governança

ES:gobernanza FR:gouvernance EN:governance

Cap on van les polítiques culturals?

Factorial, cap on van les polítiques culturals?

Laura Basagaña. Barcelona.
 
(Article publicat a Núvol.com, el 31.10.2014)

Durant tres dies la Fabra i Coats ha acollit una trobada internacional de gestors culturals per parlar de les Fàbriques de Creació europees. Quins reptes tenen aquests agents culturals? Com es pot trobar l’equilibri entre l’excel·lència i el foment de la participació ciutadana, sense caure en l’elitisme? De tot això se n’ha parlat al debat Factorial.

Un dels tallers més interessants que han tingut lloc a la Fabra i Coats durant la celebració de la trobada internacional #Factorial ha estat el titulat El retorn social de les fàbriques de creació, impartit per Xavier Fina, director de ICC Consultors.

Fina s’ha preguntat quins riscos i quines tensions trobem davant dels àmbits proximitat (aconseguir el foment de participació d’una àmplia base de la població en els equipaments culturals) i excel·lència (aconseguir difondre i promocionar l’alta cultura).El professor ha desenvolupat tres conceptes i tres perversions d’aquests conceptes.

El planejament com a estratègia cultural

Febrer 2001

Notícia sobre els processos de planificació aplicats a la cultura.

Una recapitulació sintètica. Textos i contextos

La progressiva adopció dels mecanismes de la planificació aplicada al sector de la cultura al nostre país ha seguit un procés paral·lel a la recepció de les teories europees (fonamentalment franceses) sobre l’acció cultural pública; en concret l’origen remot s’inicia en el moment de la progressiva substitució del concepte animació sòcio-cultural –sustentat bàsicament en principis de caràcter sociològic i antropològic- pel de gestió cultural.

1

Planifica que alguna cosa queda

Vull començar escrivint el que va escriure Patrice Meyer-Bisch perquè de fet ho resumeix TOT, “ La culture es ce qui permet à chacun de toucher et d’ètre touché, et aussi de choisir et d’ètre choisi. Il n’y a rien de plus intime, et en même temps de plus social”.

Seguim.

Planificar és una eina per fer millor la feina, per poder avançar-se i predir escenaris; és una manera de concretar el somnis; és un compromís fruit d’un treball de molts. Planificar és voler dibuixar i fer-ho convocant els elements necessaris perquè el dibuix sigui ben complert. Planificar és treballar en i per acords, en visions compartides, en construir a moltes mans. És ser inclusius. La planificació requereix d’un desenvolupament d’esforços pel comú;  per evitar que quedi la menys gent possible al marge. Planificar és possible? Podem planificar?

(Ens) parlem amb propietat?

Sobre l’interrogant compartit de si existeix la gestió públic-comuna de la cultura, proposo prendre com a punt de partida l’afirmació que el que sí existeixen són els fets culturals gestats en el si d’una comunitat de referència, per la qual cosa neixen amb l’essència o propietat públic-comuna. Aquí dubto de si es reconeix aquest origen i, si es fa, com, qui i en quin grau.

Penso que no ha de pre-existir un format de gestió públic-comuna. Apostaria, doncs, per no dedicar molta energia a pensar, dir, redir i prescriure un model, ja que corre el més que probable risc de no ser transferible o vàlid per a les realitats diverses un cop dissenyat.

Les competències en cultura d’acord amb la nova llei de l’administració local

L’aprovació i entrada en vigor de la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’administració local (LRSAL) el passat 31 de desembre ha introduït una nova ordenació  de les competències dels ens locals que afectarà, i de fet ja està afectant, a les activitats i serveis que fins ara venien prestant els ens locals. En aquest article analitzarem breument l’impacte que aquesta nova regulació té sobre les competències dels ajuntaments en matèria de cultura tant des de la perspectiva de l’statuo quo vigent com de la incidència que la nova regulació pugui tenir en un escenari futur. També seran objecte d’atenció les possibilitats que la pròpia normativa conté per poder fer una interpretació el més favorable possible al reconeixement als municipis d’un camp d’actuació propi i específic en matèria de gestió cultural. 

