polítiques públiques

Per començar, us situo: Cantonigròs (Cantoni per als que en som) no és un municipi, sinó un poble dels quatre que conformen el municipi de l’Esquirol. Està situat en una carena, al Collsacabra o Cabrerès, vora els mil metres d’altitud, i compta amb poc més de tres-cents habitants. És un lloc clàssic d’estiueig, però, molt especialment, de segones residències de cap de setmana durant tot l’any. De fet, el poble és tan petit que, els que hi viuen, moltes vegades passen la setmana treballant en algun altre poble o ciutat.

Els canvis, cada vegada més consolidats, en les tecnologies de la informació obren un ventall de reptes i d’oportunitats pel que fa a la comunicació de la cultura en el context municipal. Gràcies a aquestes tecnologies, les comunicacions socials, familiars i laborals han crescut exponencialment. Els nous mitjans trenquen la unidireccionalitat de la comunicació i faciliten el diàleg; apareixen plataformes virtuals que permeten la interacció entre els ciutadans i l’Administració d’una manera ràpida, directa, transparent i eficient; les eines disponibles faciliten la segmentació de la informació en funció dels interessos dels destinataris, etc.

Per què escriure de l’Assumpta? Ben coneguda com la Bailac. Perquè crec que és de justicia donar les gràcies a una persona que ha dedicat la seva vida professional al món de la cultura, i ho ha fet d’una determinada manera, amb grans i petits resultats. Toca ara perquè se’ns ha jubilat. No és gran però tot arriba.

Hans Kjetil Lysgård | Journal of Rural Studies

En els darrers anys s’ha començat a produir, tant al context europeu com l’anglosaxó (Estats Units, Canadà i Austràlia), força literatura científica sobre les estratègies de desenvolupament rural basades en la cultura, tal i com es va fer durant els anys 80 i especialment els 90 amb les ciutats.

Als estudis i assajos sobre el paper de la cultura en el desenvolupament del entorns urbans es debatia sobre el paper que podia tenir la cultura, i els sectors econòmics que hi estan relacionats, en la transformació de les ciutats industrials en noves urbs postindustrials. Per la seva banda, la recent literatura sobre els entorns rurals s’ha centrat en l’evolució d’una economia basada en l’agricultura i la manufactura cap a un model que gira entorn del sector serveis, i en el canvi d’una cultura fins llavors orientada en la producció per una cultura de consum.

Juanjo Puigcorbé, Diputat delegat de Cultura de Barcelona  | Entreacte, Revista d'arts escèniques i audiovisuals, 19 de setembre de 2016

Bon dia a tothom,

Com ja sabeu, ara fa tot just un any vaig deixar temporalment aquesta meravellosa professió d’actor en ser escollit regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Poc després, el 31 de juliol també vaig ser nomenat diputat delegat de Cultura a la Diputació de Barcelona. Al cap d’uns mesos, a les eleccions següents, els ciutadans van escollir un gran nombre de representants de la societat civil que es van presentar a les llistes del Parlament de Catalunya. Ciutadans, com jo, provinents d’altres camps i que hem donat un pas endavant per coresponsabilitzar-nos del mandat democràtic de la nostra ciutadania: la voluntat d’un canvi radical. I ho vam fer moguts per un motiu, que pot resumir-se en una paraula que tots els artistes coneixem prou bé: compromís. Compromís amb el país i amb el canvi que alguns desitgem. Tanmateix, un cop assolit aquest canvi, tornaré a lluitar per l’actor que sempre he desitjat ser.

 Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya

«El Pla Integral de la Música» es va presentar públicament al Mercat de Música Viva de Vic el passat 15 de setembre. Es tracta d'un document que parteix d'una anàlisi prèvia del sector, que detecta diverses problemàtiques i que ha permès extreure algunes de les conclusions a les quals s'ha arribat i  que són: el sector de la música és el més ric i complex de tots els sectors culturals en relació a la seva diversitat i, per tant, cal una millor vertebració; la constatació que cal clarificar aspectes fiscals, laborals i de drets de propietat intel·lectual; l'aposta per la formació com a element per dignificar la professió i obtenir més públic; la necessitat d'obtenir dades reals per valorar la seva magnitud i destinar-hi els recursos adequats; la necessitat que el sector s'expressi a través dels mitjans de comunicació; o la necessitat d'elaborar una mirada integral i transversal que revisi les polítiques públiques actuals.

Un cop adoptat el document “Cultura 21 : Accions”, amb els compromisos sobre el paper de la cultura en les ciutats sostenibles, en el marc de la cimera de la Cultura de la xarxa CGLU – Ciutats i Governs Locals Units, a Bilbao el mes de març de 2015, i després de l’exitosa experiència del programa de Ciutats Pilot el 2014, la Comissió de Cultura de la xarxa va llançar el programa « La Cultura en les ciutats sostenibles : Aprenent amb Cultura 21 Accions a Europa», en el qual es va postular l’Ajuntament de Terrassa a través del Servei de Cultura i amb el suport del Servei de Relacions Europees i Internacionals.

“Del meu poble estant

veig tota aquella part d’Univers

que es pot veure des de la Terra.”

Pessoa

Si hi ha un valor geogràfic fonamental del territori català, un valor que es destaca sobre els altres i que permet parlar de la singularitat de Catalunya en el context de la geografia europea, probablement sigui el de la gran diversitat, física i humana, que aquest territori concentra en un espai físicament molt reduït. Catalunya és, a l’escala de la Mediterrània (l’àmbit general bioclimàtic, dins l’hemisferi nord, en el qual està inserida), un veritable microcosmos.

L’Estat espanyol té un sistema de política cultural que combina elements del model centralista francès amb els dels estats descentralitzats, però que és molt diferent en cada comunitat autònoma. El cas català, i el de la província de Barcelona, concretament, és encara més particular, ja que la incidència de l’Estat en termes d’inversió en la política cultural és molt limitada, i a la Generalitat de Catalunya i als ajuntaments se’ls suma un tercer gran actor: la Diputació de Barcelona.

L’ambigu i flexible marc normatiu de la cultura a l'Estat espanyol ha tingut com a efecte que totes les administracions públiques amb responsabilitat al territori destinessin part dels seus recursos a cultura. El 2014, per exemple, la Generalitat va destinar el 0,71% del seu pressupost a la cultura, mentre que els ens locals van invertir en temes culturals el 6,5% dels seus recursos.