polítiques públiques

Anne Bamford, Michael Wimmer | European Expert Network on Culture (EENC)

La Comissió Europea va encarregar a l’European Expert Network on Culture (EENC) un informe sobre la creació de nous públics (audience building) des de les institucions artístiques. Anne Bramford i Michael Wimmer -membres d’aquesta Xarxa- van elaborat aquest informe on mostren les últimes tendències europees en desenvolupament d’audiències en els diferents sectors culturals; formulen recomanacions per a la Comissió Europea, les autoritats estatals, supralocals i locals i per a les institucions culturals, i presenten 28 casos pràctics de 12 països (Eslovaquia, Latvia/ Letònia, Regen Unit, Espanya, Països Baixos, Noruega, Alemanya, Luxemburg, Austria i França). 

Víctor Vich | Latin American Research Review Volume 48, Special Issue, 2013 

Resumen: El presente artículo combina la reflexión académica con la propuesta política. Retoma la pregunta sobre la importancia de las políticas culturales e intenta fundamentar una nueva respuesta. Sostiene que las políticas culturales no pueden concentrarse únicamente en la pura organización de eventos. Más allá del fomento a la producción cultural, del establecimiento de mejores mecanismos para su circulación y de dirigirse a públicos diferenciados, el ensayo apuesta por una política cultural que apunte a la deconstrucción de los imaginarios hegemónicos, vale decir, al intento por intervenir en aquellos sentidos comunes que se encuentran hondamente afianzados en los habitus sociales. Si el capitalismo contemporáneo basa buena parte de su poder en la dominación simbólica, este ensayo entiende que los símbolos y la cultura en general son igualmente un lugar de respuesta.

Francesco Paolo Campione (ed.) ׀ FrancoAngeli

Llibre que presenta les línies bàsiques del programa ‘Cultura. Punto e accapo’ que vol ser una plataforma de debat i un punt de partida per a una renovació del sector cultural a Itàlia. Segons els experts que hi participen, l’actual sistema d’organització i gestió de la cultura a Itàlia ja no respon a la lògica de desenvolupament que demana la societat actual i, per corregir-ho, cal una reestructuració substancial del sector per tal que el país pugui activar els seus recursos culturals i convertir el patrimoni i la creativitat en un dels seus principals avantatges competitius.

Cultural trends ׀ Carol Scott (coord.)

Número especial que analitza com mesuren països com Austràlia, Nova Zelanda, Canadà i el Regne Unit el concepte de valor cultural. S’hi comparen els sistemes de mesura i avaluació implementats per cada país i n’assenyalen les similituds i les diferències. Mentre que els models aplicats per Austràlia i Nova Zelanda posen l’èmfasi en els beneficis socials i identitaris de la cultura, el Canadà incideix en el seu valor econòmic. El sistema adoptat pel Regne Unit va més enllà i avalua no només les activitats promogudes des del sector públic sinó que incorpora també activitats promogudes des del sectors empresarials, amateurs i del tercer sector. Aquest model té molt en compte, a part de les externalitats socials i econòmiques, els beneficis que la cultura genera en les persones. En tots els casos s’assenyala que la cultura pot aportar tant a les societats com als individus uns beneficis que no es poden aconseguir a través de cap altre via. Tots els autors remarquen la importància de facilitar una comprensió clara del veritable significat i valor únic de la cultura.

Juan Arturo Rubio Arostegui; Joaquim Rius Ulldemolins | Revista Gestión y Análisis de Políticas Públicas nº 8, julio-diciembre 2012

Resumen:  En el marco de la actual reducción de los presupuestos públicos dedicados a cultura, ha surgido el debate en torno a la necesidad de aumentar la sostenibilidad de los equipamientos culturales. No obstante, los autores plantean que ello requiere una modernización del modelo de gestión de los equipamientos culturales: la agencialización, la contractualización de las relaciones entre las administraciones públicas y los equipamientos culturales y la evaluación de sus resultados e impactos. 