La planificació estratègica territorial o com fer viable la decisió d’un projecte col·lectiu de ciutat

Helena CruzSòcol

El planejament estratègic territorial és un instrument de gestió que les administracions locals començaren a utilitzar especialment a mitjans dels noranta per guiar el desenvolupament econòmic dels municipis i respondre als reptes que presentaven les ciutats a finals del segle XX. Si mirem de fer-ne un balanç, en alguns casos la redacció d’un pla estratègic ha representat l’ocasió per acordar amb la societat civil i especialment amb els agents econòmics un futur desitjable pel municipi. El disseny de futurs escenaris i objectius permet als participants esclarir quines són les prioritats pel municipi en qüestió, discernint quines són necessàries de les urgents.

Instituciones de lo común

Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia | Carta, núm 2. Primavera-Verano 2011

Recuperem per al debat d’Interacció els articles del dossier «Redes. Instituciones de lo común»  del número dos de la revista ‘Carta’, editada per el Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia (MNCARS).

A l’editorial de la revista amb el títol, ‘Hacia una nueva institucionalidad’, Manuel Borja-Villel proposa buscar un altre model institucional. Aquí teniu un extracte:

«La generación de un nuevo modelo cultural debe ir acompañada de cambios institucionales, porque las instituciones son las principales estructuras de invención de lo social, de un hacer afirmativo y no limitativo.»

«La defensa de la institución pública se hace hoy muy difícil de sostener. La dicotomía entre público y privado en que se ha sustentado la organización social en el último siglo y medio ya no funciona. La dimensión creativa que define nuestra sociedad se encuentra tanto en lo privado como en lo público, y la diferencia entre ambos se determina de un modo arbitrario. Lo público, como gestor de la creatividad, no garantiza que esta no sea expropiada con finalidad de lucro.

Dos símptomes de la planificació estratègica

Aquesta modesta contribució neix de l’experiència universitària. Algú podrà dir, doncs, que és una percepció de laboratori, allunyada dels coneixement real. Durant uns quants anys he estat responsable d’introduir el funcionament del món local als alumnes de gestió cultural de la UB. En aquest marc, un dels debats que realitzàvem partia de l’anàlisi d’experiències de planificació cultural.

Fa anys que no participo en processos de planificació cultural, així que aquesta contribució es basa en la imatge que m’he anat dibuixant a partir de les aportacions que realitzaven els alumnes en els debats a l’aula. Una imatge molt parcial, però que crec no estarà molt allunyada del que realment succeeix en els processos de planificació cultural en el territori.

El sistema de la política cultural en Cataluña: un proceso inacabado de articulación y racionalización

Joaquim Rius Ulldemolins, Arturo Rodríguez Morató, Santi Martinez Illa | RIPS, Vol. 11, núm. 3, 2012, p. 173-203

Resumen  El sistema de la política cultural en Cataluña representa un caso complejo y singular. Complejo porque tres administraciones públicas desempeñan en él un papel central, por su relevancia presupuestaria, organizativa y sustantiva: Departamento de Cultura, Diputación de Barcelona y Ayuntamiento de Barcelona. Y un sistema singular porque representa un caso que no se ajusta a los modelos tradicionales de política cultural, ya que la Diputación ha desarrollado un sistema de cooperación cultural que va más allá de sus atribuciones

Pistes per la interdependència

La tradicional responsabilitat de construir un edifici sòlid sobre les polítiques culturals reposa tant en els actors culturals com en l'administració pública. Avui potser cal anar una mica més lluny: en un context massa institucionalitzat, la responsabilitat reposa sobretot en els actors culturals i en la seva determinació de ser actors rellevants per a la societat. Entenc aquestes línies, sobretot, com a provocacions per accelerar uns debats urgents.