Destacats

La planificació estratègica: una eina per democratitzar la presa de decisions o un espai de caràcter consultiu?

Tipus: Tema de debat

Continuem amb el segon eix temàtic del debat online sobre Els reptes de les polítiques culturals locals.

Ens preguntem com han funcionat els plans de cultura, així com processos similars, en els darrers anys. Què podem aprendre d’experiències que ja porten un recorregut històric? Com han de ser les eines de planificació i elaboració de polítiques culturals en els propers anys?... llegeix +

La crisis de la cultura local tras el brillo de El Dorado

Dicen que no hay dinero para la cultura y que por eso las cosas están "así de mal". Pero al margen de lo discutible del argumento, ¿cómo es posible que se haya llegado a un escenario tal, casi de siniestro total en lo que atañe a la actividad cultural de muchas de nuestras ciudades?

Pese a la crisis económica experimentada en los últimos tiempos, es necesario precisar que el gran problema de la cultura en España no es la financiación, sino la perniciosa falta de políticas culturales. Es debido a esta carencia -y no a una supuesta falta de dinero- por lo que la cultura está sufriendo, entre otras cosas, recortes inesperados y arbitrarios que han derivado en presupuestos escasos, ridículos o inexistentes.

Equipaments: per què, per a qui, com?

LaCol 

Com es decideixen quins equipaments construir? On situar-los, quina configuració tindran, quina forma? La resposta és complexa i depèn de múltiples factors: socials, polítics, tècnics, econòmics,... Nosaltres, com arquitectes, ens centrarem en aquest article en el paper que juga la nostra professió. Durant els anys de boom de construcció alguns dels nostres companys de titulació han excusat la seva participació en greus aberracions urbanístiques justificant que el seu paper era donar una simple resposta formal a un programa ja definit. L’arquitectura però no és un art independent, sinó que deu la seva raó de ser a unes necessitats humanes bàsiques. L’arquitecte, com a ciutadà però especialment com a tècnic, té la potestat de participar en la formulació del projecte des de l’inici, i si creu que no s’ajusta a la realitat, replantejar-ho.

La cultura planificada. No hay plan para tanto experto

Sólo la estructura tiene el poder sobre la realidad. O así lo parece ¿no? Al menos ahora dentro de este sistema de grandes elocuencias. Un sistema que hemos ido creando, no escondamos la cabeza, desde nuestro propio discurso. Suavizando en demasiadas ocasiones el vacío desde las criptas de las estrategias, las agencias, las redes, los grandes planes directores... Hemos apoyado generosamente las escenas de una representación para quien ostentaba el turno de poder. ¿A quién le ha importado luego? Me temo que a nadie de los que con tanto ímpetu ruedaprenseril lo fomentaron. ¿Se han hecho seguimientos? ¿Comprobado resultados? ¿Analizado progresos o decadencias? Ni por asomo, me temo también. Todo esto va en contra del perpetuum mobile. La cinta no para y hay que seguir escenificando la marcha, eso sí, delante de un gran ventanal con vistas a un admirable paisaje pero protegidos por la tecnología del gimnasio. Correr hacia ninguna parte y con asepsia extrema.

Els espais indeterminats, els actors informals i una nova urbanitat

Jacqueline Groth | Eric Corijn

Urban Studies, Vol. 42, No. 3, March 2005

Article que reflexiona sobre incorporar en la planificació urbana institucional els anomenats espais buits o llocs indeterminats (descampats o zones industries abandonades) on es desenvolupen projectes culturals alternatius. Es tracta d’un text de l’any 2005 però manté total vigència a l’hora d’abordar com aquests ‘actors informals’ que impulsen o participen en aquestes noves formes d’urbanisme poden tenir també el seu lloc en la planificació de la ciutat. L’objectiu és que les polítiques urbanes reflecteixin millor la complexitat social i cultural que configura la urbanitat contemporània. L’article reflexiona  sobre la paradoxa que aquest fenomen pot suposar per a les estratègies de planificació urbana i il·lustra l'anàlisi amb tres estudis de cas de les ciutats de Helsinki, Berlín i Brussel·les.

