polítiques públiques

El context de marcades transformacions socials i econòmiques es tradueix en profundes desigualtats entre persones, entre comunitats i entre territoris. Tot i que no s’acostuma a reconèixer, aquestes desigualtats tenen també una dimensió cultural. “Ens han parlat sempre d’equitat social i d’identitat cultural, però per nosaltres la clau és la inversa: equitat cultural i identitat social.” Aquestes són paraules de Noemí Rocabert, directora de l’Escola Mestre Morera, del barri de Ciutat Meridiana, a Barcelona. Una escola on la gestió de les desigualtats té una dimensió cultural: equitat cultural significa per a l’equip d’aquesta escola que els nens i les nenes tinguin eines per comprendre el context que els ha tocat viure. A Ciutat Meridiana es fa evident que la ciutat no arriba al barri, i que les polítiques d’accés a la cultura -en la seva versió tradicional d’accés a l’oferta cultural- són insuficients per fer front a les desigualtats. El model tradicional de polítiques d’accés a la cultura -en tant que productes i serveis- es manifesta caduc.

TIC_C

Fa ja uns quants anys quan l’acrònim TIC feia encara forrolla, vaig plantejar la necessitat i pertinença d’afegir-hi una “C”, de forma que calia passar a parlar obertament de tecnologies de la informació, la comunicació i la cultura.  Val a dir que es va tractar d’un intent maldestre, que no va anar acompanyat del corresponent hastag i per més inri, es va camuflar publicat en una revista en paper sense la corresponent versió en línia[1]. 

En l’article en qüestió es refermaven una sèrie d’arguments que ja s’havien formulat tímidament ja al 2004: les TIC tindran un impacte brutal en la cultura; un impacte que pot deixar desubicat el sector cultural públic, i molt especialment, el local;  les polítiques culturals locals són per natura territorialitzades i per contra la cultura digital transita per un ecosistema virtual, per tant s’havia de propiciar una transició cap a unes polítiques culturals locals que contemplessin sense complexos aquesta nova dimensió.

Vivimos tiempos trepidantes. Tiempos en los que lo que eran consignas, exigencias e intuiciones, pueden transformarse en medidas políticas e instituciones. Momentos en los que el deseo puede rápidamente convertirse en norma. Los nuevos partidos hablan de pasar de una cultura entendida como un derecho o un recurso a la cultura entendida como un bien común. Importante reto. Las políticas culturales que se han implementado en el Estado español desde la llegada de la democracia, pese a estar salpicadas por visiones economicistas de la cultura, siempre han situado al Estado y sus administraciones como tutores y administradores de la cultura. Implementar políticas que promuevan la cultura como bien común, si bien suena estimulante, parece de difícil realización teniendo en cuenta la falta de precedentes claros. Igualmente, aunque pueda no parecerlo, las nociones de lo público y lo común, en ocasiones entran en conflicto. A continuación voy a lanzar algunas ideas sobre cómo podrían pensarse estas políticas y las contradicciones que conllevan.

Joaquim Rius-Ulldemolins, Gil-Manuel Hernàndez i Martí,  Francisco Torres | European Planning Studies (2015)

Per què, en ple segle XXI, dues grans ciutats com Barcelona i València han acabat generant 'elefants blancs' (culturals) i quina és l’arrel d'aquest fenomen?

Amb aquesta pregunta inicial com a base, l’article analitza les estratègies de ciutat seguides per Barcelona i València on, tot i que la cultura és l’element central de les seves polítiques de desenvolupament local, han acabat generant dues grans infraestructures-esdeveniment com el Fòrum Universal de les Cultures (Barcelona) i la Ciutat de les Arts i les Ciències (València); dos 'elefants blancs' que requereixen grans inversions o despeses de manteniment i sense cap mena de valor públic.

Krytyka Polityczna ,  European Cultural Foundation

Publicació resultat de la compilació d’articles, estudis, materials visuals i entrevistes d’autors de procedència geogràfica i professional ben variada, amb l’objectiu de mostrar l’ampli espectre de projectes i pràctiques culturals participatives que es duen a terme en les diverses regions europees i contribuir així a comprendre i construir unes ciutats més humanes; d’impulsar un major debat entre els ciutadans, professionals de la cultura, i altres agents interessats en el comú, la Cultura i el futur de les ciutats.

Cristina Da Milano, Niels Righolt | European Expert Network on Culture (EENC)

Informe que analitza els reptes i possibilitats futures de les organitzacions culturals dins el context actual de canvi tecnològic, competitivitat global i restriccions pressupostàries. L’estudi realitza un mapeig de les polítiques i pràctiques implementades pels estats membres de la Unió Europea i presenta exemples de bones pràctiques enfocades, sobretot, al desenvolupament d’audiències a través dels mitjans digitals en un ampli espectre de sectors. L’objectiu és proporcionar una base sòlida per al debat. L’informe remarca les repercussions dels processos de digitalització no només des d’un punt de vista tecnològic sinó també cultural i social.

L’informe acaba amb una enumeració de les principals tendències identificades i els desafiaments que se’n deriven,