polítiques públiques

Finlàndia. Rural Policy Commitee

La política cultural a Finlàndia té dos grans impulsors al sector públic: l’administració central i els municipis, que es reparteixen la despesa pública en cultura gairebé a parts iguals, l’Administració central n’executa un 51’2 % i els municipis un 48’8 %[1] (2009).

L’Estat gestiona les institucions culturals nacionals, inclosa l’educació superior artística, i dóna suport a les indústries culturals, bàsicament el cinema. Mitjançant un sistema de subvencions, l’Estat intenta equilibrar la desigual programació d’arts escèniques (teatres i orquestres) i l’oferta de biblioteques i museus, mentre que els consells regionals de les arts exerceixen la mateixa funció de contrapès en l’àmbit de la creació artística. 

Un dels grans dèficits estructurals del procés de descentralització de l’Estat espanyol ha estat el marc regulador de les polítiques culturals. Tot i que recentment s’ha reformat la llei estatal que regula l’administració local, la distribució de les competències sobre cultura de les tres grans administracions publiques de l’Estat no ha estat un tema ben resolt des de la restauració de la democràcia. Com sol passar en aquests casos, el que ha patit més aquesta històrica indefinició ha estat el més dèbil, l’administració local.

Yolanda Smits, Clémentine Daubeuf, Philippe Kern | KEA European Affairs

Estudi que analitza el paper que poden jugar els instituts de cultura nacionals en la nova estratègia europea per a la cultura en les relacions exteriors de la Unió Europea. L’informe descriu la missió, estructura, recursos i models de gestió dels diversos instituts de cultura dels estats membres, l’Institut Cervantes en el cas espanyol. L’objectiu dels autors és determinar la dimensió europea de les activitats que realitzen aquestes institucions nacionals i quan les seves accions poden donar suport a les relacions de la UE amb països tercers. L’estudi fa una sèrie de recomanacions polítiques i propostes de millora per una cooperació més eficaç entre els instituts de cultura nacionals i els organismes europeus per tal de potenciar la visibilitat de les accions exteriors de la UE.

Mari Kivitalo ; Kaisu Kumpulainen;  Katriina Soini. "Exploring culture and sustainability in rural Findland". A «Cultural sustainability and regional development: theories and practices of territorialization». London. Routledge, 2016. p. 94-107

Aquest és el tercer volum d’una sèrie de quatre monografies[1] produïda en el marc del projecte europeu ‘Investigating Culture Sustainabilty’, l’objectiu del qual era posar en relleu la recerca europea per tal de proporcionar als responsables polítics instruments per a la integració de la cultura com un element clau del desenvolupament sostenible.

El punt de partida és el de molts estudis d’aquest camp: canvis accelerats a les àrees rurals europees, caiguda de la població, desaparició de certs estils i modes de vida i introducció de noves maneres de viure que suposen un repte per les estructures socioeconòmiques de les àrees rurals, que en general, es caracteritzen per ser territoris amb una relació especial amb la natura.

Kate Oakley, Justin O’Connor (eds.)| Routledge

Llibre que fa un examen crític i empíric de les indústries culturals contemporànies i que reafirma la importància de la producció i el consum cultural davant els imperatius purament econòmics de les indústries creatives. El volum inclou 43 contribucions que exploren diferents sectors com els videojocs, les galeries d’art, la indústria musical, l’edició, els mitjans de comunicació o les plataformes multimèdia des de diferents perspectives geogràfiques. S’hi analitzen les estructures empresarials d’aquestes indústries, les seves polítiques i regulacions, el seu desenvolupament internacional o els llocs de feina que generen. Però les anàlisis es centren, sobretot, en el significat simbòlic i sociocultural de la cultura que produeixen i en l’impacte generat en els seus consumidors i participants.

Joan Nogué, Director de l'Observatori del Paisatge | Diari Ara,  29 de març de 2016

Ara fa poc més de dos mesos, aquest diari, sempre amatent a qüestions punyents i d'interès social i cultural, va dedicar un dossier a la temàtica dels micropobles. En aquell precís moment l'Observatori del Paisatge de Catalunya, amb la col·laboració de l'Associació de Micropobles de Catalunya, estava dissenyant un seminari amb el títol Els micropobles: paisatge, urbanisme i identitat territorial, que finalment tindrà lloc el 15 d'abril a Sant Miquel de Campmajor (Pla de l'Estany). Feliç coincidència i mostra palpable que el tema interessa, i des de molts punts de vista. 

François Vanhille | L’Harmattan

Investigació que analitza el paper que poden jugar les anomenades cultures de l’imaginari en el desenvolupament local. L’estudi contempla un ampli ventall de pràctiques: jocs de simulació, d’estratègia, de rol, de guerra, de societat, jocs tradicionals; esdeveniments i festivals relacionats amb els videojocs o amb la literatura fantàstica, el còmic, el manga o la ciència ficció; així com recreacions històriques i activitats relacionades amb el ‘cosplay’ (disfressar-se d’un personatge de ficció), entre d’altres. L’estudi fa també algunes propostes perquè les administracions locals puguin oferir un marc adequat per millorar el valor cultural d’aquestes pràctiques.

Observatorio Vasco de la Cultura |  UPV-EHU | ICC Consultors

El Informe presenta los aspectos clave del diagnóstico sobre el estado general económico y social de la cultura vasca vista desde su cadena de valor i se nutre de las opiniones de una representación amplia de agentes culturales a quienes se les ha dado voz mediante una encuesta y cuatro grupos de trabajo que intercambiaron opiniones con los analistas. 

Consideracions prèvies sobre el que és un municipi petit en l’àmbit cultural

Què és un municipi petit? Quin és el límit entre un municipi petit i un de mitjà? La resposta a aquestes preguntes, com a tantes altres en l’àmbit de les ciències socials, és: depèn. No existeix una definició universal de municipi petit, ni un consens internacional sobre la mida que ha de tenir un municipi per ser considerat petit. Aquesta categoria s’eixampla o s’estreny en funció de dues qüestions bàsiques: el context estatal en el qual ens situem i el tema que es vulgui estudiar.

És ben sabut pels coneixedors del món local que el nombre de municipis ―i, consegüentment, el de municipis petits― als països europeus s’ha reduït considerablement en el darrer mig segle, com a conseqüència de processos de fusió que molts països han portat a terme. Estats com el Regne Unit, Suècia i Dinamarca van reformar les seves estructures administratives locals ja als anys seixanta i setanta del segle XX, agregant els municipis més petits als mitjans o agrupant-los sota una nova nomenclatura. Als països del sud d’Europa, fortament influenciats pel model administratiu d’inspiració francesa, aquest procés no només no s’ha dut a terme, sinó que en alguns casos com Portugal i Itàlia el nombre de municipis s’ha incrementat.

Joaquim Rius Ulldemolins | Museum management and curatorship, vol. 31, Núm. 2, p. 178-192

Article que analitza els diferents graus d’hibridació dels principals museus i institucions culturals de la ciutat de Barcelona. Segons l’anàlisi, només una minoria poden classificar-se com a enterament públics o privats, la majoria combinen elements dels dos àmbits. L’article explica també les causes que han provocat l’emergència d’aquest model de gestió híbrida a Barcelona i la seva relació amb la política cultural adoptada per la ciutat en un context de major centralitat de les polítiques culturals locals.