Transforming museums in the twenty-first century

Graham Black  ׀ Routledge

Llibre on s’explica de manera pràctica com ha de ser el museu del segle XXI.  L’autor descriu un museu modern i obert que atregui, estimuli i inspiri a la ciutadania i jugui un paper actiu a l’hora de promoure la tolerància, el compromís i la comprensió entre les diverses comunitats. Black fa referència a tots els canvis econòmics, socials i tecnològics actuals que afecten tant als museus com a la resta d’institucions culturals i assenyala que les institucions  museístiques s’han de transformar i reinventar a sí mateixes si volen ser rellevants en el moment actual. L’autor parla d’un museu molt centrat en el desenvolupament i fidelització dels seus públics, que afavoreixi la participació i la col·laboració de la ciutadania i de la resta d’agents socials, que incorpori les últimes tecnologies digitals i mòbils i que construeixi relacions significatives amb els seus usuaris tant a l’espai del museu com a través de les xarxes i dels mitjans socials.

Anuari d'Estadístiques Culturals 2014

El Ministeri d'Educació, Cultura i Esport ha publicat l'Anuari d'Estadístiques Culturals 2014 que informa sobre la situació i evolució de la cultura a Espanya.

Les  principals dades observades a l’Anuari:

La cultura passa d’aportar 28.2224 milions d’euros, un 2,7% al PIB espanyol en 2011 a  26.031 milions en 2012 un 2,5%, i un 3,4 % si es considera el conjunt d’activitats econòmiques vinculades a la propietat intel·lectual. El PIB que genera la cultura és igual al d'agricultura, ramaderia i pesca (2,5%), i superior al de la indústria química (1%) i al de les telecomunicacions (1,7%).

El sector cultural, durant el  2013, va donar feina a 485,3 mil persones, fet que suposa un augment de 27.700 treballadors (6%) respecte el 2012, però disminueix un 14% respecte a l’any 2008. 

Desenvolupament estratègic de l’economia cultural regional: quatre tipus de capital cultural

Olli Ruokolainen ׀ University of Tampere. Urban and Regional Development Studies Group

Document de treball que té per objectiu establir un marc teòric sobre la composició i dinàmiques de les economies culturals regionals. Malgrat existeixen nombrosos estudis sobre aquest tema, l’autor, Olli Ruokolainen, considera que aquestes investigacions no han aprofundit prou en els valors subjacents, conflictes, contextos, normes i objectius dels diversos actors i agents involucrats en les economies culturals regionals. Ruokolainen insisteix en la necessitat d’establir un marc teòric que abordi el desenvolupament estratègic de l’economia cultural i al mateix temps tingui en compte tots aquests aspectes que acabem d’assenyalar.

Cambios sociales y estructuras de poder. ¿Nuevas ciudades, nueva ciudadanía?

Joan Subirats, Marc Parés Franzi Interdisciplina, Vol. 2, núm. 2 (2014), p. 97–118

El cambio de época al que estamos asistiendo (globalización mercantil, informativa y social, nuevos modelos de relación social, laboral y familiar, la revolución tecnológica de Internet, etc.) está afectando también la capacidad de las organizaciones públicas para dar respuestas efectivas y redistributivas a los nuevos y complejos problemas colectivos de las sociedades contemporáneas. En este escenario, los procesos tradicionales de elaboración de políticas públicas se están viendo claramente interpelados.

Ampliació de l'esfera pública a través de la planificació creativa

Cecilia Scoppetta | ACE: Architecture, City and Environment, Febrer 2013, vol. 7, núm. 21, p. 67-96

Les polítiques culturals s'han convertit en un important segment de la planificació estratègica de les ciutats i les intervencions culturals han assumit el rol de projectes insígnia dintre els esquemes de regeneració urbana.

El pas de l'antic model orientat al consum a les polítiques culturals orientades a la producció està relacionat amb l'aparició del paradigma de ciutat creativa, amb la creativitats com a motor decisiu de l'atracció.

Però si s'analitza acuradament, aquest paradigma mostra clarament algunes paradoxes evidents. De fet, l'anomenat entorn creatiu simplement no pot ser immobilitzat en un gueto o en regulacions burocràtiques. Com pot esperar-se que la planificació urbana i el desenvolupament -que són principalment orientats a imposar i regular- arribin amb una resposta eficaç a quelcom tal com el foment d'ambients creatius?