cultura popular

Les festes majors commemoren un fet important de la història o tradició d'un municipi, esdevenen un dels esdeveniments més destacats de cada població, i són el punt de trobada d'una comunitat local que es reuneix anualment a l'entorn d'uns escenaris comuns i que afirma la seva existència com a col·lectiu a partir d'uns referents simbòlics compartits.
 

En aquests moments, i com a conseqüència de la pandèmia del coronavirus, ens trobem en un procés de desconfinament que afectarà de manera desigual en el temps al nostre territori. Tal i com s'està dissenyant aquesta desescalada, tot indica que aquest tipus de celebracions seran les últimes en ser autoritzades, i amb unes mesures estrictes que limitaran les concentracions de ciutadans. 

Davant aquestes restriccions, proposem buscar maneres alternatives de mantenir i potenciar aquest efecte socialitzador que representen les festes majors i seguir donant visibilitat a la diversitat cultural i associativa dels nostres municipis. Per això, en els propers dies us proposarem algunes idees per a poder programar activitats de festa compatibles amb les diferents fases de desescalada en que es trobi el vostre municipi. 

Núria Roca. «Les dones a la cultura popular: Aproximació al paper de la dona a la cultura popular catalana». Canemàs. Revista de pensament associatiu Núm. 18 (2019) p. 51-77

De l’actuació d’avui en depèn l’evolució de la colla. Si tot surt bé aquest serà el primer castell de gamma alta descarregat. Tothom pren posicions i la gent de la plaça s’afegeix a la pinya, contagiada per l’emoció continguda que es respira a l’ambient. El folre s’aixeca sense problemes, i la tensió va en augment a mesura que els terços, els quarts i els quints s’apropen al cel. Arriba el torn de la canalla; primer els dosos, seguits per l’acotxador. Damunt seu, l’enxaneta aixeca la mà al so de les gralles, que ressonen per tota la plaça. L’eufòria arriba uns segons més tard, quan el castell ja es dona per descarregat. Grans, joves, petits, homes, dones comparteixen la seva alegria. Totes i tots han estat partícips de l’èxit aconseguit.

Andreu Ramis Puig-gròs | Lleonard Muntaner Editor i Institut d’Estudis Baleàrics

Festa major amb danses i cançons populars, imatges de cartró o rituals de celebració, esdevenen referents comuns, ja siguin ancestrals o actuals. La cultura popular, pel fet precisament de ser popular, sempre ha anat molt lligada a un col·lectiu i a la seva gent, i per tant a uns sentiments de pertinença que han sigut durant molt de temps principals elements de cohesió. Durant més d'un segle, els estudiosos de la cultura popular han estat protagonistes de la recuperació de la identitat dels pobles, fins i tot quan els règims totalitaris ho han posat més difícil.

Verònica Gisbert Gracia, Joaquim Rius-Ulldemolins, Gil-Manuel Hernàndez i Martí. «Cultura festiva, política local y hegemonía social: Comparativa de los casos de los Moros i Cristians (Alcoi), las Falles (València) y La Patum (Berga)». RES. Revista Española de Sociología Vol. 28, Núm. 1 (2019) p. 79-94

La cultura festiva s'ha convertit, a l'inici del segle XXI, en un element cada cop més central en la vida social, la identitat territorial i l'economia de les ciutats. A mig camí entre la tradició, la patrimonialització i la innovació, la cultura festiva sovint s’ha analitzat en les seves vessants simbòliques, econòmiques o turístiques, però poques vegades s’ha estudiat com un espai de disputa per l'hegemonia cultural i social de la identitat i l'ordre social que entren en tensió amb les iniciatives orientades a la inclusió social i la igualtat de gènere.

Foc! Arreu del món, però especialment a les terres banyades per la Mediterrània, des de temps immemorials que el foc és essencial en moltíssimes de les festes i tradicions, que fan desaparèixer el vell, perquè arribi el nou i així marcar els canvis de cicle. La cremà de les falles és un dels punts àlgids d’una festa que fa només tres anys que va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Sí, la vida és un carnaval, ‘no hay que sufrir’, ‘no hay que llorar’, que diuen les cançons. Per evitar-ho, això del ‘sufrir y llorar’, ens vestim amb les millors (o les pitjors) gales i tot tipus d’atuells i màscares. Unes màscares que ens permetin per un dia, sortir a passejar, saltar i ballar, per ser qui no ens hem atrevit a ser la resta de l’any o el que és el mateix, tapar-nos per despullar-nos.

Us ha passat mai que contemplant les peces d’un museu us ha vingut una melodia al cap? No cal que siguem sinestèsics, pot ser que només sigui per una associació d’idees puntual o simplement perquè se’ns ha enganxat aquella maleïda cançó de moda que sona per tot arreu.