Interacció

 Rius-Ulldemolins, J., Rubio Arostegui, J. A., Flor, V.
 

L’aparent descentralització de la política cultural a l’estat espanyol es topa amb la realitat dels números: la inversió cultural troba en Madrid la seva principal beneficiària, deixant de banda l’articulació amb altres autonomies i la cobertura de les necessitats culturals de les poblacions localitzades a la perifèria.

L’article científic “Ministry of Cultural Re-Centralization? Spanish Cultural Policy, from a Regionalized State System to Madrid’s Promotion as Hegemonic Cultural Capital (1980-2019)”, signat per un equip d’investigadors encapçalat pel professor Joaquim Rius-Ulldemolins, analitza com des de 2008, el Ministeri d’Educació i Cultura (MEC), que compta amb recursos clau, ha fomentat la centralització en Madrid de l’ocupació i la inversió cultural a l’Estat, amb el consegüent increment de les desigualtats entre territoris.

Segon l’estudi, des de 2013, el 94% dels fons que el govern central destina als museus es queden a Madrid, una “tendència estructural” que es feia evident a l’inici de la crisi econòmica, en 2009, quan ja representava el 89% de la despesa en museus i que no ha deixat d’incrementar-se, tot i la superació de les retallades pressupostàries. Les dades parlen: només el Museu del Prado i el Reina Sofia es reparteixen 90 dels 100 milions d’euros destinats a centres d’art en 2019.
 
 

El Museu del Prado i el Reina Sofia es reparteixen 90% del pressupost estatal per a museus
 
 

Quant als fons invertits en 2019 en teatres i auditoris, els dos grans pols de Madrid (més de 10 milions) i Barcelona (més de 7 milions, destinats principalment al Gran Teatre del Liceu) es reparteixen el 89% del pastís de 20 milions d’euros destinats a espais escènics, deixant una minsa inversió en altres centres referents localitzats a altres territoris.

Aquesta tendència recentralitzadora, marcada especialment des de la crisi de la passada dècada, ha fet de la capital de l’Estat una ciutat hegemònica en les indústries culturals, acollint les grans infraestructures artístiques i buidant la resta de territoris. Amb tot, s’han detectat d’altres desigualtats també en la resta de l’Estat: els autors desvelen que el criteri implícit que explicaria una major despesa és la participació del MEC en un patronat, per damunt d’altres consideracions com el tipus i dimensió de les instal·lacions o la població a la qual es dona el servei. És el cas del Teatro de la Maestranza de Sevilla, del consorci del qual forma part el Ministeri, que va rebre 1,6 milions d’euros en 2019, enfront dels 0,6 milions que es van destinar al Palau de les Arts de València, espai d’envergadura similar que no compta amb un patronat.
 
 

El Liceu va rebre més de 7 M€ provinents de fons estatals. liceubarcelona.cat
 
 

L’article, publicat al referent “Journal of Arts Management, Law, and Society”, destaca que l’actual interpretació de la Constitució Espanyola reforça el dret de l’Estat a legislar en tots els àmbits de la cultura, especialment en la regulació i promoció de les indústries culturals, els drets d’autor o la promoció exterior de la cultural, elements que, segons els autors, són cada vegada més estratègics en la política cultural actual.

Els autors conclouen que, més enllà de Catalunya i el País Basc, que han desenvolupat la seva pròpia política cultural sense el suport del govern central, el MEC no compleix el rol de coordinador de les polítiques culturals amb les autonomies ni representa la diversitat cultural existent a l’Estat, sinó que interpreta el paper d’un organisme central que estableix les normes bàsiques a aplicar per les diverses autonomies, que actuen com a meres gestores.

Aprofitem l’avinentesa per recordar-vos que podeu consultar i/o  sol·licitar una còpia de l’article al Centre d’Informació i Documentació, de dilluns a divendres de 10:00  a 14:00 demanant cita prèvia.

Cita bibliogràfica:
 

Rius-Ulldemolins, J., Rubio Arostegui,  J. A. i  Flor, V. (2021). Ministry of Cultural Re-Centralization? Spanish Cultural Policy, from a Regionalized State System to Madrid’s Promotion as Hegemonic Cultural Capital (1980-2019). The Journal of Art Management, Law, and Society, 51(1), 53-72. DOI: 10.1080/10632921.2020.1851838

_____________________________________________________________________