participació

Helena Cruz | Sòcol

El planejament estratègic territorial és un instrument de gestió que les administracions locals començaren a utilitzar especialment a mitjans dels noranta per guiar el desenvolupament econòmic dels municipis i respondre als reptes que presentaven les ciutats a finals del segle XX. Si mirem de fer-ne un balanç, en alguns casos la redacció d’un pla estratègic ha representat l’ocasió per acordar amb la societat civil i especialment amb els agents econòmics un futur desitjable pel municipi. El disseny de futurs escenaris i objectius permet als participants esclarir quines són les prioritats pel municipi en qüestió, discernint quines són necessàries de les urgents.

El modelo de institución cultural y artística que se configuró y creció en el Estado español desde finales de los 80 está en una profunda crisis. Por un lado, las instituciones se adhirieron a las lógicas del neoliberalismo vinculando su supervivencia y crecimiento  a la eficacia con que contribuían a la industria turística y a la promoción de la “marca ciudad” o la “marca país”. Sus programas y servicios se han hecho crecientemente dependientes del apoyo de las grandes corporaciones y del capital financiero que han estrechado cada vez más el cerco sobre sus programas y contenidos.

Dicen que no hay dinero para la cultura y que por eso las cosas están "así de mal". Pero al margen de lo discutible del argumento, ¿cómo es posible que se haya llegado a un escenario tal, casi de siniestro total en lo que atañe a la actividad cultural de muchas de nuestras ciudades?

Pese a la crisis económica experimentada en los últimos tiempos, es necesario precisar que el gran problema de la cultura en España no es la financiación, sino la perniciosa falta de políticas culturales. Es debido a esta carencia -y no a una supuesta falta de dinero- por lo que la cultura está sufriendo, entre otras cosas, recortes inesperados y arbitrarios que han derivado en presupuestos escasos, ridículos o inexistentes.

LaCol 

Com es decideixen quins equipaments construir? On situar-los, quina configuració tindran, quina forma? La resposta és complexa i depèn de múltiples factors: socials, polítics, tècnics, econòmics,... Nosaltres, com arquitectes, ens centrarem en aquest article en el paper que juga la nostra professió. Durant els anys de boom de construcció alguns dels nostres companys de titulació han excusat la seva participació en greus aberracions urbanístiques justificant que el seu paper era donar una simple resposta formal a un programa ja definit. L’arquitectura però no és un art independent, sinó que deu la seva raó de ser a unes necessitats humanes bàsiques. L’arquitecte, com a ciutadà però especialment com a tècnic, té la potestat de participar en la formulació del projecte des de l’inici, i si creu que no s’ajusta a la realitat, replantejar-ho.

Graham Black  ׀ Routledge

Llibre on s’explica de manera pràctica com ha de ser el museu del segle XXI.  L’autor descriu un museu modern i obert que atregui, estimuli i inspiri a la ciutadania i jugui un paper actiu a l’hora de promoure la tolerància, el compromís i la comprensió entre les diverses comunitats. Black fa referència a tots els canvis econòmics, socials i tecnològics actuals que afecten tant als museus com a la resta d’institucions culturals i assenyala que les institucions  museístiques s’han de transformar i reinventar a sí mateixes si volen ser rellevants en el moment actual. L’autor parla d’un museu molt centrat en el desenvolupament i fidelització dels seus públics, que afavoreixi la participació i la col·laboració de la ciutadania i de la resta d’agents socials, que incorpori les últimes tecnologies digitals i mòbils i que construeixi relacions significatives amb els seus usuaris tant a l’espai del museu com a través de les xarxes i dels mitjans socials.

Joan Subirats, Marc Parés Franzi | Interdisciplina, Vol. 2, núm. 2 (2014), p. 97–118

El cambio de época al que estamos asistiendo (globalización mercantil, informativa y social, nuevos modelos de relación social, laboral y familiar, la revolución tecnológica de Internet, etc.) está afectando también la capacidad de las organizaciones públicas para dar respuestas efectivas y redistributivas a los nuevos y complejos problemas colectivos de las sociedades contemporáneas. En este escenario, los procesos tradicionales de elaboración de políticas públicas se están viendo claramente interpelados.

En un recent article publicat al seu blog, el jove director d'orquestra suís Baldur Brönnimann afirma que és urgent repensar el concert de música clàssica en la seva totalitat i apunta 10 coses que hauríem de començar a canviar.  Què en penses?

I encara més, aquí teniu un magnífic exemple de la Universitat de Maryland Symphony Orchestra (UMSO) on els músics són ballarins.  Aquesta experiència pot potenciar la comunicació amb el públic més jove? 

Medialab-Prado

Llibre que recull una selecció de textos sobre la relació entre política i silenci. Diversos artistes, gestors, acadèmics i molts activistes compromesos amb les noves realitats econòmiques i socials i els nous moviments i idees polítiques com el 15-M, es plantegen les següents qüestions: Com es contemplen la política i el silenci des de l’art? Quina importància té internet en la gestió de la realitat? Quines són les polítiques d’incorporació de l’altre? Quins conceptes van associats a la democràcia? Quin és el paper actual de l’art? Quin és el poder de la cultura? Els autors i autores aborden totes aquestes qüestions des de disciplines com l’art, la reflexió estètica, la filosofia, l’antropologia, els estudis de gènere, la psicoanàlisi i els béns comuns.