Interacció

O per dir-ho a la Tiqqun: "Ce qui nous entoure n'est plus paysage, panorama, théâtre, mais bien ce qu'il nous est donné d'habiter, avec quoi nous devons composer, et dont nous pouvons apprendre".

Gràcies, Eduard, per donar-nos a conèixer aquesta notícia. Personalment, no sovintejo segons quins papers i m'havia passat per alt l'article. Puc subscriure totalment algunes de les afirmacions que fas. Ara bé, els senyors que apareixen en l'article defensen, també, de manera totalment legítima, unes determinades parcel·les. La seva posició, asseguts en la platea d'un teatre, no pot ser més significativa i ja ens orienta sobre la seva noció de cultura. Parlàvem de l'espectacle, al capdavall. I aquesta semiòtica no és gratuïta, és el reflex d'un model cultural del poder. Per mi un teatre o un museu o certes inversions, mal que necessàries, no determinen de manera autòmatica la cultura, igual que un menjador caritatiu no és, al meu entendre, sinònim de justícia social. Situar la cultura en el centre de les prioritats, juntament amb l'educació, fa temps que ho anem repetint. Tots hi estem d'acord. Però cal tenir clar, al mateix temps, de quina cultura parlem. L'accés a la cultura ha de ser igualitari. Però fins i tot aquest "accedir" és sospitós. ¿Com es pot "accedir" a alguna cosa que ha de ser el nucli de la pròpia vivència, que determina la nostra manera de pensar i captenir-nos de manera individual i social? La cultura pública, justament, dinamita totes les individualitzacions i separacions que poguem fer-ne. La platea cal mirar-la des de l'escenari. I s'han de capgirar els papers. És la cultura política la que mou al coneixement i a l'acció culturals. La cultura és una determinació individual que esdevé social en l'exercici de l'addició. No té a veure tant amb les baluernes com amb la voluntat de subvertir les jerarquies socials i epistemològiques. L'excusa de la crisi ha fet mal al sector, però aquest sector, amb les seves jerarquies i elitismes, està tocat de mort. En aquesta situació hi ha molts perills i cal ser responsables i no retrocedir, és cert. Però també sorgiran noves vies d'entendre, distribuir i crear cultura. Senzillament perquè la cultura no rau en l'exterior, sinó en nosaltres mateixos. No podem veure-la només com una exterioritat, com uns equipaments o uns pressupostos o uns interessos gremials. 

Tanmateix, el pati de butaques a què feia referència abans també pot ser interpretat com va fer-ho Jacques Rancière (ho sento), quan afirmava el següent:

"La emancipación, por su parte, comienza cuando se cuestiona de nuevo la oposición entre mirar y actuar, cuando se comprende

que las evidencias que estructuran de esa manera las relaciones mismas del decir, el ver y el hacer pertenecen a la estructura de la  dominación y de la sujeción . Comienza cuando se comprende que mirar es también una acción que confirma o que transforma esa  distribución de las posiciones . El espectador también actúa, como el alumno o como el docto . Observa, selecciona, compara, interpreta . Liga lo que ve con muchas otras cosas que ha visto en otros escenarios, en otros tipos de lugares . Compone su propio poema con los elementos del poema que tiene delante. Participa en la performance rehaciéndola a su manera, sustrayéndose por ejemplo a la energía vital que ésa debería transmitir, para hacer de ella una pura imagen y asociar esa pura imagen a una historia que ha leído o soñado, vivido o inventado . Así, son a la vez espectadores distantes e intérpretes activos del espectáculo que se les propone".

Els que em coneixen ja saben que ben manat sóc obedient. Per això aquest matí, havent fitxat, i a manca d'altiplà, he enfilat Collserola amunt amb el bocata de llonganissa sota el braç ben embolicat amb el que jo em pensava que eren un parell de fulls d'algun suplement cultural de la premsa barcelonina. Arribat a puesto, tot pensant que hi ha un bon dia que els filosops també van i es moren, m'he disposat a gaudir tant de les vistes com de l'entrepà i l'atenta lectura del seu embolcall que, vés per on, ha resultat ser la transcripció a quatre planes del debat sobre "cultura i crisi" entre factòtums d'equipaments culturals de la ciutat que va convocar "La Vanguardia" i va publicar-se en l'edició d'ahir diumenge. Segons sembla, (a) som a l'epicentre de l'ensulsiada, (b) els "culturistes" no tenim ni esma per reclamar allò que legítimament ens pertany, i (c) en els millor dels casos trigarem anys i panys a entreveure el final del túnel.

Potser que tots plegats ens ho fem mirar. I en comptes de piular tant sobre espectacle, crowdfunding, innovació, qualitat o mecenatge ens posem les piles d'una vegada i comencem a recordar allò que és bàsic: que la cultura és un dret fonamental de la ciutadania, que l'abandonament del sector per part dels poders públics resulta greument irresponsable, que parlar de cultura i sostenibilitat té menys a veure amb els diners que amb una altra cosa (UNESCO, per cert, celebrarà una conferència mundial sobre el tema a Hangzhou, Xina, a mitjans del proper mes de maig) i, en definitiva, que tot i que la cultura no ens treurà pasde la crisi, sortir de la crisi sense la cultura és impossible.

...o no?

EMV

Quan un filosof (dit així, en agut, a l'antiga) va i malparla de la cultura, senzillament ens pren el pèl o ens aixeca la camisa. I l'amic del Lluís Calvo, en la lletra "c" del seu diccionari, nega ("odio la cultura") i renega ("no crec en la cultura") de la matèria en qüestió, en un gest més desmesurat i tràgic que altra cosa. Perquè negar la cultura des de dins és una de les formes possibles de fer cultura.

A veure si ens entenem. En un principi hi hagué els ARTISTES (als quals els catòlics de dretes es resisteixen a anomenar CREADORS). L'acumulació de la seva obra va fer possible el sorgiment d'una segona especie més o menys bulímica, la dels CULTIVATS, altrament dits CULTES, que si ho són molt són ERUDITS. Els INTEL·LECTUALS, a diferència dels anteriors, transformen la informació en coneixement. I encara existeixen els ACTIVISTES, que malden per transformar el coneixement en acció, o en actuació.

Descansi en pau Monsieur Deleuze (el qual, per cert, en el moment d'aquella entrevista ja devia estar una mica p'allà). Que nosaltres, fins que els déus no ens matin, seguirem fent tot el possible per tal que els artistes crein bé, els erudits mengin menys (i paeixin millor), els intel·lectuals siguin més cultes, els activistes fonamentin més la seva actuació en el coneixement i menys en l'activisme, i que tots plegats convisquin sanitosament i harmoniosa en aquesta pobra, bruta, trista, dissortada pàtria de la cultura.

(I cridi la veu de tot el poble: "Amén")

EMV