Gilles Deleuze: "En certa mesura no crec en la cultura"

L'any 1988 el filòsof Gilles Deleuze (1925-1995) es va sotmetre a un seguit de preguntes que seguien l'ordre de l'abecedari. Les respostes van ser incloses a la pel·lícula L'abécédaire de Gilles Deleuze, de Pierre-André Boutang. És interessant revisitar algunes de les respostes, sobretot la corresponent a la lletra c: la cultura. En aquest fragment, 

, Deleuze carrega contra les trobades d'intel·lectuals i tota la xerrameca que, segons ell, acompanya aquest tipus d'esdeveniments. Per Deleuze les trobades no es fan entre la gent, sinó entre les coses, és a dir entre els objectes culturals (ja siguin obres, llibres, etc) i qui s'hi apropa. Aquesta visió xoca amb la cultura de l'espectacle i amb la mitificació de la figura de l'intel·lectual, aquella persona que és capaç de parlar de qualsevol cosa en qualsevol moment. Deleuze arriba a declarar que no es considera una persona culta. I conclou: "quan veig algú culte em quedo astorat".

Per poder comentar aquesta entrada heu d'estar registrat/da. Nou registre 

7 comentaris

Calvo, Lluís

O per dir-ho a la Tiqqun: "Ce qui nous entoure n'est plus paysage, panorama, théâtre, mais bien ce qu'il nous est donné d'habiter, avec quoi nous devons composer, et dont nous pouvons apprendre".

Calvo, Lluís

Gràcies, Eduard, per donar-nos a conèixer aquesta notícia. Personalment, no sovintejo segons quins papers i m'havia passat per alt l'article. Puc subscriure totalment algunes de les afirmacions que fas. Ara bé, els senyors que apareixen en l'article defensen, també, de manera totalment legítima, unes determinades parcel·les. La seva posició, asseguts en la platea d'un teatre, no pot ser més significativa i ja ens orienta sobre la seva noció de cultura. Parlàvem de l'espectacle, al capdavall. I aquesta semiòtica no és gratuïta, és el reflex d'un model cultural del poder. Per mi un teatre o un museu o certes inversions, mal que necessàries, no determinen de manera autòmatica la cultura, igual que un menjador caritatiu no és, al meu entendre, sinònim de justícia social. Situar la cultura en el centre de les prioritats, juntament amb l'educació, fa temps que ho anem repetint. Tots hi estem d'acord. Però cal tenir clar, al mateix temps, de quina cultura parlem. L'accés a la cultura ha de ser igualitari. Però fins i tot aquest "accedir" és sospitós. ¿Com es pot "accedir" a alguna cosa que ha de ser el nucli de la pròpia vivència, que determina la nostra manera de pensar i captenir-nos de manera individual i social? La cultura pública, justament, dinamita totes les individualitzacions i separacions que poguem fer-ne. La platea cal mirar-la des de l'escenari. I s'han de capgirar els papers. És la cultura política la que mou al coneixement i a l'acció culturals. La cultura és una determinació individual que esdevé social en l'exercici de l'addició. No té a veure tant amb les baluernes com amb la voluntat de subvertir les jerarquies socials i epistemològiques. L'excusa de la crisi ha fet mal al sector, però aquest sector, amb les seves jerarquies i elitismes, està tocat de mort. En aquesta situació hi ha molts perills i cal ser responsables i no retrocedir, és cert. Però també sorgiran noves vies d'entendre, distribuir i crear cultura. Senzillament perquè la cultura no rau en l'exterior, sinó en nosaltres mateixos. No podem veure-la només com una exterioritat, com uns equipaments o uns pressupostos o uns interessos gremials. 

Tanmateix, el pati de butaques a què feia referència abans també pot ser interpretat com va fer-ho Jacques Rancière (ho sento), quan afirmava el següent:

"La emancipación, por su parte, comienza cuando se cuestiona de nuevo la oposición entre mirar y actuar, cuando se comprende

que las evidencias que estructuran de esa manera las relaciones mismas del decir, el ver y el hacer pertenecen a la estructura de la  dominación y de la sujeción . Comienza cuando se comprende que mirar es también una acción que confirma o que transforma esa  distribución de las posiciones . El espectador también actúa, como el alumno o como el docto . Observa, selecciona, compara, interpreta . Liga lo que ve con muchas otras cosas que ha visto en otros escenarios, en otros tipos de lugares . Compone su propio poema con los elementos del poema que tiene delante. Participa en la performance rehaciéndola a su manera, sustrayéndose por ejemplo a la energía vital que ésa debería transmitir, para hacer de ella una pura imagen y asociar esa pura imagen a una historia que ha leído o soñado, vivido o inventado . Así, son a la vez espectadores distantes e intérpretes activos del espectáculo que se les propone".
Miralles Ventimilla, Eduardo

Els que em coneixen ja saben que ben manat sóc obedient. Per això aquest matí, havent fitxat, i a manca d'altiplà, he enfilat Collserola amunt amb el bocata de llonganissa sota el braç ben embolicat amb el que jo em pensava que eren un parell de fulls d'algun suplement cultural de la premsa barcelonina. Arribat a puesto, tot pensant que hi ha un bon dia que els filosops també van i es moren, m'he disposat a gaudir tant de les vistes com de l'entrepà i l'atenta lectura del seu embolcall que, vés per on, ha resultat ser la transcripció a quatre planes del debat sobre "cultura i crisi" entre factòtums d'equipaments culturals de la ciutat que va convocar "La Vanguardia" i va publicar-se en l'edició d'ahir diumenge. Segons sembla, (a) som a l'epicentre de l'ensulsiada, (b) els "culturistes" no tenim ni esma per reclamar allò que legítimament ens pertany, i (c) en els millor dels casos trigarem anys i panys a entreveure el final del túnel.

