polítiques públiques

Actualment en els entorns urbans s’estan generant una multitud de nous enfocaments per al seu desenvolupament sostenible, amb la contribució especial de la cultura i l’educació a aquests processos. En ells sorgeix l’oportunitat de definir els espais compartits com un patrimoni comú, en què la cultura participativa i comunitària i la creativitat de les iniciatives cíviques condueixen a l'objectiu d’un futur sostenible.

Al voltant de la relació entre educació, cultura i ciutat es concreta en l’espai públic, físic o virtual, a través d’equipaments com les escoles, els carrers i les places, els centres culturals i artístics de proximitat, les biblioteques, els museus o les plataformes col·laboratives de les entitats s’hi apleguen una gran varietat de narratives i discursos entorn del concepte de ciutadania. La interrelació entre aquests àmbits, però, va més enllà de les infraestructures; es defineix dia a dia en la construcció d’espais socials propicis per a la diversitat, la inclusió i l’equitat; uns espais dinàmics d'activitat i de tensió productiva entre les polítiques i els diferents agents de la cultura i l’educació, que afavoreixen la reflexió crítica i promouen una trobada amb l'art públic i els processos comunitaris.

Transformant pràctiques informals d’educació artística amb la tecnologia

La revolució tecnològica dels nostres temps és imparable, és un fet. Dia rere dia introduïm algun canvi en les nostres vides relacionat amb els usos de les TIC, en les esferes personal, professional i social. I en la cultura i l’educació, la tecnologia sens dubte és un dels vectors més poderosos de transformació. Però, són tots els canvis innovadors? José Manuel Pérez Tornero i Santiago Tejedor afirmen a “Ideas para aprender a aprender. Manual de innovación educativa y tecnología” que innovar significa aportar solucions positives, ja sigui introduint recursos d’última generació com rescatant valors i pràctiques del passat encara vàlides. En tot cas, entre el determinisme tecnològic i la utopia analògica hi ha molts mons per recórrer. I atès que la tecnologia és un llenguatge i un conjunt d’instruments en ple desenvolupament, l’art, que naturalment busca mitjans a través dels quals expandir-se, esprem aquestes noves possibilitats d’expressió.

Les relacions entre educació i cultura han anat canviant amb els anys. A mesura que han anat configurant els béns patrimonials de la societat, factors com els models polítics han propiciat la seva separació en ministeris diferents[1] o bé les han acostat tímidament en un intent de millorar els desajustos que el mercat ha anat engrandint.[2] Les lògiques basades en la segmentació disciplinària han afavorit les desigualtats socials i les dinàmiques d’exclusió, a més de limitar els espais educatius a les estructures formals d’ensenyament i als serveis educatius dels equipaments culturals, malgrat la importància creixent de l’oferta en educació no formal relacionada amb l’oci, el lleure o l’esport.

Deia la filòsofa i assagista María Zambrano (1904-1991) que l’art sembla ser l’afany per desxifrar o perseguir la petjada deixada per una forma perduda d’existència.[1] Duu implícita la idea de viatge cap als nostres orígens, al despertar de l’espurna que ens va fer humans. Amaga la memòria de les coves, dels palaus i dels gratacels, l’aroma dels viatges llunyans i les grans descobertes, tots els instants compartits i de soledat i, per damunt de tot, l’ànsia de sobreviure i el desig de transcendència.

La diversitat és un factor que condiciona diàriament les nostres vides. La contemporaneïtat és canviant i mestissa; totes les persones som diferents i provenim dels orígens més variats. Aquesta diferència intrínseca a la condició humana enriqueix la societat quan la interacció i l’intercanvi de cultures es fa sota condicions d’igualtat; sabem, però, que la realitat és una altra i que les desigualtats són presents en molts àmbits. Què en sabem, de les desigualtats en cultura i educació? Quin és l’estat de la qüestió pel que fa a les polítiques públiques? Quines propostes es plantegen des d’alguns sectors?

El món de les parelles, ja se sap, és divers i complex. Més enllà del mite romàntic de la mitja taronja, hi ha parelles que tot i semblar d’allò més lògiques, resulten complicades i no acaben de quallar. Penseu que educació i cultura podria ser una d’aquestes parelles? De les que aparentment casa molt bé, però que massa sovint necessita de la mediació de tercers per resoldre la seva relació? Potser els seus problemes tenen origen en els seus objectius diferenciats, entenent per objectius que l’educació qüestiona i la cultura, en canvi, ofereix respostes.

Consell d’Europa | Council of Europe Publishing

De què parlem quan parlem de “cultura democràtica” o “cultura de la democràcia”? Quines eines calen per promoure-la? En el nostre entorn més pròxim, quines mesures s’estan adoptant per garantir-la i què podem fer nosaltres? Educació, cultura i democràcia són tres paraules senzilles que sentim diàriament en qualsevol conversa o als mitjans. Es tracta de tres conceptes, però, que associats entre ells menen cap a un sistema de valors complex sobre el qual es basa el concepte de ciutadania.

Què és el que ens fa perdre la llibertat expressiva? El que comença sent uns gargots de colors, aviat passen a ser formes figuratives: una casa, un arbre o els nostres progenitors. Aquest procés innocent que s’inicia a la infància, només és el principi d’un distanciament entre la llibertat artística creativa i l’aprenentatge curricular.

Un cop l’any toca. Buscar el número a l’agenda del mòbil, trucar, empassar-se la melodia d’espera (Vivaldi, potser alguna peça de jazz) i demanar hora per una revisió mèdica rutinària. Amb els cotxes, el mateix: la normativa imposa que anualment han de passar la inspecció tècnica per poder circular. I moltes altres coses: el canvi d’armari, la festa d’aniversari, el dinar de Nadal; són cites anuals difícilment eludibles. L’Observatorio de Cultura y Comunicación de la Fundación Alternativas presenta el cinquè “Informe sobre el estado de la Cultura en España” (ICE), tal com havien fet el 2017, el 2016, el 2014 i el 2011. L’objectiu: radiografiar l’estat de la cultura deu anys després de l’inici de la crisi.

Maria Victoria Sánchez Belando | City, Culture and Society 8 (2017) 35-42

Barri de la Bordeta, gener de 2010. La Plataforma “Can Batlló és pel barri” llança un ultimàtum: si l’11 de juny de 2011 les excavadores no han entrat al recinte de l’antiga fàbrica tèxtil, les veïnes l’ocuparan. Comença el compte enrere de l’anomenada campanya “Tic, tac”. La reclamació: que es complexi amb el Pla General Metropolità de 1976, que preveia la creació de zones verdes i equipaments en aquella zona. 11 de juny de 2011: s’obre una de les naus, el Bloc 11. Ha nascut un espai social autogestionat pel veïnat. A fi d’analitzar de quina manera Can Batlló representa una alternativa a les polítiques de les ciutats creatives, Maria Victòria Sánchez Belando ha escrit “Building alternatives to the creative turn in Barcelona: The case of the socio-cultural centre Can Batlló”.