Revista

Revista PH | Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico

Ho hem llegit, ho hem escoltat i ho hem comprovat repetides vegades: la pandèmia de la COVID-19 només ha fet que accentuar la situació de vulnerabilitat en la qual ja es trobava. Davant d’aquesta situació, la Revista PH ha dedicat un número monogràfic al sorgiment d’altres models de gestió més enllà dels majoritaris que porta per títol «De lo público al bien común: emergencia de otros modelos de gestión del patrimonio cultural». Emergència en el doble sentit de la paraula: ja existeixen formes de gestió diverses i alternatives, al mateix temps que l’actual crisi accentua la importància que aquestes es consolidin i generalitzin.

Juan Arturo Rubio Arostegui i Joaquim Rius-Ulldemolins ( Coord)  | Arbor Vol. 195, Núm. 791 (2019)

Les xarxes socials han esdevingut un món paral·lel a la nostra realitat física per on circulen grans cabals d’informació en format digital. Aquesta informació ens arriba vestida de diferents maneres, amb el muntatge d’un vídeo, amb les línies d’un text, el dinamisme d’un gif o la síntesi d’una infografía. El procés de transformació del físic-analògic al digital està transformant el món i la manera d’accedir a la cultura i al coneixement, per tant, també ho fa en les formes de crear, mediar i participar de la cultura. Aquest número monogràfic de la revista Arbor, «La transición a lo digital de la cultura y el conocimiento: sus efectos en la creación, la intermediación y la participación cultural», aprofundeix en la digitalització del coneixement i tot allò que suposa per a la gestió cultural i les indústries creatives.

En el context d’un món format per comunitats cada cop més diverses, interconnectades i canviants, el desenvolupament sostenible presenta reptes de tipus social, econòmic, ambiental i cultural que són responsabilitat tant de les polítiques públiques com del sector privat i la societat civil. La mediació cultural, entesa com a experiència educativa de transmissió de coneixement que cerca la creació d’espais generadors de pensament crític, igualtat, equitat i entesa, representa un immens camp d’oportunitats per transformar la manera com ens relacionem les persones a través de les arts, el llenguatge o la tecnologia.

 Arte, individuo y sociedad | Ediciones Complutense
 

La demència, és un trastorn que es caracteritza per un deteriorament cognitiu que limita l’activitat diària de qui la pateix, de fet la paraula demència, significa estar privat de la ment. En aquest volum, sota el títol 'Arte y demencia' de la revista Arte, individuo y sociedad, es pot veure com l’art i la educació treballen conjuntament també en l’àmbit sanitari, per millorar les condicions dels pacients. Diferents exemples il·lustren aquests projectes que podem trobar al Museo del Prado de Madrid, el MoMA de Nova York, o al CCCB de Barcelona.

Joaquim Rius Ulldemolins i Gil-Manuel Hernàndez (coord.) | Arxius de Ciències Socials Nº33 (desembre 2015). Universitat de València.

El propòsit d’aquest monogràfic és estudiar la gènesi i el desenvolupament dels anomenats "elefants blans" en política cultural, és a dir, les infraestructures que tenen un cost de manutenció més gran que els beneficis que aporten, aquelles grans construccions o esdeveniments que han centrat l’acció pública de la cultura en una llarga etapa des de finals dels noranta fins a finals dels dos mil i que, avui, són el símbol d’una època de malbaratament amb greus problemes de finançament i de gestió de continguts.

Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia | Carta, núm 2. Primavera-Verano 2011

Recuperem per al debat d’Interacció els articles del dossier «Redes. Instituciones de lo común»  del número dos de la revista ‘Carta’, editada per el Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia (MNCARS).

A l’editorial de la revista amb el títol, ‘Hacia una nueva institucionalidad’, Manuel Borja-Villel proposa buscar un altre model institucional. Aquí teniu un extracte:

«La generación de un nuevo modelo cultural debe ir acompañada de cambios institucionales, porque las instituciones son las principales estructuras de invención de lo social, de un hacer afirmativo y no limitativo.»

«La defensa de la institución pública se hace hoy muy difícil de sostener. La dicotomía entre público y privado en que se ha sustentado la organización social en el último siglo y medio ya no funciona. La dimensión creativa que define nuestra sociedad se encuentra tanto en lo privado como en lo público, y la diferencia entre ambos se determina de un modo arbitrario. Lo público, como gestor de la creatividad, no garantiza que esta no sea expropiada con finalidad de lucro.