polítiques públiques

 Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya

«El Pla Integral de la Música» es va presentar públicament al Mercat de Música Viva de Vic el passat 15 de setembre. Es tracta d'un document que parteix d'una anàlisi prèvia del sector, que detecta diverses problemàtiques i que ha permès extreure algunes de les conclusions a les quals s'ha arribat i  que són: el sector de la música és el més ric i complex de tots els sectors culturals en relació a la seva diversitat i, per tant, cal una millor vertebració; la constatació que cal clarificar aspectes fiscals, laborals i de drets de propietat intel·lectual; l'aposta per la formació com a element per dignificar la professió i obtenir més públic; la necessitat d'obtenir dades reals per valorar la seva magnitud i destinar-hi els recursos adequats; la necessitat que el sector s'expressi a través dels mitjans de comunicació; o la necessitat d'elaborar una mirada integral i transversal que revisi les polítiques públiques actuals.

Un cop adoptat el document “Cultura 21 : Accions”, amb els compromisos sobre el paper de la cultura en les ciutats sostenibles, en el marc de la cimera de la Cultura de la xarxa CGLU – Ciutats i Governs Locals Units, a Bilbao el mes de març de 2015, i després de l’exitosa experiència del programa de Ciutats Pilot el 2014, la Comissió de Cultura de la xarxa va llançar el programa « La Cultura en les ciutats sostenibles : Aprenent amb Cultura 21 Accions a Europa», en el qual es va postular l’Ajuntament de Terrassa a través del Servei de Cultura i amb el suport del Servei de Relacions Europees i Internacionals.

“Del meu poble estant

veig tota aquella part d’Univers

que es pot veure des de la Terra.”

Pessoa

Si hi ha un valor geogràfic fonamental del territori català, un valor que es destaca sobre els altres i que permet parlar de la singularitat de Catalunya en el context de la geografia europea, probablement sigui el de la gran diversitat, física i humana, que aquest territori concentra en un espai físicament molt reduït. Catalunya és, a l’escala de la Mediterrània (l’àmbit general bioclimàtic, dins l’hemisferi nord, en el qual està inserida), un veritable microcosmos.

L’Estat espanyol té un sistema de política cultural que combina elements del model centralista francès amb els dels estats descentralitzats, però que és molt diferent en cada comunitat autònoma. El cas català, i el de la província de Barcelona, concretament, és encara més particular, ja que la incidència de l’Estat en termes d’inversió en la política cultural és molt limitada, i a la Generalitat de Catalunya i als ajuntaments se’ls suma un tercer gran actor: la Diputació de Barcelona.

L’ambigu i flexible marc normatiu de la cultura a l'Estat espanyol ha tingut com a efecte que totes les administracions públiques amb responsabilitat al territori destinessin part dels seus recursos a cultura. El 2014, per exemple, la Generalitat va destinar el 0,71% del seu pressupost a la cultura, mentre que els ens locals van invertir en temes culturals el 6,5% dels seus recursos.

Finlàndia. Rural Policy Commitee

La política cultural a Finlàndia té dos grans impulsors al sector públic: l’administració central i els municipis, que es reparteixen la despesa pública en cultura gairebé a parts iguals, l’Administració central n’executa un 51’2 % i els municipis un 48’8 %[1] (2009).

L’Estat gestiona les institucions culturals nacionals, inclosa l’educació superior artística, i dóna suport a les indústries culturals, bàsicament el cinema. Mitjançant un sistema de subvencions, l’Estat intenta equilibrar la desigual programació d’arts escèniques (teatres i orquestres) i l’oferta de biblioteques i museus, mentre que els consells regionals de les arts exerceixen la mateixa funció de contrapès en l’àmbit de la creació artística. 

Un dels grans dèficits estructurals del procés de descentralització de l’Estat espanyol ha estat el marc regulador de les polítiques culturals. Tot i que recentment s’ha reformat la llei estatal que regula l’administració local, la distribució de les competències sobre cultura de les tres grans administracions publiques de l’Estat no ha estat un tema ben resolt des de la restauració de la democràcia. Com sol passar en aquests casos, el que ha patit més aquesta històrica indefinició ha estat el més dèbil, l’administració local.

Yolanda Smits, Clémentine Daubeuf, Philippe Kern | KEA European Affairs

Estudi que analitza el paper que poden jugar els instituts de cultura nacionals en la nova estratègia europea per a la cultura en les relacions exteriors de la Unió Europea. L’informe descriu la missió, estructura, recursos i models de gestió dels diversos instituts de cultura dels estats membres, l’Institut Cervantes en el cas espanyol. L’objectiu dels autors és determinar la dimensió europea de les activitats que realitzen aquestes institucions nacionals i quan les seves accions poden donar suport a les relacions de la UE amb països tercers. L’estudi fa una sèrie de recomanacions polítiques i propostes de millora per una cooperació més eficaç entre els instituts de cultura nacionals i els organismes europeus per tal de potenciar la visibilitat de les accions exteriors de la UE.

Mari Kivitalo ; Kaisu Kumpulainen;  Katriina Soini. "Exploring culture and sustainability in rural Findland". A «Cultural sustainability and regional development: theories and practices of territorialization». London. Routledge, 2016. p. 94-107

Aquest és el tercer volum d’una sèrie de quatre monografies[1] produïda en el marc del projecte europeu ‘Investigating Culture Sustainabilty’, l’objectiu del qual era posar en relleu la recerca europea per tal de proporcionar als responsables polítics instruments per a la integració de la cultura com un element clau del desenvolupament sostenible.

El punt de partida és el de molts estudis d’aquest camp: canvis accelerats a les àrees rurals europees, caiguda de la població, desaparició de certs estils i modes de vida i introducció de noves maneres de viure que suposen un repte per les estructures socioeconòmiques de les àrees rurals, que en general, es caracteritzen per ser territoris amb una relació especial amb la natura.

Kate Oakley, Justin O’Connor (eds.)| Routledge

Llibre que fa un examen crític i empíric de les indústries culturals contemporànies i que reafirma la importància de la producció i el consum cultural davant els imperatius purament econòmics de les indústries creatives. El volum inclou 43 contribucions que exploren diferents sectors com els videojocs, les galeries d’art, la indústria musical, l’edició, els mitjans de comunicació o les plataformes multimèdia des de diferents perspectives geogràfiques. S’hi analitzen les estructures empresarials d’aquestes indústries, les seves polítiques i regulacions, el seu desenvolupament internacional o els llocs de feina que generen. Però les anàlisis es centren, sobretot, en el significat simbòlic i sociocultural de la cultura que produeixen i en l’impacte generat en els seus consumidors i participants.

Joan Nogué, Director de l'Observatori del Paisatge | Diari Ara,  29 de març de 2016

Ara fa poc més de dos mesos, aquest diari, sempre amatent a qüestions punyents i d'interès social i cultural, va dedicar un dossier a la temàtica dels micropobles. En aquell precís moment l'Observatori del Paisatge de Catalunya, amb la col·laboració de l'Associació de Micropobles de Catalunya, estava dissenyant un seminari amb el títol Els micropobles: paisatge, urbanisme i identitat territorial, que finalment tindrà lloc el 15 d'abril a Sant Miquel de Campmajor (Pla de l'Estany). Feliç coincidència i mostra palpable que el tema interessa, i des de molts punts de vista.