polítiques públiques

Terrícoles: Xavier Marcé «A vegades es confon cultura amb política cultural»

Entrevistes a habitants de la terra de tots colors que tenen molt a dir. Tania Adam conversa amb l'economista i gestor cultural Xavier Marcé.
 

Jordi Borja, Fernando Carrión y Marcelo Corti (ed.) | UOC

“La urbanització extensiva i especulativa és la dissolució de la ciutat i de la ciutadania”, aquesta frase ubicada a la introducció escrita per Jordi Borja i Fernando Carrión, és una afirmació demolidora que dona sentit al context que descriu el llibre. Es tracta d’una visió global però crítica del món urbà d’Amèrica Llatina i Europa, al marge de l’Agenda Urbana de Nacions Unides que com ressalten els autors s’ha allunyat de l’ètica i el context actuals. Les polítiques públiques d’urbanisme han girat sovint al voltant de la competitivitat, però, com s’inclou la voluntat de les majories socials en la planificació urbana?

Un dels títols que Oli Mould, professor de geografia humana a la Universitat de Londres, havia pensat per al seu darrer llibre, va ser 'Creative Cities: What they are and how not to be one' (‘Ciutats Creatives: Què són i com no ser-ne una’).Segons l’autor, les ciutats creatives són l’antítesi de la creativitat; s’ha segrestat aquest concepte i s’ha fet servir per estendre un discurs urbà capitalista que fomenta les desigualtats econòmiques, l’exclusió social i la desertització de la cultura.

Yann Nicolas i Olivier Gergaud | Ministère de la culture et de la Communication

Per tal de posar en valor les polítiques culturals, cal legitimar l’acció pública, sobretot tenint en compte el context de retallades que afecta especialment al sector. Avaluar les conseqüències d’unes polítiques culturals concretes ens aportarà millor coneixement de la realitat per tal de millorar les accions futures. En aquest compendi de projectes i mètodes que s’exposen com a exemples, podem trobar eines que ens ajudin a avaluar i posar de relleu les mancances i necessitats d’unes polítiques ajustades al context socio-econòmic, tenint en compte la repercussió que tenen les seves accions tant a nivell econòmic com social.

Es tracta d’un interessant acostament al desenvolupament de les polítiques públiques culturals des de la perspectiva de la creació de relat que construeix identitat. Trobareu en aquest llibre un repàs dels conceptes bàsics i models de polítiques públiques culturals també amb una destacada presència del factor històric i sempre en clau d’identitats.

J. Dessein, E. Battaglini, L. Horlings (ed.) | Routledge

Aquest llibre s’endinsa en les relacions emergents entre cultura, sostenibilitat i desenvolupament regional, a través del concepte de «territorialització». Es tracta d’un recull d’estudis teòrics i d’anàlisi de casos de temàtiques interdisciplinars de diversa índole geogràfica i institucional, que analitzen la vessant més territorial del desenvolupament de polítiques i projectes culturals.

Ignacio Sánchez-Cuenca | Los libros de la catarata

Estudis previs, crítiques obertes, garanties de valor afegit i qüestionament de l’autoritat: són els quatre elements que Ignacio Sánchez-Cuenca, sociòleg, filòsof i professor de ciències polítiques a  la Universitat Carlos III de Madrid proposa a «La desfachatez intelectual. Escritores y intelectuales ante la política», com a requisits necessaris i que actualment manquen en el debat sobre polítiques públiques a Espanya.

Aquest llibre denuncia la falta de rigor, compromís i autocrítica del col·lectiu d’intel·lectuals que van ser partícips del procés de transició democràtica; l’establishment cultural espanyol, caracteritzat, segons l’autor, per un estil agressiu ―el «masclisme discursiu»― de marcat to moralitzant, un distanciament de les problemàtiques socials actuals i dels debats internacionals, una deriva ideològica que ha passat de l’extrema esquerra cap al conservadorisme, i una obsessió per la unitat d’Espanya, els nacionalismes i el terrorisme.

Bruno Latour

Des dels inicis dels anys 80, Bruno Latour, especialista en filosofia, antropologia i sociologia de la ciència, ha sigut un dels pensadors més influents de les ciències socials. Al llarg de la seva trajectòria com a col·laborador de diversos estudis sobre polítiques científiques, ha explorat les conseqüències de l’estudi de la ciència en diversos àmbits de les ciències socials.

Per això, i en el marc d’Interacció17, reprenem dues de les obres més destacades de Latour que cerquen la renovació de la intel·ligibilitat de la pràctica científica i la seva connexió amb la societat, a través d’estudi de casos i exemples provinents de diversos períodes i disciplines.

F. Houllier, J-B. Merilhou-Goudard | Ministeri d’Ensenyament Superior i Recerca (FR)

La participació de no professionals en la producció de coneixement no és un fenomen nou i ha estat practicada durant segles en l’àmbit de la història natural o en l’astronomia (botànica, etimologia, descobriment d’objectes astronòmics...), així com en el de la salut, a través de les contribucions actives dels pacients per a la producció de coneixement que permeten un avenç considerable en certs espais de recerca. Tot seguit farem un cop d’ull a l’estat de la qüestió a França, un dels estats capdavanters a Europa (junt amb el Regne Unit i els Països Baixos), en el desenvolupament de polítiques de ciència ciutadana.

Arturo Rodríguez Morató i Álvaro Santana Acuña (ed.) | Gedisa

Sovint, en les aproximacions entre art i ciència, s’adjudiquen unes determinades característiques a cada camp que no permeten un diàleg en igualtat de condicions. Ni la imaginació i la intuïció són patrimoni exclusiu de la pràctica artística, ni el rigor experimental i les certeses ho són de la pràctica científica. Són, precisament, les incerteses, els enfrontaments amb els límits del llenguatge, els nexes que vinculen aquestes formes de coneixement en un mateix nivell, sense jerarquies.