governança

Actualment en els entorns urbans s’estan generant una multitud de nous enfocaments per al seu desenvolupament sostenible, amb la contribució especial de la cultura i l’educació a aquests processos. En ells sorgeix l’oportunitat de definir els espais compartits com un patrimoni comú, en què la cultura participativa i comunitària i la creativitat de les iniciatives cíviques condueixen a l'objectiu d’un futur sostenible.

Al voltant de la relació entre educació, cultura i ciutat es concreta en l’espai públic, físic o virtual, a través d’equipaments com les escoles, els carrers i les places, els centres culturals i artístics de proximitat, les biblioteques, els museus o les plataformes col·laboratives de les entitats s’hi apleguen una gran varietat de narratives i discursos entorn del concepte de ciutadania. La interrelació entre aquests àmbits, però, va més enllà de les infraestructures; es defineix dia a dia en la construcció d’espais socials propicis per a la diversitat, la inclusió i l’equitat; uns espais dinàmics d'activitat i de tensió productiva entre les polítiques i els diferents agents de la cultura i l’educació, que afavoreixen la reflexió crítica i promouen una trobada amb l'art públic i els processos comunitaris.

Elena Borin | Peter Lang

Un fantasma recorre Europa. Així començava el Manifest comunista de Marx i Engels. A les antípodes de les idees revolucionàries dels pares del comunisme, el sector cultural i creatiu (SCC) està transformant-se. Un fantasma en recorre els sistemes de governança i els models de gestió. És un fantasma que no fa por i que a poc a poc es va fent visible. Elena Borin ha escrit 'Public-Private Partnership in the Cultural Sector: A comparative Analysis of European Models' per radiografiar el fenomen.

Directorate-General for Education and Culture (European Commission)

La cultura és de tots. La màxima és senzilla però té unes implicacions profundes. A l’entrada del 9 de maig remarcàvem el valor públic de la cultura dient que l’experiència és l’essència de la cultura. Un dels aspectes més evidents del fet cultural és el patrimoni, ja sigui tangible, intangible o digital. També aquest patrimoni ens pertany a tots perquè ens recorda què ens fa humans. Ara bé, qui gestiona i preserva aquest patrimoni? A fi de promoure models de governança participativa del patrimoni cultural, el grup de treball OMC (Open Method of Coordination) presenta l’informe ‘Participatory Governance of Cultural Heritage’.

Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA)

Ara fa més de vint anys s’inaugurava oficialment el Teatre Nacional de Catalunya. L’onze de setembre de 1997 el president Jordi Pujol pujava el teló a una de les grans infraestructures culturals de finals dels anys noranta. El projecte va néixer envoltat d’una polèmica que no ha cessat. Des de llavors, l’equipament dissenyat per Ricard Bofill ha aspirat a ser el pal de paller del teatre català; això no obstant el sector sempre ha qüestionat la idoneïtat del projecte. A punt de tancar la temporada 2017-2018 el CoNCA presenta l’avaluació estratègica del teatre a fi de verificar-ne “la naturalesa dels processos i els resultats d'impacte en la societat”; d’aquesta manera una de les sales més grans de Catalunya se suma a la llista d’entitats avaluades, en la qual ja consten el Palau de la Música, el Gran Teatre del Liceu o la Filmoteca de Catalunya.

Joaquim Rius Ulldemolins, Santi Martínez Illa i Mariano Martin Zamorano | Fundació Josep Irla

El passat divendres 9 de febrer es va presentar l’estudi sobre governança cultural, identitat i territori. Un treball que resumeix les polítiques culturals a Catalunya entre els any 1980 i 2016, fent èmfasi en les tensions entre les diferents administracions competencials en cultura al territori català. L’acte, presentat per Jenn Diaz i per Joan Manuel Tresserras, va excusar l’absència de Joaquim Rius Ulldemolins, el principal artífex del text.

Emili Prado (Direcció) | Quaderns del CAC

El número 43 dels Quaderns del Consell de l’Audiovisual de Catalunya està dedicat a la diversitat en les indústries culturals. Com destaca l’informe en la seva presentació, la diversitat cultural és un tema recurrent del moment pel que fa a la planificació de polítiques públiques. Tot i això, “no hi ha consens sobre l’orientació d’aquestes polítiques perquè, al marge dels principis generals compartits, hi ha molts conflictes d’interès entre els diferents actors implicats en les indústries culturals i de comunicació”.

En un món globalitzat però divers, les polítiques culturals es poden analitzar i observar també des d’un punt de vista global que tingui en compte una àmplia majoria de països i les seves relacions culturals.

Aquest nou informe mundial de la Unesco: Re | Pensar les polítiques culturals és una ampliació de la 1a edició publicada el 2015, que era la implementació de la Convenció del 2005 sobre la necessitat de protegir i promoure la diversitat de les expressions culturals en clau global.

Josep M. Esquirol

Vivim temps de canvis que demanen reconsiderar quins són els pilars dels nostres criteris per a la convivència en societat. En l’era de la ciència i la tecnologia, assumint l’entramat entre aquestes dues nocions com a sistema tecnocientífic —en estreta relació amb el sistema econòmic— que caracteritza l’època actual, la reflexió sobre aquestes qüestions ha de centrar-se necessàriament en l’ètica, acompanyada de conceptes com «respecte», «responsabilitat» i «resistència».

El propassat divendres 22 de setembre, es va presentar el nou Pla de Museus de Catalunya, el pla estratègic que defineix i sistematitza una política global per als museus de Catalunya a partir d’una visió del museu com a institució cultural compromesa amb el patrimoni i la societat. Amb el nom 'Museus 2030. Pla de Museus de Catalunya', el document preveu una inversió de 215,69 milions d’euros.

Tony Bennett | Routledge

D’on provenen les certeses que tenim, avui dia, sobre la cultura, i quina relació tenen amb les formes de govern modernes i contemporànies? En el context present, en què la cultura experimenta processos d’instrumentalització creixent, les noves aproximacions a les teories socials i antropològiques que exploren l’arquitectura de les polítiques culturals poden contribuir, sens dubte, a repensar la noció de cultura per a comprendre-la com a agent de transformació al nostre servei.