La cultura: servei públic, indústria o espectacle?

Amb la voluntat de respondre aquesta pregunta, va començar, ahir a la tarda, la  primera sessió presencial d’Interacció, que va tenir com a eix central una conferència a càrrec del sociòleg Salvador Cardús, complementada amb un debat, moderat pel comunicador Enric Calpena, on van participar el periodista i escriptor Guillem Martínez, l’antropòleg i professor universitari Manuel Delgado, i la crítica d’art Pilar Parcerisas.  

En primer lloc, el diputat adjunt a la Presidència i delegat de Cultura, Joan Carles Garcia Cañizares, va donar la benvinguda als assistents a Interacció, tot recordant que “des dels municipis és més possible arribar a la ciutadania, que és qui veritablement fa la cultura”. I va afegir que “si l’administració no fos al costat dels innovadors, molts projectes no serien possibles”.

El diputat Garcia Cañizares també va reafirmar que “tot i que aquests temps ens manen fer una cultura sostenible, des de la Diputació de Barcelona volem seguir ajudant totes aquelles propostes que tinguin valor i siguin innovadores, perquè de res serveixen les proclames nacionals si no existeixen la cultura i la gent”.

Respostes impossibles a qüestions ineludibles

El sociòleg Salvador Cardús va començar la seva intervenció declarant-se “no expert en la matèria” i que, per tant, es limitaria a contemplar el fet cultural com “una xarxa de relacions”. Així mateix, va avançar que posaria damunt la taula “algunes paradoxes de les polítiques públiques” i que es limitaria a proposar “tres recomanacions”.

Cardús va declarar que no és partidari “de fer llistes de què és cultura i què no ho és. La cultura l’hem d’entendre com una xarxa d’intercanvis de significats que estableix vincles i lleialtats”. Per a ell, aquesta matèria “és molt temptadora per al mercat econòmic i polític” i la mostra és que “els països amb poca història han recorregut a la cultura de masses per crear aquestes xarxes”.

El sociòleg va passar al capítol de les paradoxes de les polítiques culturals fent-se algunes preguntes_ “el títol de les jornades El valor públic de la cultura, ¿vol dir que parlem de la intervenció de les institucions en el camp de la cultura? Per públic, ¿ens referim a l’interès general, a allò no comercial, a allò no reglat o allò molt reglat?” Com a respostes va recordar que en alguns països, com els d’arrel anglosaxona, el concepte públic equival a “independent”, és a dir, preservat de l’intervencionisme institucional i polític i també del mercat. Com a exemples va posar un diari holandès pagat pels mateixos subscriptors o la ràdio pública nord-americana, sufragada no per l’estat sinó pels oients.

“Es la funció de l’administració pagar la festa?”, va demanar-se Cardús, advertint dels riscos electoralistes i populistes de subvencionar allò que ja té públic. I alhora també es va interrogar “¿per què les propostes d’interès general són aquelles que arriben a menys públic¿”. Aquests i molts altres dubtes va qualificar-los com a “irresolubles, però que cal tenir en compte a l’hora de prendre decisions”.

Per finalitzar la seva intervenció, Salvador Cardús va proposar a les administracions “donar la màxima prioritat a la formació humanística i científica, abandonar els tics paternalistes i l’ocupació de l’espai de la gestió cultural per afavorir l’autorganització, i fomentar el compromís individual i col·lectiu amb les pràctiques culturals”.

En el torn de debat, algunes de les idees que van llançar els tres convidats van evidenciar les seves visions del fet cultural. En primer lloc, Manuel Delgado, va afirmar que “és molt difícil ser escèptic amb la cultura, ja que se li pressuposa una bondat quasi mística”. I va bromejar definint la cultura com “allò que gestionen els gestors culturals”.

Per la seva banda, Guillem Martínez va qualificar la cultura catalana i espanyola com a fortament “estatalista” i fruit de la transició política. Per a ell, només França té una cultura tan vinculada als poders públics, i això ha eliminat del fet cultural la seva càrrega conflictiva i crítica. I va afegir que, amb la crisi, l’administració “vol deixar de pagar la part que menys li interessa i mantenir la part de cohesió social i propaganda”.

Pilar Parcerisas va coincidir amb el ponent en què “no tenim una idea clara de la cultura” i que el principal problema és que se’n té una “visió jerarquitzada i hornamental, és a dir prescindible”. També va estar d’acord amb Cardús en la importància cabdal de l’educació.