Equipaments culturals

Santi Martínez i Illa | Arxius de Ciències Socials

La proliferació dels «elefants blancs», equipaments culturals desmesurats promoguts sense tenir en compte la viabilitat i el retorn social de les inversions, no és cosa de grans ciutats, només. A Catalunya, el model de ciutat creativa ha impulsat aquest tipus d’infraestructures en municipis mitjans i petits també, per als quals suposen un impacte molt negatiu.

El Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya (PECCat), aprovat el 2010 i formalment vigent però latent, ha demostrat fins ara que l’aplicació de criteris de planificació és necessària i pertinent, tot i que els seus efectes només es podran valorar a mitjà i llarg termini. Santi Martínez i Illa, des de la seva experiència personal de redacció d’aquest pla, signa aquesta i altres conclusions en l’article «Planificació cultural contra elefants blancs».

Joaquim Rius Ulldemolins i Gil-Manuel Hernàndez (coord.) | Arxius de Ciències Socials Nº33 (desembre 2015). Universitat de València.

El propòsit d’aquest monogràfic és estudiar la gènesi i el desenvolupament dels anomenats "elefants blans" en política cultural, és a dir, les infraestructures que tenen un cost de manutenció més gran que els beneficis que aporten, aquelles grans construccions o esdeveniments que han centrat l’acció pública de la cultura en una llarga etapa des de finals dels noranta fins a finals dels dos mil i que, avui, són el símbol d’una època de malbaratament amb greus problemes de finançament i de gestió de continguts.

Linda J. Thomson, Helen J. Chatterjee ׀ Arts and Humanities Research Council  

El 'Museum Well-being Measures Toolkit' és un projecte per mesurar i avaluar l’impacte de les activitats que realitzen museus i galeries d’art en la salut i el benestar de la ciutadania. Es tracta d’una iniciativa desenvolupada per un ampli equip d’investigadors i acadèmics en col·laboració amb professionals de 32 museus de tot el Regne Unit.

Factorial, cap on van les polítiques culturals?

Laura Basagaña. Barcelona.
 
(Article publicat a Núvol.com, el 31.10.2014)

Durant tres dies la Fabra i Coats ha acollit una trobada internacional de gestors culturals per parlar de les Fàbriques de Creació europees. Quins reptes tenen aquests agents culturals? Com es pot trobar l’equilibri entre l’excel·lència i el foment de la participació ciutadana, sense caure en l’elitisme? De tot això se n’ha parlat al debat Factorial.

Un dels tallers més interessants que han tingut lloc a la Fabra i Coats durant la celebració de la trobada internacional #Factorial ha estat el titulat El retorn social de les fàbriques de creació, impartit per Xavier Fina, director de ICC Consultors.

Fina s’ha preguntat quins riscos i quines tensions trobem davant dels àmbits proximitat (aconseguir el foment de participació d’una àmplia base de la població en els equipaments culturals) i excel·lència (aconseguir difondre i promocionar l’alta cultura).El professor ha desenvolupat tres conceptes i tres perversions d’aquests conceptes.

Museu de la Pesca

L’any 2002 s’inaugurava al port de Palamós el Museu de la Pesca. Era la culminació d’un projecte que s’havia encarat feia més de deu anys, quan es va municipalitzar una col·lecció d’un antic museu, el Cau de la Costa Brava. Per primera vegada se li atribuïa a la pesca una dimensió cultural, més enllà de l’activitat econòmica fonamental que representa en els ports del nostre litoral.

Aquesta iniciativa, liderada per l’Ajuntament palamosí, responia a tres estímuls: per un costat, la constatació que els canvis viscuts en les darreres dècades han comportat la pèrdua de molts llocs de treball, han amenaçat el manteniment de la memòria d’una cultura mil·lenària i planteja la necessitat de reflexionar sobre la sobreexplotació dels recursos. Aquesta reflexió sobre els escenaris de futur i protegir els testimonis materials i immaterials del món pesquer es revelava ja com una necessitat de primer ordre.

Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia | Carta, núm 2. Primavera-Verano 2011

Recuperem per al debat d’Interacció els articles del dossier «Redes. Instituciones de lo común»  del número dos de la revista ‘Carta’, editada per el Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia (MNCARS).

A l’editorial de la revista amb el títol, ‘Hacia una nueva institucionalidad’, Manuel Borja-Villel proposa buscar un altre model institucional. Aquí teniu un extracte:

«La generación de un nuevo modelo cultural debe ir acompañada de cambios institucionales, porque las instituciones son las principales estructuras de invención de lo social, de un hacer afirmativo y no limitativo.»

«La defensa de la institución pública se hace hoy muy difícil de sostener. La dicotomía entre público y privado en que se ha sustentado la organización social en el último siglo y medio ya no funciona. La dimensión creativa que define nuestra sociedad se encuentra tanto en lo privado como en lo público, y la diferencia entre ambos se determina de un modo arbitrario. Lo público, como gestor de la creatividad, no garantiza que esta no sea expropiada con finalidad de lucro.

LaCol 

Com es decideixen quins equipaments construir? On situar-los, quina configuració tindran, quina forma? La resposta és complexa i depèn de múltiples factors: socials, polítics, tècnics, econòmics,... Nosaltres, com arquitectes, ens centrarem en aquest article en el paper que juga la nostra professió. Durant els anys de boom de construcció alguns dels nostres companys de titulació han excusat la seva participació en greus aberracions urbanístiques justificant que el seu paper era donar una simple resposta formal a un programa ja definit. L’arquitectura però no és un art independent, sinó que deu la seva raó de ser a unes necessitats humanes bàsiques. L’arquitecte, com a ciutadà però especialment com a tècnic, té la potestat de participar en la formulació del projecte des de l’inici, i si creu que no s’ajusta a la realitat, replantejar-ho.

Margarita Rodríguez Ibáñez | e-rph. Revista Electrónica de Patrimonio Histórico. nº 14, junio 2014

Resumen: En las últimas décadas la Red ha provocado profundos cambios en la manera en que se entiende la información, la comunicación y, por extensión, la política, la economía, la sociedad y el concepto amplio de cultura. Estos cambios vienen claramente definidos porque se ha modificado la forma de actuar a través de las TIC, la cual es interactiva, colaborativa, participativa y sin jerarquía. Hasta no hace mucho, estos comportamientos estaban asociados únicamente al mundo virtual, pero actualmente existen colectivos que se agrupan en localizaciones determinadas para gestionarlas de una manera similiar a la que hemos aprehendido de la Red. Estas experiencias ejemplifican el concepto de cultura localizada, analizada en este artículo a través del ejemplo del Centro Social Autogestionado LTBC (La Fábrica de Tabacalera) en Madrid.

David Ruiz | Economía y Cultura

Considerar aquellos espacios culturales en los que los caracteres de usuario, ‘consumidor’ y creador confluyen, atienden a los mismos intereses o coinciden en las mismas personas, es dirigir la vista a los centros culturales de proximidad (en adelante, CCP). La proximidad espacial y temporal por un lado, y la proximidad de intereses por otro conforman una de las propiedades esenciales de este tipo de centros. En este sentido, el ámbito conceptual al que nos referimos cuando hablamos de equipamientos o centros culturales de “proximidad” tiene una triple referencia que nos acerca a estas características: