Destacats

Green Lines Institute for Sustainable Development

Ahir,  12 de novembre de 2014 es va celebrar a Santa Coloma de Gramenet la XXVII Jornada de la Xarxa de Museus Locals, sota el lema: “El patrimoni cultural local des del museu: els reptes d'una gestió integral”. Va obrir la jornada Peter Davis, professor emèrit de Museologia al Centre Internacional pels Estudis Culturals i Patrimonials de la Universitat de Newcastle. Aprofitem l’ocasió per presentar-vos les actes de la 1a conferència internacional sobre ecomuseus, museus comunitaris i comunitats vives, editades per Davis i altres acadèmics britànics. El conjunt de ponències tracten sobre els nous reptes i oportunitats de la museologia comunitària, així com sobre l’evolució de les pràctiques en matèria d’ecomuseus i l’expansió geogràfica del concepte des dels seus inicis a finals de la dècada dels 60 a França. S’hi analitzen també aspectes teòrics i pràctics de la sociomuseologia; s’observa com s’articulen les intervencions ecomuseològiques en les relacions entre territori, comunitat i patrimoni o entre natura, cultura i comunitats, o quin paper tenen els ecomuseus en la conservació de l’artesania tradicional.

Dicen que no hay dinero para la cultura y que por eso las cosas están "así de mal". Pero al margen de lo discutible del argumento, ¿cómo es posible que se haya llegado a un escenario tal, casi de siniestro total en lo que atañe a la actividad cultural de muchas de nuestras ciudades?

Pese a la crisis económica experimentada en los últimos tiempos, es necesario precisar que el gran problema de la cultura en España no es la financiación, sino la perniciosa falta de políticas culturales. Es debido a esta carencia -y no a una supuesta falta de dinero- por lo que la cultura está sufriendo, entre otras cosas, recortes inesperados y arbitrarios que han derivado en presupuestos escasos, ridículos o inexistentes.

Sólo la estructura tiene el poder sobre la realidad. O así lo parece ¿no? Al menos ahora dentro de este sistema de grandes elocuencias. Un sistema que hemos ido creando, no escondamos la cabeza, desde nuestro propio discurso. Suavizando en demasiadas ocasiones el vacío desde las criptas de las estrategias, las agencias, las redes, los grandes planes directores... Hemos apoyado generosamente las escenas de una representación para quien ostentaba el turno de poder. ¿A quién le ha importado luego? Me temo que a nadie de los que con tanto ímpetu ruedaprenseril lo fomentaron. ¿Se han hecho seguimientos? ¿Comprobado resultados? ¿Analizado progresos o decadencias? Ni por asomo, me temo también. Todo esto va en contra del perpetuum mobile. La cinta no para y hay que seguir escenificando la marcha, eso sí, delante de un gran ventanal con vistas a un admirable paisaje pero protegidos por la tecnología del gimnasio. Correr hacia ninguna parte y con asepsia extrema.

Graham Black  ׀ Routledge

Llibre on s’explica de manera pràctica com ha de ser el museu del segle XXI.  L’autor descriu un museu modern i obert que atregui, estimuli i inspiri a la ciutadania i jugui un paper actiu a l’hora de promoure la tolerància, el compromís i la comprensió entre les diverses comunitats. Black fa referència a tots els canvis econòmics, socials i tecnològics actuals que afecten tant als museus com a la resta d’institucions culturals i assenyala que les institucions  museístiques s’han de transformar i reinventar a sí mateixes si volen ser rellevants en el moment actual. L’autor parla d’un museu molt centrat en el desenvolupament i fidelització dels seus públics, que afavoreixi la participació i la col·laboració de la ciutadania i de la resta d’agents socials, que incorpori les últimes tecnologies digitals i mòbils i que construeixi relacions significatives amb els seus usuaris tant a l’espai del museu com a través de les xarxes i dels mitjans socials.