Potser que tots plegats ens ho fem mirar. I en comptes de piular tant sobre espectacle, crowdfunding, innovació, qualitat o mecenatge ens posem les piles d'una vegada i comencem a recordar allò que és bàsic: que la cultura és un dret fonamental de la ciutadania, que l'abandonament del sector per part dels poders públics resulta greument irresponsable, que parlar de cultura i sostenibilitat té menys a veure amb els diners que amb una altra cosa (UNESCO, per cert, celebrarà una conferència mundial sobre el tema a Hangzhou, Xina, a mitjans del proper mes de maig) i, en definitiva, que tot i que la cultura no ens treurà pasde la crisi, sortir de la crisi sense la cultura és impossible.

...o no?

EMV

Miralles Ventimilla, Eduardo

Quan un filosof (dit així, en agut, a l'antiga) va i malparla de la cultura, senzillament ens pren el pèl o ens aixeca la camisa. I l'amic del Lluís Calvo, en la lletra "c" del seu diccionari, nega ("odio la cultura") i renega ("no crec en la cultura") de la matèria en qüestió, en un gest més desmesurat i tràgic que altra cosa. Perquè negar la cultura des de dins és una de les formes possibles de fer cultura.

A veure si ens entenem. En un principi hi hagué els ARTISTES (als quals els catòlics de dretes es resisteixen a anomenar CREADORS). L'acumulació de la seva obra va fer possible el sorgiment d'una segona especie més o menys bulímica, la dels CULTIVATS, altrament dits CULTES, que si ho són molt són ERUDITS. Els INTEL·LECTUALS, a diferència dels anteriors, transformen la informació en coneixement. I encara existeixen els ACTIVISTES, que malden per transformar el coneixement en acció, o en actuació.

Descansi en pau Monsieur Deleuze (el qual, per cert, en el moment d'aquella entrevista ja devia estar una mica p'allà). Que nosaltres, fins que els déus no ens matin, seguirem fent tot el possible per tal que els artistes crein bé, els erudits mengin menys (i paeixin millor), els intel·lectuals siguin més cultes, els activistes fonamentin més la seva actuació en el coneixement i menys en l'activisme, i que tots plegats convisquin sanitosament i harmoniosa en aquesta pobra, bruta, trista, dissortada pàtria de la cultura.

(I cridi la veu de tot el poble: "Amén")

EMV

Oliveras, Jordi

He de dir, Eduard, que em sona ben estranya aquesta cronologia que exposes. Això de que els artistes estaven abans que la cultura i el pensament,... I del que n'estic del tot segur és de que es filosofava bastant abans que aquests "nosaltres" del que parles es preocupés per la subsistència de la cultura.

Pel que fa a Deleuze, a mi no m'estranya la seva mandra davant certa intel.lectualitat organitzada i la seva complaença amb la cultura entesa com quelcom més accidental. No ho veig gaire lluny de com penso la cultura. També m'identifico amb el seu comentari sobre l'erudició. Em sona a com cada cop que un intenta articular un pensament s'adona de com el seu bagatge s'ha de reorganitzar totalment. La cultura no acaba de funcionar quan s'entén com quelcom acumulatiu. I, tal com jo me'l prenc, em sembla que Deleuze és molt més terrenal i defensor del vincle cultura-vida que altres defensors de "la cultura".

Darrera d'això em preocupa una qüestió que per a mi és nova reflectida amb aquesta transparència però potser és més vella que l'anar a peu. M'hi va fer pensar aquest comentari del Xavier Marcè a Nativa que estableix tota una frontera entre pensament i gestió de la cultura. Tot i que hi ha qui diu que aquest tema és tot un clàssic, a mi sempre m'ha estranyat una mica que des de la gestió cultural es filosofi tant poc i que quan es fa només sigui per argumentar la necessitat del propi aparell cultural. Sembla com si es renunciés al potencial d'allò mateix que es pretén organitzar. Escurçar la distància entre pensament i gestió em sembla tota una assignatura pendent, si més no en l'entorn que conec. Encara que això suposi assumir el risc de posar-se en qüestió.

Però segur que això és anar massa lluny en relació al teu comentari. Només dic que m'hi ha fet pensar.

Calvo, Lluís

Aquesta és una de les grans virtuts de Deleuze: provocar reaccions, autodefenses, justificacions. I atacar qüestions preconcebudes. En tot plegat hi ha un punt d'humor que no es pot obviar. Però la possible desmesura té un punt, gens negligible, d'ancoratge en la raó. El pensament lliure actua amb la veu d'un infant, sovint. I en qualsevol cas és obvi que hi ha una fauna d'intel·lectuals i gestors que han fet de l'espectacle -debordianament parlant- la seva professió. 

No vaig conèixer mai Deleuze, però amb amics com ell es poden conquerir mil altiplans i, un cop a dalt, menjar-hi un entrepà de llonganissa, embolicat amb les pàgines dels suplements culturals. 

Martinez Illa, Santiago

El suplement cultural exercint d'embolcall de l'entrepà de llangonissa agafa un aire performatiu a l'alçada del teu admirat Deleuze, però amb això de conquerir mil altiplans t'imagino com un Kilian Jornet en versió Derrida.