intel·lectuals

Ignacio Sánchez-Cuenca | Los libros de la catarata

Estudis previs, crítiques obertes, garanties de valor afegit i qüestionament de l’autoritat: són els quatre elements que Ignacio Sánchez-Cuenca, sociòleg, filòsof i professor de ciències polítiques a  la Universitat Carlos III de Madrid proposa a «La desfachatez intelectual. Escritores y intelectuales ante la política», com a requisits necessaris i que actualment manquen en el debat sobre polítiques públiques a Espanya.

Aquest llibre denuncia la falta de rigor, compromís i autocrítica del col·lectiu d’intel·lectuals que van ser partícips del procés de transició democràtica; l’establishment cultural espanyol, caracteritzat, segons l’autor, per un estil agressiu ―el «masclisme discursiu»― de marcat to moralitzant, un distanciament de les problemàtiques socials actuals i dels debats internacionals, una deriva ideològica que ha passat de l’extrema esquerra cap al conservadorisme, i una obsessió per la unitat d’Espanya, els nacionalismes i el terrorisme.

Adam Bly (ed.) | Biblioteca Buridán

Diu Adam Bly, fundador de la revista de ciència «Seed Magazine», que en algun moment de la nostra vida tots hem sigut científics. Quan érem petits i ens preguntàvem per què era blau el mar, i en recollíem mostres dins d’una galleda per comprovar si l’aigua canviava de color. O quan observàvem de prop alguns insectes per esbrinar com s’ho feien per volar i com plegaven les ales. Tots hem fet experiments per mirar d’establir connexions que ens permetessin entendre l’entorn on vivim i satisfer la nostra natural curiositat.

Per això, davant l’adveniment de la revolució de la ciència ciutadana, hem de poder participar activament en la generació i divulgació del coneixement científic. Perquè ja pensem en clau científica temes com la salut i el medi ambient, i també ho podem fer amb aspectes que es revelen fonamentals com la construcció de la ciutat o la naturalesa de la veritat, per exemple.

Qui sap el que és un intel·lectual? El segle XX en va anar ple, d’ells: Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Émile Zola (aquest darrer, del segle XIX), Thomas Mann, Ortega y Gasset, Elias Canetti, Joan Fuster… La seva importància i el debat intel·lectual que propiciaven és potser una mica més difícil d’entendre avui en una societat que ha fragmentat l’ensenyament fins a uns límits gairebé ridículs i ha encimbellat a l'”expert” i al tertulià. Gris és el panorama en què ens trobem; igual de gris que el dia en què vàrem entrevistar al catedràtic Jordi Casasses, un dels pocs que pot parlar amb autoritat sobre aquesta figura i un dels pocs que es pot considerar hereu d’aquesta tradició.

Iván de la Nuez | El Estado mental

En cuanto un intelectual se lanza a por la cultura popular, saltan las alarmas y conviene ponerse a resguardo. Da igual si lo hace desde la sublimación del mercado (porque está convencido de lo que el pueblo quiere) o desde la crítica a ese statu quo (persuadido en este caso de lo que el pueblo necesita). Por la derecha o por la izquierda, cualquier tentativa de normatividad de la cultura popular quedará siempre bajo sospecha. Aparte de depararle al “normador” el destino patético de quien entra en un campo minado… cargado de minas.