Novetats

  
Els festivals culturals es presenten sovint com a espais d’excel·lència, creativitat i retorn social. Però el valor públic d’un projecte cultural no es construeix només en el programa o en l’impacte mediàtic, sinó també en les condicions de treball que el fan possible. Un estudi recent sobre dones professionals dels festivals de cinema a Catalunya obliga a ampliar aquesta mirada i a incorporar el gènere i la precarietat en l’anàlisi de la governança cultural.
  

Els festivals de cinema ocupen un lloc central en les polítiques culturals contemporànies. Són visibles, generen relat i projecten territori, i acumulen un capital simbòlic que sovint es tradueix en legitimitat institucional.

Alguns textos no perden vigència, però sí innocència. Rellegir-los anys després permet veure no només què deien, sinó què pressuposen quan entren en contacte amb un sistema cultural més normativitzat, més dataficat i més governat que abans.

El 2018, Interacció publicava un text sobre les fogueres com a metàfora dels centres culturals vius: espais que activen comunitat, que produeixen sentit, que generen vincles més enllà de la programació formal.

  
L'estudi de Sergio Ramos Cebrián sobre l'Ateneu de les Arts de Viladecans obre un debat poc habitual: com canvia la política cultural local quan no només fa pràctica, sinó que esdevé objecte d’estudi i de pensament acadèmic?
  
  

És poc freqüent que un investigador especialitzat dediqui una recerca extensa a un equipament municipal. Les universitats solen mirar cap a grans institucions, programes estatals i autonòmics o polítiques internacionals; el món local, en canvi, queda relegat a la categoria de cas anecdòtic o "pràctica inspiradora". 

  
Bifo: "La humanidad ha perdido. Ahora el problema es cómo desertar"

Autor/a: Franco “Bifo” Berardi. Entrevista d’Andrés Timón i Lucía Rosique
Data: 23 de febrer de 2026
Font: Timón, A., i Rosique, L. (2026, febrer 23). Bifo: "La humanidad ha perdido. Ara el problema es cómo desertar". Zona d'estratègia 
  

Context

L’entrevista recorre el pensament recent de Franco Berardi sobre la crisi contemporània del capitalisme, la depressió social i la pèrdua d’imaginació col·lectiva. Bifo descriu una societat marcada per la competència i la solitud, en què "la depresión se ha vuelto un fenómeno masivo" i on l’excés d’informació es transforma en "ruido blanco". Davant aquesta situació proposa la idea de “deserción” com a retirada parcial de les lògiques de treball, consum i acceleració. El text no parla de política cultural, però obre preguntes sobre el paper de la cultura en societats cansades i saturades.
  

Seguim reivindicant (que no celebrant) el març i el Dia de la Dona. I partint d’aquesta efemèride hem volgut escoltar les recomanacions de la Mireia Mascarell, la qual ha construït la seva trajectòria professional en la intersecció entre la recerca, la cultura i la transformació del territori.

Antropòloga i màster en Museologia i Gestió del Patrimoni Cultural, la seva mirada antropològica li permet entendre el patrimoni com un relat viu, i la seva experiència en gestió cultural li ha donat les eines per convertir aquest relat en projectes tangibles i amb impacte.

  
   
Aquesta quinzena es pot llegir des de la cultura com a infraestructura municipal. Biblioteques que es reformen, museus que busquen nova seu i entitats que reclamen ateneus. D’altra banda, programes de lectura i exposicions que activen usos quotidians de la cultura. I, en paral·lel, debats de ciutat on entitats i actors polítics situen cultura, llengua i patrimoni en tensió amb habitatge, mobilitat, serveis i cohesió. El mapa municipal revela una cultura condicionada per recursos, equipaments i governança.
  
  
  

  
La publicació dels resultats de l’11a edició del Cercle de Comparació Intermunicipal (CCI) de Serveis Culturals convida a fer una lectura pausada de l’estat de les polítiques culturals municipals i dels reptes que afronten avui els serveis locals de cultura.
  

Tal com s’ha apuntat recentment a Interacció en reflexionar sobre els límits d’una lectura acrítica de les dades, els indicadors només esdevenen útils quan permeten qüestionar relats assumits, identificar tensions i orientar decisions públiques amb més criteri.

