polítiques públiques

Informe on s’analitzen i comenten les estratègies i els organismes que donen suport a l’exportació i internacionalització en el sector de les indústries culturals i creatives (ICCs) a la Unió Europea. Elaborat per Judith Staines i Colin Mercer, membres de la Xarxa Europea d’Experts en Cultura (EENC les sigles en anglès), proporciona dades sobre el context, les tendències i les xifres d’exportació. Elabora una sèrie de recomanacions i ofereix un llistat amb 230 organismes que treballen en exportació d’ICC (inclou ens governamentals, ONGs, entitats privades i comercials, empreses, mitjans de comunicació i organismes internacionals) i 50 festivals, fires i altres esdeveniments que promouen l’exportació i la internacionalització de béns i serveis culturals i creatius. L’estudi també recull més de 100 publicacions, informes públics i avaluacions dels últims cinc anys.

Marina Garcés | menoslobos

Cuando la cultura se ha convertido en el principal instrumento del capitalismo avanzado, ¿tiene sentido plantear de nuevo la necesidad de una política cultural? En estas líneas argumento que sí: más allá de la gestión cultural, pública o privada, que administra bienes y productos considerados culturales, es necesario plantear una verdadera relación entre política y cultura. Esto significa, a mi entender, hacer posible la expresión autónoma a través de la cual una sociedad puede pensarse a sí misma. La cultura no es un producto a vender ni un patrimonio a defender. Es una actividad viva, plural y conflictiva con la que hombres y mujeres damos sentido al mundo que compartimos y nos implicamos en él. Por eso una política cultural hoy sólo puede apuntar hacia la necesidad de “desapropiar la cultura” para hacer posible otra experiencia del nosotros. Éste es hoy el desafío. Atreverse a asumirlo pasará, necesariamente, por ir más allá de tres lugares comunes que codifican el ámbito de lo cultural: 1) más allá de la tiranía de la visibilidad, 2) más allá de la trampa de la actividad y 3) más allá de la idea misma de cultura.

Los gobiernos y partidos políticos, Rajoy a la cabeza, repiten hasta la saciedad que las industrias creativas y la generación de pequeñas empresas por emprendedores (emprendizaje) constituyen un modelo productivo capaz de generar empleo y contribuir a sacarnos de la crisis. Mientras los recortes en cultura no paran de crecer, las políticas culturales cada vez se enfocan más en la promoción del emprendizaje.

En el marc de la recerca sobre «Treball, economia i producció cultural: una aproximació crítica a l’economia creativa» que va desenvolupar per a obtenir el Doctorat en Estudis Culturals a la londinenca Goldsmiths University, Jaron Rowan  va publicar la investigació realitzada al llarg de l’any 2009 i finançada pel Centro Cultural Montehermoso, on analitza els diferents discursos, narratives, programes i institucions que tenen per objecte la promoció a l’estat espanyol de l’emprenentatge als sectors  culturals. L’emergència de la figura de les i els emprenedors culturals sorgeixen en un context on l’esfera cultural ha vist incrementar fortament la seva dimensió econòmica i on les denominades indústries creatives demanden de manera creixent uns perfils professionals que posin en valor la cultura i la rentabilitzin, propiciant el desenvolupament econòmic i el teixit d’empreses culturals.

Ferran Farré  | Vindicacions

“actividades culturales y creativas, todas aquellas actividades en las que desde una intencionalidad que va más allá de la simple ocupación del tiempo de ocio, donde los seres humanos, como consecuencia de sus necesidades expresivas, comunicativas y emocionales interaccionan, de manera más creativa o más pasiva, con flujos de información simbólicos, persiguiendo cierto impacto estético, expresivo, cognitivo, emocional o espiritual sobre sí mismos o sobre los demás. Estas interacciones se pueden materializar en actos aislados o en espacios de relación social y se pueden articular tanto a través de sistemas de intercambio formales y reglados como el mercado, la educación, o las organizaciones culturales (empresas, organizaciones e instituciones) o informales y poco estructuradas como resultado natural de la interacción social.”

