respecte el 2012, però disminueix un 14% respecte a l’any 2008. 

Olli Ruokolainen ׀ University of Tampere. Urban and Regional Development Studies Group

Document de treball que té per objectiu establir un marc teòric sobre la composició i dinàmiques de les economies culturals regionals. Malgrat existeixen nombrosos estudis sobre aquest tema, l’autor, Olli Ruokolainen, considera que aquestes investigacions no han aprofundit prou en els valors subjacents, conflictes, contextos, normes i objectius dels diversos actors i agents involucrats en les economies culturals regionals. Ruokolainen insisteix en la necessitat d’establir un marc teòric que abordi el desenvolupament estratègic de l’economia cultural i al mateix temps tingui en compte tots aquests aspectes que acabem d’assenyalar.

Joan Subirats, Marc Parés Franzi | Interdisciplina, Vol. 2, núm. 2 (2014), p. 97–118

El cambio de época al que estamos asistiendo (globalización mercantil, informativa y social, nuevos modelos de relación social, laboral y familiar, la revolución tecnológica de Internet, etc.) está afectando también la capacidad de las organizaciones públicas para dar respuestas efectivas y redistributivas a los nuevos y complejos problemas colectivos de las sociedades contemporáneas. En este escenario, los procesos tradicionales de elaboración de políticas públicas se están viendo claramente interpelados.

Cecilia Scoppetta | ACE: Architecture, City and Environment, Febrer 2013, vol. 7, núm. 21, p. 67-96

Les polítiques culturals s'han convertit en un important segment de la planificació estratègica de les ciutats i les intervencions culturals han assumit el rol de projectes insígnia dintre els esquemes de regeneració urbana.

El pas de l'antic model orientat al consum a les polítiques culturals orientades a la producció està relacionat amb l'aparició del paradigma de ciutat creativa, amb la creativitats com a motor decisiu de l'atracció.

Però si s'analitza acuradament, aquest paradigma mostra clarament algunes paradoxes evidents. De fet, l'anomenat entorn creatiu simplement no pot ser immobilitzat en un gueto o en regulacions burocràtiques. Com pot esperar-se que la planificació urbana i el desenvolupament -que són principalment orientats a imposar i regular- arribin amb una resposta eficaç a quelcom tal com el foment d'ambients creatius?

José Ramón Insa Alba | Periférica. Revista para el análisis de la cultura y el territorio, núm. 13 (2012)

La obsolescencia de las actuales políticas públicas de gestión cultural es el eje en torno al cual el autor analiza los presentes modelos culturales, desgranando su visión crítica sobre las líneas desarrolladas con la financiación de las administraciones y planteando una necesaria renovación de las mismas. Aquí tenéis un extracto

«Desinstitucionalizar la cultura supone abrirla a la sociedad mediante procesos colaborativos, bajo la lógica de la demanda más allá de la oferta, bajo la lógica del diseño abierto, bajo la lógica de la estructura rizomática. Conocimiento. código y diseño.

Quizá la responsabilidad de las instituciones recaiga más en la co-gestión del conocimiento, del intelecto y minimizar los procesos de 'fabricación' a los que estábamos acostumbrados. Crear valor para la cultura de un modo distinto, abierto, colaborativo, bien alejado de la realidad subjetiva de las administraciones. La cultura solo puede generar capacidad colectiva si es social.»