polítiques públiques

En aquest grup hi ha participat persones provinents d’Espinelves, La Llacuna, La Floresta, bibliobús Pedraforca (Navès), festival En Veu Alta (Penedès, Pradell de la Teixeta), entre d’altres. De bon començament ja han aparegut aquestes temes crucials:

• Micropobles: dificultat de definir el concepte. 1/3 part de municipis té – de 500 habitants. 1/3 part del territori.

Dave O'Brien, Peter Matthews (ed.) | Policy Press

En la nova era de postregeneració, «l’Estat sembla demanar a les comunitats locals que gestionin soles els conflictes urbans».[1] Aquesta és una de les conclusions que Dave O’Brien, investigador en polítiques culturals de Goldsmith, Universitat de Londres, presenta, juntament amb Peter Matthews, en un llibre que s’ha publicat enguany, i que critica la progressiva desresponsabilització de l’Administració quant a polítiques públiques de caire social.

Joaquim Rius Ulldemolins i Gil-Manuel Hernàndez (coord.) | Arxius de Ciències Socials Nº33 (desembre 2015). Universitat de València.

El propòsit d’aquest monogràfic és estudiar la gènesi i el desenvolupament dels anomenats "elefants blans" en política cultural, és a dir, les infraestructures que tenen un cost de manutenció més gran que els beneficis que aporten, aquelles grans construccions o esdeveniments que han centrat l’acció pública de la cultura en una llarga etapa des de finals dels noranta fins a finals dels dos mil i que, avui, són el símbol d’una època de malbaratament amb greus problemes de finançament i de gestió de continguts.

Els petits municipis van estar els protagonistes del Debat 16 Interacció, celebrat el passat 21 d'octubre, que va tenir per objectiu reflexionar sobre quin ha de ser el paper de la cultura i dels agents culturals en aquest entorn, detectar mancances i reunir esforços. Avui, el Centre d'Informació i Documentació aportem el relat de la jornada

Els tallers de la jornada de debat, micropobles, estructures i mancomunació de recursos i acció cultural (dinamitzats per Marc Serena, Xavier Barniol i Roser Vernet, respectivament), eren compostos per grups de participants molt heterogenis ―gestors del sector cívic, de l’empresa, tècnics i regidors de cultura―, i van propiciar un interessant intercanvi d’experiències i reflexions, la majoria comunes en els tres grups, de les quals es desprenen les conclusions següents.

La Bianyal

La Vall de Bianya és un municipi de 1.305 habitants dispersat per onze nuclis de població al Parc Natural de la Garrotxa, que en els darrers anys ha adquirit cert renom en el món de l’art contemporani català gràcies a una proposta força innovadora i atractiva: 'La Bianyal'. No és freqüent poder gaudir de l’art contemporani en el context d’una església romànica, o contemplar instal·lacions d’art efímer al bell mig de les amables valls que configuren el paisatge garrotxí, i 'La Bianyal' ens permet de fer-ho des de fa tres anys.

La Fàbrica de Celrà

De tots els projectes que hem presentat en els darrers dies, no n’hi ha hagut molts que estiguessin directament impulsats i gestionats per ajuntaments.  Aquest no és el cas de Celrà, el municipi gironès del que ja us vam parlar fa unes setmanes quan us vam presentar l’Animal a l’Esquena, que està instal·lat a les seves rodalies. La vila supera per ben poc els 5.000 habitants, però compta amb una gran varietat d’equipaments i serveis culturals i amb un ric teixit associatiu en l’esfera cultural i artística.

L’antiga fàbrica modernista Pagans, un bon exemple del modernisme industrial (Art Nouveau Industriel). fou cedida a l’Ajuntament als anys 80. En un primer moment acollirà les oficines de l’Ajuntament després de les primeres obres de rehabilitació i, a partir de 2004, es reconvertirà en centre cultural del municipi, després de 12 anys de treballs. L’edifici que fins el 1971 havia acollit la fabricació de productes químics d’adob, actualment acull el batec cultural de Celrà.

Al Regne Unit, fa més d’una dècada que es debat sobre el paper de la cultura i l’art[1] en el desenvolupament de les àrees rurals. La reconversió industrial de les ciutats durant les dècades dels anys vuitanta i noranta havia fet veure la importància que podia tenir l’economia creativa en la regeneració urbana, però la situació a les petites ciutats i els pobles era ben diferent. Acabava de començar el segle XXI i el camp anglès patia, a més a més de la progressiva despoblació i els efectes de la cada cop més forta terciarització de l’economia, les conseqüències de dues plagues ―la coneguda com la de les vaques boges i la de la febre aftosa― i l’impacte de la política agrària comuna (PAC). El Govern, conscient de la gravetat de la situació, va obrir un debat entorn del futur de l’àmbit rural. Calia repensar l’estratègia de desenvolupament econòmic rural i no se’n podia deixar fora cap àmbit. En aquest marc, el 2002 l’Arts Council va encarregar a Littoral un informe sobre el rol de la cultura i les arts a les àrees rurals.

Després de presentar-vos el marc legal de la cultura, que li dóna a aquesta una naturalesa concurrent, i de definir el que entenem per petit municipi (els de menys de 5.000 habitants), vam fer una mirada al mapa municipal català i barceloní per descobrir-hi una gran quantitat de municipis gestionant la majoria del territori, però en els quals hi viuen relativament pocs habitants.

Teatrets d’Osona

Sovint es considera que un dels grans obstacles amb què es troben les polítiques culturals en els petits municipis és la manca d’estructures tècniques professionals. Les dades ens confirmen que només el 37 % dels municipis petits (els de menys de 5.000 habitants) de la demarcació de Barcelona tenen un tècnic o tècnica de cultura en plantilla, tot i que dos terços d’aquests municipis disposen d’una regidoria que inclou la cultura entre les seves competències.

Aquest no és el cas dels ajuntaments dels municipis osonencs de Tona, Roda de Ter i Sant Hipòlit de Voltregà (amb una població mitjana de 5.860 habitants). Tot i que la majoria d’agents, públics, privats o del tercer sector estan d’acord a assenyalar que les dificultats econòmiques són el pitjor enemic de les polítiques culturals, l’apatia, el desconeixement o el desinterès en són els seus assassins silenciosos.

Ésdansa

Pot un municipi de menys de 1.500 habitants acollir un dels festivals de dansa d'arrel tradicional més destacats del panorama actual  i continuar creixent des del llunyà 1983? La resposta és sí.

El festival “Ésdansa” és una demostració de com és possible tirar endavant una proposta cultural complexa en un municipi petit. Per aconseguir-ho hi ha una sèrie de factors que afavoreixen que els projectes creixin de forma robusta i continuada. Molt sovint, darrere el projecte hi ha una entitat del tercer sector forta, organitzada i amb les coses clares. Cal, també, que aquesta associació estigui recolzada per les institucions públiques que l’envolten: ajuntaments, consells comarcals, diputacions i administracions més grans. I, finalment, és necessari que el festival, en aquest cas, vagi evolucionant, adaptant-se als canvis socials, tecnològics i culturals.