José Ramón Insa  | Espacio Rizoma

Existen muy diferentes campos semánticos para abrazar el concepto de cultura. Uno son tomados desde el ámbito teórico-racional y otros desde el ámbito empírico. La necesidad de una convergencia entre ambos es absoluta para crear espacios de responsabilidad pública. En periodos de recesión como el actual se produce también una paradoja: se busca una especie de movimiento perpetuo en el que se intenta dar apariencia de normalidad a través de hinchar programas de modo demasiado artificial. Este encadenamiento de eventos continuos supone más una metáfora de la intencionalidad de representaciones que de una ejecución de procesos de construcción de cultura. Estaría bien aprovechar la situación para detenerse mínimamente y reflexionar. Sin embargo, construir un corpus teórico en las administraciones es una auténtica quimera que continuamente se tumba desde criterios economicistas e hiperactividad programática. Sin una perspectiva de futuro amplio se gestiona desde la inercia y en ocasiones desde la ocurrencia, una subjetividad hipertrofiada que no es sino el reflejo de una interpretación parcial de la realidad circundante. Estas posiciones de “seguridad” eximen de seguir pensando y es una posible causa de que la cultura local no siga avanzando en la misma proporción que avanza la calle.  Unas posiciones que se aferran a una especie de “política de la intrascendencia” preocupada por intereses limitados a las lógicas del poder.

Jordi Oliveras |  Bloc de Jordi Oliveras

dimecres 8 de maig de 2013

El proper divendres 10 de maig participo a Interacció en una taula rodona, amb Lluís Pasqual, Jaume Antich, Jordi Pascual, Mercedes Giovinazzo, i moderada per Rita Marzoa, que porta per títol "La sostenibilitat de la cultura: recursos públics, recursos privats".

M'han dit que es buscarà respondre a preguntes com aquestes: "s'hi abordarà si la cultura és sostenible tal i com la concebem avui dia i quin ha de ser el paper del món local davant d'aquesta situació. Cal tendir cap a un model més ajustat? S'ha de refermar el paper central de la cultura en la societat? Dubtar de la sostenibilitat de la cultura implica dubtar del mateix concepte de cultura?Quin paper ha de jugar el sector privat en la cultura? Quins pros i contres té el mecenatge? Com es poden finançar els grans equipaments imprescindibles per al país? Quin ha de ser el paper de l'administració pública pel que fa al finançament de la cultura? La cultura ha de ser, per davant de qualsevol altra consideració, un bé i un valor públic?"

Sota el títol «Polítiques culturals» aquest número extraordinari de Revista de Catalunya vol contribuir a reflexionar sobre  la cultura com a factor definidor i com a factor de cohesió; la cultura i els seus mecanismes de producció i difusió; els agents culturals avui i les noves estratègies de futur; la cultura vista de cara endins i la seva necessària projecció exterior

El número, que conté vint-i-un articles, s’estructura en quatre seccions: «Referents històrics», un recorregut per la Mancomunitat i Prat de la Riba i la Generalitat Republicana amb Ventura Gassol, que van modernitzar i institucionalitzar la cultura catalana, amb les aportacions dels historiadors Albert Balcells i Enric Ucelay-Da Cal; «Des del Govern», on alguns dels diferents consellers de Cultura de la Generalitat de Catalunya –des de la transició fins ara, encara que lamentem alguna absència– fan un balanç de la seva acció de govern durant els seus mandats. ; «Des del Territori» inclou una valoració de les polítiques culturals que impulsen els diferents territoris de parla catalana. Així es constata que al País Valencià, les Illes, la Franja... hi ha un context molt més positiu i entusiasta en l’àmbit popular que no pas el que es manifesta oficialment; tanca el volum, la secció «Visions i Perspectives» amb un recull d’articles sobre  diversos aspectes que contribueixen a fixar el mapa cultural del país.

Organització dels sistemes culturals públics

En un estudi sobre el Canadà, Mònica Gattinger i Diane Saint Pierre  parlen d’una tendència cap a la hibridació de models en l’evolució dels sistemes culturals públics de forma que els de matriu anglosaxona adopten formes de matriu continental i al seu torn, aquests incorporen dispositius i lògiques de matriu britànica. Seguint aquesta lògica, el Quebec va crear el seu consell de les arts el 1992, mentre que Ontario es dotava d’una estructura ministerial. Aquesta tendència a la formació de models mixtes es pot fer extensiva a la majoria dels casos analitzats amb diferents pesos i intensitats. Tanmateix, això no ha comportat precisament la simplificació dels sistemes culturals, i ha fet més complexa si s’escau, la seva governança i fiscalització.