governança

Per tal de tancar i sintetitzar tot el que ha aportat el Debat Interacció 2019, es proposa per una banda, un periple que resumeix els sis reptes presentats al llarg de les sessions, i per l’altra, una presentació dels serveis i eines que ofereix l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona, concretament, les seves quatre branques: l’Oficina de Patrimoni Cultural (OPC), la Xarxa de Biblioteques Municipal (XBM), l’Oficina de Difusió Artística (ODA) i el Centre d’Estudis i Recursos Culturals (CERC).

Els moderadors dels sis reptes han recollit les idees més rellevants sorgides de cadascuna de les sessión per tal d’extreure’n les conclusions finals del Debat Interacció 2019. 

amb Marta Ardiaca
Des d’on estem treballant les polítiques culturals i amb quina perspectiva ens les mirem? Aquesta és la pregunta que pretenia abordar el Repte 3 del Debat Interacció ’19, amb la intenció d’impulsar una mirada auto crítica dels regidors i tècnics de cultura respecte a la seva manera de treballar.

 

És el moment de posar les persones al centre i activar-les, com a agents actius de les polítiques culturals i de la resta. La legitimitat cultural no està només a les institucions sinó a tota la ciutat.

La cultura com a centre de les polítiques públiques

amb Pep Berga

Des de la política municipal, i en concret, des de la regidoria de cultura, és fonamental explicar el valor públic de la cultura per tal de posar-la en relleu i no supeditar-la a cap altra regidoria. A través de casos pràctics s’han exposat diversos aspectes a tenir en compte per tal de revitalitzar la regidoria de cultura.

amb Xavier Fina i Itziar González

Aquesta ponència ha plantejat la necessitat de crear nous horitzons que guiïn les polítiques culturals. És per aquest motius que conceptes com ara l’equitat, la participació i la governança han esdevingut claus per seguir un debat que planteja visions diverses i molt interessant de cara a un desenvolupament més ric de les polítiques culturals.

Verònica Gisbert Gracia, Joaquim Rius-Ulldemolins, Gil-Manuel Hernàndez i Martí. «Cultura festiva, política local y hegemonía social: Comparativa de los casos de los Moros i Cristians (Alcoi), las Falles (València) y La Patum (Berga)». RES. Revista Española de Sociología Vol. 28, Núm. 1 (2019) p. 79-94

La cultura festiva s'ha convertit, a l'inici del segle XXI, en un element cada cop més central en la vida social, la identitat territorial i l'economia de les ciutats. A mig camí entre la tradició, la patrimonialització i la innovació, la cultura festiva sovint s’ha analitzat en les seves vessants simbòliques, econòmiques o turístiques, però poques vegades s’ha estudiat com un espai de disputa per l'hegemonia cultural i social de la identitat i l'ordre social que entren en tensió amb les iniciatives orientades a la inclusió social i la igualtat de gènere.

Trobem grans col·leccions i petites mostres temporals, hi ha museus locals amb voluntariat i museus nacionals amb externalitzacions, museografies i activitats innovadores per als públics. El museu engloba moltes realitats, el seu espectre és molt ampli i es va fer evident entre les més de 300 persones i els mesos d’intens debat a la plataforma del Fòrum dels museus.

Anàlisi comparativa dels casos d'Alemanya, EUA, Canadà, Suïssa, Regne Unit i Espanya

Mariano M. Zamorano, Joaquim Rius-Ulldemolins i Lluís Bonet | Ediciones Complutense
 

De polítiques culturals en podem trobar a diversos nivells, des de la Unió Europea a l’àmbit municipal passant pels Estats. L'interès per la descentralització cultural i el reconeixement de la diversitat cultural i nacional ha crescut en paral·lel a la importància de l'acció cultural pública de les regions i les municipalitats. Tanmateix, no s'han desenvolupat estudis que permetin comparar de forma sistemàtica la relació entre els models de federalisme i els models de política cultural d'un Estat.

Als nostres municipis s’hi solen sumar una bona colla de grups diversos de cultura popular, associacions pel foment de la literatura, la música o el teatre, entitats culturals i de lleure educatiu, col·lectius d’artistes grafiters i iniciatives privades o associatives que promouen programacions amb major o menor estabilitat. Entitats que poden ser segmentades o interseccionals, més homogènies o divereses. Sigui com sigui, hi ha una llarga tradició en l’associacionisme del nostre país que es fa evident en la cultura, segons l’Idescat (2018) trobem fins a 32.632 associacions culturals a Catalunya actualment. Però sovint el nombre no fa la cosa, la importància recau en el treball i la cooperació entre entitats privades, associacions, institucions públiques, que pot arribar a ser un batibull considerable. Com podem doncs, harmonitzar aquest context?

Fa uns dies parlàvem dels reptes que presenten les estructures de governança que han d’afavorir la implementació de l’educació cultural sostenible en l’àmbit local.[1] De fet, aquest és un desafiament que es fa extensiu al conjunt de les polítiques locals i a l’enfocament transversal amb el qual s’han d’abordar per fer possible el desenvolupament sostenible als entorns urbans. Els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’Agenda 2030 de l’ONU estan relacionats amb el treball dels governs locals i regionals en el dia a dia, perquè és en els contextos subnacionals on es fa decisiva la lluita per la sostenibilitat global.

En aquest sentit, la “localització” dels ODS, que fa referència a la manera com els governs locals integren les estratègies de desenvolupament sostenible en les seves polítiques públiques en col·laboració amb tots els agents del territori, representa una oportunitat per a fer explícit el compromís local amb la sostenibilitat,[2] tenint en compte les prioritats, necessitats i recursos de cada comunitat. També és una ocasió per a enfortir la integració transversal de la cultura i l’educació en les polítiques locals,[3] i alhora per a enfortir el vincle entre ciutats a través de l’aprenentatge entre iguals per al desenvolupament sostenible.

Actualment en els entorns urbans s’estan generant una multitud de nous enfocaments per al seu desenvolupament sostenible, amb la contribució especial de la cultura i l’educació a aquests processos. En ells sorgeix l’oportunitat de definir els espais compartits com un patrimoni comú, en què la cultura participativa i comunitària i la creativitat de les iniciatives cíviques condueixen a l'objectiu d’un futur sostenible.

Al voltant de la relació entre educació, cultura i ciutat es concreta en l’espai públic, físic o virtual, a través d’equipaments com les escoles, els carrers i les places, els centres culturals i artístics de proximitat, les biblioteques, els museus o les plataformes col·laboratives de les entitats s’hi apleguen una gran varietat de narratives i discursos entorn del concepte de ciutadania. La interrelació entre aquests àmbits, però, va més enllà de les infraestructures; es defineix dia a dia en la construcció d’espais socials propicis per a la diversitat, la inclusió i l’equitat; uns espais dinàmics d'activitat i de tensió productiva entre les polítiques i els diferents agents de la cultura i l’educació, que afavoreixen la reflexió crítica i promouen una trobada amb l'art públic i els processos comunitaris.