Centre de Recerca i Creació Casamarlès (CeRCCa)
En un article publicat l’any 2007, els professors Lefebvre i Sibertin-Blanc -citats i referenciats en les darreres setmanes en aquest bloc- feien una síntesi (sempre incompleta) de les tres etapes de desenvolupament per les que han passat les polítiques culturals als petits municipis francesos. La primera, la més bàsica, actuava principalment sobre el patrimoni cultural local i la promoció de la lectura, i ocasionalment en l’àmbit de les arts escèniques o l’ensenyament artístic. En una segona etapa es caracteritzava per la professionalització de la política cultural, sovint impulsada per càrrecs electes i associacions o emprenedors i voluntaris en municipis petits. I finalment la tercera etapa, en la que el municipi apostava per la promoció de la creació artística, sovint en la forma d’una residència d’artistes.
Hacia un manifiesto de los [ESPACIOS] de nueva generación
Raúl Oliván | raulolivan
1. Hay espacio donde hay personas. Una construcción adquiere categoría de espacio cuando tiene una unidad de referencia con la que medirse. La única unidad que puede dotar de dimensión significativa a un espacio son las personas. El mejor indicador posible es cuántas personas producen/obtienen cuánto valor en los márgenes de un espacio dado.
2. Los tres modelos de gestión que conocíamos hasta ahora (público, privado y social) deben dar paso a un cuarto paradigma. Un modelo de confluencia e hibridación donde las fronteras desaparecen.
3. Las iniciativas más confluyentes son las que mejor se han adaptado a los vertiginosos cambios de nuestra era. Cada uno de los tres vectores aporta habilidades esenciales a los proyectos de nueva generación. La inteligencia colectiva y la empatía del enfoque social; la escala, el músculo y la seguridad jurídica de la acción pública; la capacidad de innovación y orientación a resultados de la lógica privada.