Una mirada a les tensions entre càrrecs electes i professionals culturals, i cinc pistes per convertir-les en una relació més clara, més madura i més útil per a la política cultural municipal
  

En els darrers mesos s'han multiplicat les veus que reclamen una administració més professional i menys improvisada. L'article d'Ismael Peña-López a El Crític recordava que la distinció entre visió política i funció tècnica no és un debat corporatiu, sinó un repte estructural de les institucions públiques. Aquest marc ens ajuda a situar una qüestió clau per a la cultura municipal: separar rols no significa despolititzar la pràctica cultural, sinó crear condicions perquè la decisió democràtica i el criteri professional es necessitin mútuament.

  
Aquesta setmana no presentem un dossier temàtic sobre ruralitat. Partim d’una situació concreta que molts municipis reconeixen: projectes culturals viables que depenen més de decisions institucionals que no pas d’idees o recursos. La pregunta és de governança. Amb quin criteri públic es decideix què pot passar culturalment als territoris rurals i quins límits ho condicionen.

Els textos seleccionats aborden relats mediàtics, pràctiques creatives arrelades, marcs normatius, paisatge, infraestructures comunitàries i models europeus. Llegits conjuntament configuren un camp de decisions públiques. No descriuen una tendència. Permeten observar com s’articulen cultura, territori i poder institucional.

Llegir-los com un sol conjunt permet entendre que el debat no és sectorial sinó sistèmic.

Ricard Espelt encarna una manera de fer investigació i acompanyament cultural que no només genera coneixement acadèmic, sinó que també es vincula estretament amb pràctiques de comunitat, cultura i territori.

En sintonia amb els consells d’Interacció, la seva tasca destaca per la connexió entre teoria i acció, escolta activa, col·laboració i generació de projectes que enforteixen les ruralitats i les polítiques culturals locals.

  
El Pla d’Acció Cultural de Santa Margarida i els Monjos no parteix de la manca d’activitat ni de la debilitat del sistema. Parteix d’un problema més estructural: un municipi amb diversos nuclis, dinàmiques diferenciades i una cultura que ha d’actuar com a mecanisme de cohesió territorial i social.
  

  
Entrevista a Àngela Lorena Fuster 
  

Aprofitant la  celebració de l’Espai Claustre ‘Les dones i la cultura: història, conflicte, i canvi’, celebrat al CERC el passat 27 de gener, hem entrevistat Àngela Lorena Fuster, investigadora, professora universitària i referent de primer ordre en el camp dels estudis sobre el paper de la dona en la cultura i el pensament, amb especial atenció a autores com Hannah Arendt, Simone Weil, Iris Murdoch, Ágnes Heller, Luce Urigaray i Judith Butler.

Aquesta és la conversa que hi hem mantingut.
  

  
 Relats de drets, pràctiques d’excepció

Si la cultura és un dret, també ho hauria de ser l’accés als recursos que la sostenen. L’informe de la Sindicatura sobre les subvencions directes del 2023 mostra fins a quin punt l’excepció s’ha convertit en pràctica habitual, amb efectes estructurals sobre la transparència, la renovació del sistema i la capacitat de garantir drets culturals en condicions d’equitat.
  

La segona quinzena de gener permet llegir la cultura local a partir de tres situacions contrastades. D’una banda, municipis on la dimensió cultural queda desconnectada del relat estratègic de ciutat. De l’altra, equipaments bàsics que evidencien debilitats estructurals que afecten l’accés quotidià. I, alhora, projectes que mostren com la creació, la lectura o la mediació poden actuar com a polítiques efectives d’ampliació de drets culturals. Aquest Som311 proposa recórrer el mapa municipal des d’aquesta tensió entre relat, condicions materials i drets.

 
Els darrers mesos han situat les direccions d'institucions culturals al centre del debat públic: concursos qüestionats, mandats no renovats, compatibilitats discutides i projectes que reclamen continuïtat més enllà de les solucions jurídiques. Lluny de ser episodis aïllats, aquests casos apunten a una qüestió estructural: com es governen les institucions culturals públiques i com es construeix, o s'erosiona,  la seva legitimitat.

Aquest #compartim proposa llegir diversos conflictes recents no des de les persones que ocupen els càrrecs, sinó des de les regles del joc: procediments, criteris, equilibris polítics i marcs de decisió que condicionen els projectes culturals, també a escala municipal. La pregunta de fons no és qui dirigeix, sinó sota quines condicions es pot sostenir un projecte cultural amb autonomia, confiança i recorregut.

