Museus

Una imatge val més que mil paraules, i el cas de la crisi climàtica és paradigmàtic. En plena setmana del COP25, les paraules han estat més de mil i de dosmil, però a vegades les obres artístiques poden ser molt més impactants i mobilitzadores que les declaracions de màxims que, en moltes ocasions, no arriben als mínims.

Els museus poden ser palanques pel desenvolupament local i socioeconòmic, i la innovació és crucial per assolir aquest propòsit. Així ho consideren Chuan Li i Sendy Ghirardi, autors de l’article 'The role of collaboration in innovation at cultural and creative organisations. The case of the museum',

L’activisme als museus és una pràctica cada vegada més present, que reivindica el seu espai a uns equipaments com ara els muses que els hem d’entendre com a espais socials. Hi ha un creixent reconeixement de que els museus no son espais neutres lliures d’opinions polítiques, ans el contrari, tenen una forta influència sobre els aspectes que afecten a l’actualitat social. Aquest procés de desmentir la neutralitat dels museus és quelcom que connecta amb el compromís polític propi del moviment feminista. De fet, les pràctiques feministes son recorrents en els exemples que veiem al llarg del llibre sobre l'activisme als museus. Adonar-se que l’aparent neutralitat és en realitat el punt de vista del dogma dominant blanc i heteropatriarcal fa que la nostra mirada canviï. Adoptar un posicionament no neutral implica agafar una actitud activista en contra de la repressió de les minories. La neutralitat està cada vegada més qüestionada i el caràcter polític dels museus és més evident. Avançar cap a l'activisme als museus és anar cap a la direcció on els museus tenen un caràcter marcadament social, on aspectes com ara l’apropament amb la comunitat, el posicionament polític o la creació de xarxes entre diversos equipaments son claus per entendre la nova manera de fer dels museus.

Els deu drets del petit visitantconviden els nens a apropiar-se del museu d’una manera viva i desinhibida.
 

Moltes de vosaltres heu portat amb família els infants als museus o inclús ho heu viscut en primera persona quan us hi portaven els vostres pares o hi anàveu amb l’escola. El cert, és que ser petit i anar a museus es viu des d’una perspectiva completament diferent que quan som adults. Per molt que actualment l’oferiment de serveis adreçats a les famílies i als infants és cada vegada més una prioritat, és interessant aturar-nos a reflexionar sobre com perceben els més petits una visita al museu.

Si treballeu en un museu o en altres equipaments culturals, de ben segur que d’històries fascinants no us en falten, ja sigui per la col·lecció, l’equip o fins i tot el propi edifici. La tecnologia amb la que comptem actualment ens permet compartir aquestes històries arreu del món en un sol clic. Però per fàcil que sembli gràcies a comptar amb les eines, planificar i produir uns continguts que resultin coherents i amb uns objectius clars és un dels veritables reptes de la comunicació dels museus i de qualsevol institució cultural.

L’any 1995 Elisabeth Caillet, amb la col·laboració d’Évelyne Lehalle, va publicar un dels textos fundacionals de la mediació cultural. El llibre «À l’approche du Musée: La Médiation culturelle» posava els fonaments d’una disciplina incipient que emergia de la museologia. En aquella publicació, l’autora francesa traçava el recorregut històric de la relació dels museus amb el públic i desenvolupava la manera d’articular un projecte museístic a partir de la mediació. Uns vint anys després, Caillet, juntament amb Fanny Serain, François Vaysse i Patrice Chazottes, ha dirigit i presentat «La Médiation Culturelle: Cinquième roue du carrosse?.

Jenna C. Ashton [ed.] | MuseumsEtc

Fem un experiment. Què necessitem: alguna cosa per apuntar i mirada de detectiu. Acostem-nos al museu que ens quedi més a prop de casa. Si pot ser, de temàtica artística o històrica. Passegem-nos per les sales i observem amb atenció els materials expositius. La nostra missió és detectar la presència de dones en el discurs museogràfic. Un cop ben repassada l’exposició fem el recompte. Comparem-lo després amb les referències a homes. No ens enganyem. És força probable que ells guanyin per golejada. Podem repetir l’exercici aplicant altres criteris: orientació sexual, raça, classe, etc. I els resultats seran semblants: els homes heterosexuals blancs de classe benestant ens assaltaran a cada racó del museu. A fi de revertir aquesta situació Jenna C. Ashton ha editat «Feminism and Museums: Intervention, Disruption and Change».

Diuen que Albert Einstein va dir que no entens una cosa del tot fins que no ets capaç d’explicar-la a la teva àvia. Podríem posar en dubte l’aforisme: per què ha de ser precisament l’àvia? Per què hem de suposar que les àvies saben menys coses que nosaltres? Si més no, la frase que s’atribueix al físic d’origen alemany fa referència a un dels elements claus de l’educació competencial: la transferència. Aquells alumnes que són capaços d’explicar als seus companys allò que no entenen han assolit un domini expert de la competència en qüestió. Doncs bé, l’informe que l’OCDE va presentar el desembre de 2017 és un cas de transferència. Es titula «Culture and local development: maximising the impact».

El Museu d’Art Contemporani de Barcelona és l’equipament referent de la creació contemporània  d’arts  visuals,  no  únicament  d’àmbit  local  sinó  també  nacional. Amb independència de la seva categorització museística, esdevé l’element central en les polítiques públiques culturals del sector, motiu pel qual les administracions li donen suport financer.