administració local

L’aprovació i entrada en vigor de la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’administració local (LRSAL) el passat 31 de desembre ha introduït una nova ordenació  de les competències dels ens locals que afectarà, i de fet ja està afectant, a les activitats i serveis que fins ara venien prestant els ens locals. En aquest article analitzarem breument l’impacte que aquesta nova regulació té sobre les competències dels ajuntaments en matèria de cultura tant des de la perspectiva de l’statuo quo vigent com de la incidència que la nova regulació pugui tenir en un escenari futur. També seran objecte d’atenció les possibilitats que la pròpia normativa conté per poder fer una interpretació el més favorable possible al reconeixement als municipis d’un camp d’actuació propi i específic en matèria de gestió cultural. 

Helena Cruz | Sòcol

El planejament estratègic territorial és un instrument de gestió que les administracions locals començaren a utilitzar especialment a mitjans dels noranta per guiar el desenvolupament econòmic dels municipis i respondre als reptes que presentaven les ciutats a finals del segle XX. Si mirem de fer-ne un balanç, en alguns casos la redacció d’un pla estratègic ha representat l’ocasió per acordar amb la societat civil i especialment amb els agents econòmics un futur desitjable pel municipi. El disseny de futurs escenaris i objectius permet als participants esclarir quines són les prioritats pel municipi en qüestió, discernint quines són necessàries de les urgents.

La tradicional responsabilitat de construir un edifici sòlid sobre les polítiques culturals reposa tant en els actors culturals com en l'administració pública. Avui potser cal anar una mica més lluny: en un context massa institucionalitzat, la responsabilitat reposa sobretot en els actors culturals i en la seva determinació de ser actors rellevants per a la societat. Entenc aquestes línies, sobretot, com a provocacions per accelerar uns debats urgents.

Efraín Foglia,  Lucía Lijtmaer 

Definición según Wikipedia: El Bicing es un servicio de alquiler de bicicletas públicas en la ciudad de Barcelona que se implantó en marzo de 2007, promovido por el Ayuntamiento y gestionado por la empresa Clear Channel.

El relato en torno a la prestación del servicio de alquiler de bicicletas promovido por el Ayuntamiento de Barcelona se ha instalado en los siguientes ejes: se trata de un servicio público, que mejora la calidad de vida de los ciudadanos, y que facilita la movilidad de los usuarios utilizando una tecnología verde y asequible para los bareloneses.

Dicen que no hay dinero para la cultura y que por eso las cosas están "así de mal". Pero al margen de lo discutible del argumento, ¿cómo es posible que se haya llegado a un escenario tal, casi de siniestro total en lo que atañe a la actividad cultural de muchas de nuestras ciudades?

Pese a la crisis económica experimentada en los últimos tiempos, es necesario precisar que el gran problema de la cultura en España no es la financiación, sino la perniciosa falta de políticas culturales. Es debido a esta carencia -y no a una supuesta falta de dinero- por lo que la cultura está sufriendo, entre otras cosas, recortes inesperados y arbitrarios que han derivado en presupuestos escasos, ridículos o inexistentes.

LaCol 

Com es decideixen quins equipaments construir? On situar-los, quina configuració tindran, quina forma? La resposta és complexa i depèn de múltiples factors: socials, polítics, tècnics, econòmics,... Nosaltres, com arquitectes, ens centrarem en aquest article en el paper que juga la nostra professió. Durant els anys de boom de construcció alguns dels nostres companys de titulació han excusat la seva participació en greus aberracions urbanístiques justificant que el seu paper era donar una simple resposta formal a un programa ja definit. L’arquitectura però no és un art independent, sinó que deu la seva raó de ser a unes necessitats humanes bàsiques. L’arquitecte, com a ciutadà però especialment com a tècnic, té la potestat de participar en la formulació del projecte des de l’inici, i si creu que no s’ajusta a la realitat, replantejar-ho.

Sólo la estructura tiene el poder sobre la realidad. O así lo parece ¿no? Al menos ahora dentro de este sistema de grandes elocuencias. Un sistema que hemos ido creando, no escondamos la cabeza, desde nuestro propio discurso. Suavizando en demasiadas ocasiones el vacío desde las criptas de las estrategias, las agencias, las redes, los grandes planes directores... Hemos apoyado generosamente las escenas de una representación para quien ostentaba el turno de poder. ¿A quién le ha importado luego? Me temo que a nadie de los que con tanto ímpetu ruedaprenseril lo fomentaron. ¿Se han hecho seguimientos? ¿Comprobado resultados? ¿Analizado progresos o decadencias? Ni por asomo, me temo también. Todo esto va en contra del perpetuum mobile. La cinta no para y hay que seguir escenificando la marcha, eso sí, delante de un gran ventanal con vistas a un admirable paisaje pero protegidos por la tecnología del gimnasio. Correr hacia ninguna parte y con asepsia extrema.

La reforma de la Administración local se aborda desde un punto de vista estrictamente económico para garantizar la estabilidad y sostenibilidad financiera.  No se considera la reforma de las Diputaciones, Cabildos o Consells Insulars, mucho más cuestionados por los ciudadanos y sin embargo no se tiene en cuenta el principio de autonomía local.

La promoción de la Cultura y los equipamientos culturales no se definen como servicio mínimo obligatorio para ningún municipio, independientemente de su población, aunque en alguno de sus artículos haga referencia a instalaciones culturales.