Alejandro Grimson (comp.) ׀ Instituto de Altos Estudios Sociales de la Universidad Nacional de San Martín ׀ Fundación Heinrich Böll

La cultura és una condició, un mitjà i una finalitat del desenvolupament. Els dirigents tenen un coneixement clar de les restriccions econòmiques i polítiques que afecten a la seva acció, saben que no poden gastar més diners dels que disposen i no poden actuar sense tenir en compte les relacions de força i els interessos dels diferents col·lectius. Però existeix una tercera restricció que els actors socials no poden controlar de la mateixa manera, és la restricció cultural. Així com els límits econòmics i polítics es coneixen i es poden establir les mesures necessàries per resoldre situacions diferents, en el cas de la restricció cultural passa el contrari, no es coneix prou bé i la cultura acaba influint més en els dirigents que no pas els dirigents en la cultura.

Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) 

El Consell Nacional de la Cultura i les Arts va presentar el passat  divendres 20 de juny l'Avaluació Estratègica del Mercat de les Flors, la segona que fa pública després d'haver-se pronunciat sobre el MNAC al maig. L'organisme reconeix la centralitat d'aquesta institució en l'impuls de la dansa contemporània a Catalunya, i  suggereix que les limitacions pròpies de l'equipament se supleixin amb la col·laboració amb altres equipaments de la ciutat i de tot el territori. L'objectiu ha de ser consolidar el públic potencial de la dansa i les arts del moviment  Millorar la seva presència a la xarxa o elaborar un manual organitzatiu són altres recomanacions de l'ens públic.

Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) 

El ConCa va presentar ahir a la Fabra i Coats-Fàbrica de Creació de Barcelona aquest document amb 36 propostes de tipus tributari, laboral, contractual i formatiu per millorar la condició professional dels treballadors del món cultural, els quals sovint es troben en una situació de precarietat tal com revelen les dades recollides en una enquesta realitzada pel CoNCA en la que s’evidencia que el 43% dels treballadors del sector perceben menys de 12.000 euros d’ingressos bruts anuals per la seva activitat artística.

Joaquín Rius, Mariano Martín Zamorano | Revista d'estudis autonòmics i federals Núm. 19 (2014)

Resum  En les anàlisis de política cultural comparada, des dels anys setanta s’ha destacat l’evolució cap a models descentralitzats administrativament i respectuosos o bé promotors de la pluralitat cultural i identitària. Espanya sovint s’ha caracteritzat com un país profundament descentralitzat, i se n’ha destacat la rica diversitat cultural i lingüística. També s’ha assenyalat el seu caràcter d’Estat singular, a mig camí entre l’Estat centralitzat i el federal, i de vegades se l’ha qualificat de sistema quasifederal. No obstant això, en l’àmbit de les polítiques culturals, és l’Estat espanyol quasifederal? L’article analitzarà com, a pesar del desenvolupament amplament descentralitzat de la gestió de les polítiques culturals, els recents processos jurídics i organitzatius de l’Administració general de l’Estat s’allunyen molt de promoure un Estat federal plurinacional i s’orienten de manera creixent cap a la recentralització i la simetrització.

Poetics, Volume 43, April 2014

Número monogràfic que analitza alguns dels reptes als quals ha de fer front l’art en la societat actual. Destaquem l’article «New modes of arts participation and the limits of cultural indicators for local government» amb noves propostes a l’hora de  mesurar la participació artística ciutadana en l’àmbit local. Els autors assenyalen  que els sistemes de mesura i avaluació han d’anar més enllà dels resultats quantificables i valorar els beneficis socials i educatius que aporta  la participació comunitària en cultura. S’hi presenten quatre estudis de cas i s’assenyala que la definició de participació comunitària en cultura pot variar molt en funció de les característiques de cada municipi. L’estudi adverteix que aplicar una mateixa noció del significat de participació i un sistema estàndard de mesura pot limitar la capacitat dels governs locals a l’hora de respondre correctament a les necessitats específiques dels seus ciutadans.