Quan els centres de creació actuen com a agents de transformació social, però són tractats com a projectes provisionals, el problema no és de vocació, sinó de política pública.
 

En el discurs de les polítiques culturals, els centres de creació apareixen sovint com a espais d’innovació social, governança compartida i arrelament comunitari. Però entre aquest relat i les condicions materials en què operen s’obre una distància que no és només tècnica, sinó política. L’informe analitzat parteix del marc de l’economia social i solidària (ESS) no per preguntar què haurien de ser aquests centres, sinó per observar què poden sostenir realment dins dels dispositius actuals de política cultural.
 

  
El Pla d’acció cultural d’Esparreguera no es limita a ordenar el que ja existeix. Intenta construir un model cultural propi. La qüestió no és menor: definir un model implica assumir què es vol sostenir, amb quins recursos i amb quina capacitat real d’implementació.
  

  
Aquest #compartim recull lectures que posen el focus en les condicions materials del treball cultural, els límits dels models econòmics digitals i el sentit polític de la pràctica cultural en un context de precarietat estructural. Des del desenvolupament de l’Estatuto del Artista fins al debat sobre streaming, agència cultural i abandonament del sector, les peces seleccionades dibuixen un mapa de tensions que també travessen les polítiques culturals locals i interpel·len directament les decisions públiques que es prenen a escala municipal.

Per què pensar, llegir i connectar és també una forma de política cultural municipal.
  
Interacció no és un lloc on passen coses. És un lloc des d’on les coses es poden entendre. I també un espai on aquestes lectures es construeixen col·lectivament, en relació amb altres professionals que comparteixen responsabilitats, dilemes i marcs d’acció.  

En el món cultural municipal hi ha molta activitat, moltes convocatòries, molts projectes i moltes bones intencions. El que no abunda tant és la possibilitat d'aturar-se: de mirar tot això amb distància, amb criteri i amb capacitat de connexió. Massa sovint, l’activitat substitueix la lectura, i l'acumulació d'accions acaba fent opac el sistema que les produeix. Interacció neix —i continua sent— com una resposta a aquesta mancança: no com un contenidor de continguts, sinó com una infraestructura pública per pensar el sistema cultural local, sostinguda en el temps com a espai de lectura compartida i de relació professional.

La primera quinzena de gener de 2026 arrenca amb una fotografia diversa però coherent del moment cultural municipal: debats incòmodes però necessaris sobre la música en directe; equipaments que reclamen espai, estabilitat o sentit de projecte; museus que consoliden relats i d’altres que en revisen els límits; processos participatius que intenten ajustar els equipaments a la vida real dels barris; i iniciatives que treballen la memòria, la cultura popular i la formació de públics des de l’arrel local. En conjunt, un mapa que mostra fins a quin punt la cultura continua sent un terreny de política pública, tensió i construcció comunitària als municipis.

Quan el consens ja no és suficient i el repte és construir sistema

El debat sobre les arts a l'educació ja no és una qüestió de legitimitat, sinó de política pública. Amb dades, programes i consens sobre la taula, el repte és un altre: si el sistema és capaç de garantir aquest accés com un dret, de manera equitativa i sostinguda, també a escala local.
  

Interacció en relleu neix de la constatació que molts dels marcs amb què avui pensem i governen les polítiques culturals no són nous. Provenen de textos, debats i hipòtesis formulades al llarg dels anys en aquesta mateixa plataforma i que continuen operant, sovint de manera implícita, en les nostres eines, criteris i decisions. Rellegir-los avui no és un exercici de memòria ni una operació de recuperació patrimonial. És una manera de posar en tensió els instruments amb què encara pensem la cultura en un context que ha canviat radicalment.

Aquesta sèrie no revisa el passat per validar-lo ni per corregir-lo. El rellegeix com a infraestructura activa del present. Cada peça parteix d’un article del fons d’Interacció per preguntar-se no què deia, sinó què ja no podem dir igual quan aquell marc entra en contacte amb les condicions actuals de governança, de dades, de tecnologies i de polítiques públiques. No per oferir respostes, sinó per obrir problemes allà on sovint només veiem consensos.