Museus

Si treballeu en un museu o en altres equipaments culturals, de ben segur que d’històries fascinants no us en falten, ja sigui per la col·lecció, l’equip o fins i tot el propi edifici. La tecnologia amb la que comptem actualment ens permet compartir aquestes històries arreu del món en un sol clic. Però per fàcil que sembli gràcies a comptar amb les eines, planificar i produir uns continguts que resultin coherents i amb uns objectius clars és un dels veritables reptes de la comunicació dels museus i de qualsevol institució cultural.

L’any 1995 Elisabeth Caillet, amb la col·laboració d’Évelyne Lehalle, va publicar un dels textos fundacionals de la mediació cultural. El llibre «À l’approche du Musée: La Médiation culturelle» posava els fonaments d’una disciplina incipient que emergia de la museologia. En aquella publicació, l’autora francesa traçava el recorregut històric de la relació dels museus amb el públic i desenvolupava la manera d’articular un projecte museístic a partir de la mediació. Uns vint anys després, Caillet, juntament amb Fanny Serain, François Vaysse i Patrice Chazottes, ha dirigit i presentat «La Médiation Culturelle: Cinquième roue du carrosse?.

Jenna C. Ashton [ed.] | MuseumsEtc

Fem un experiment. Què necessitem: alguna cosa per apuntar i mirada de detectiu. Acostem-nos al museu que ens quedi més a prop de casa. Si pot ser, de temàtica artística o històrica. Passegem-nos per les sales i observem amb atenció els materials expositius. La nostra missió és detectar la presència de dones en el discurs museogràfic. Un cop ben repassada l’exposició fem el recompte. Comparem-lo després amb les referències a homes. No ens enganyem. És força probable que ells guanyin per golejada. Podem repetir l’exercici aplicant altres criteris: orientació sexual, raça, classe, etc. I els resultats seran semblants: els homes heterosexuals blancs de classe benestant ens assaltaran a cada racó del museu. A fi de revertir aquesta situació Jenna C. Ashton ha editat «Feminism and Museums: Intervention, Disruption and Change».

Diuen que Albert Einstein va dir que no entens una cosa del tot fins que no ets capaç d’explicar-la a la teva àvia. Podríem posar en dubte l’aforisme: per què ha de ser precisament l’àvia? Per què hem de suposar que les àvies saben menys coses que nosaltres? Si més no, la frase que s’atribueix al físic d’origen alemany fa referència a un dels elements claus de l’educació competencial: la transferència. Aquells alumnes que són capaços d’explicar als seus companys allò que no entenen han assolit un domini expert de la competència en qüestió. Doncs bé, l’informe que l’OCDE va presentar el desembre de 2017 és un cas de transferència. Es titula «Culture and local development: maximising the impact».

El Museu d’Art Contemporani de Barcelona és l’equipament referent de la creació contemporània  d’arts  visuals,  no  únicament  d’àmbit  local  sinó  també  nacional. Amb independència de la seva categorització museística, esdevé l’element central en les polítiques públiques culturals del sector, motiu pel qual les administracions li donen suport financer.

En el context d’un món format per comunitats cada cop més diverses, interconnectades i canviants, el desenvolupament sostenible presenta reptes de tipus social, econòmic, ambiental i cultural que són responsabilitat tant de les polítiques públiques com del sector privat i la societat civil. La mediació cultural, entesa com a experiència educativa de transmissió de coneixement que cerca la creació d’espais generadors de pensament crític, igualtat, equitat i entesa, representa un immens camp d’oportunitats per transformar la manera com ens relacionem les persones a través de les arts, el llenguatge o la tecnologia.

Et deixo triar. Què prefereixes, quedar-te a casa i començar alguna sèrie de Netflix o agafar el tren i baixar a Barcelona per anar al museu? Va, calça’t que em ve de gust veure l’exposició que acaben d’inaugurar al CCCB. Ens podem imaginar la conversa. Un dissabte a la tarda d’estiu en alguna població a prop de la capital. Però, com són aquestes persones que decideixen dedicar el seu temps a vagar per un espai expositiu o un monument?

La mediació està de moda. Sobretot en el món de l’educació i la justícia ha esdevingut un concepte imprescindible. Avui en dia, una resolució de conflictes exemplar requereix a totes passades un procés de diàleg per arribar a un acord. Ara bé, stricto sensu ‘mediació’ és el pont entre dues entitats independents. Deia Theodor W. Adorno: “La mediación está mediada por lo mediado”. Aquest malabarisme lingüístic del filòsof alemany és el punt de partida de la tesi d’Oriol Fontdevila a «El arte de la mediación»: no hi ha art sense mediació i, al mateix temps, la mediació està mediada per l’art.

 Arte, individuo y sociedad | Ediciones Complutense
 

La demència, és un trastorn que es caracteritza per un deteriorament cognitiu que limita l’activitat diària de qui la pateix, de fet la paraula demència, significa estar privat de la ment. En aquest volum, sota el títol 'Arte y demencia' de la revista Arte, individuo y sociedad, es pot veure com l’art i la educació treballen conjuntament també en l’àmbit sanitari, per millorar les condicions dels pacients. Diferents exemples il·lustren aquests projectes que podem trobar al Museo del Prado de Madrid, el MoMA de Nova York, o al CCCB de Barcelona.

Gary Edson | Routledge

El caos arriba quan no existeixen mecanismes per controlar els conflictes d’interessos, els malentesos o les qüestions ètiques. Aquestes últimes són una peça clau que queda integrada en totes les activitats dels museus. L’ètica dels museus no constitueix una teoria tancada i fixa, però si que es conforma con un conjunt de principis que intenten desgranar quin és el comportament adequat en aquest equipament.