Article

Són les 8 del vespre i ets la segona en arribar. En veure qui ha estat la primera lamentes tenir la mania de ser sempre tan puntual. Ni tan sols recordes el seu nom i, per força, hauràs de tenir una conversa amb ella. T’espera una llarga nit envoltada de persones conegudes i desconegudes a la vegada. Sembla ser que els famosos sopars d’exalumnes encara no han passat a la història.

La dita és clara: mai no diguis blat fins que sigui al sac i ben lligat. Però com que això d’ensacar cereals potser ens queda una mica lluny, serà millor que a partir d’ara fem servir una versió actualitzada del refrany: mai no diguis immunitat fins que no estigui tothom vacunat. Ja vèiem la llum al final del túnel. Queien l’estat d’alarma i les mascaretes. Xifres d’infectats, corbes de contagi, índexs de creixement, quedaven ben enrere. Volíem plaça, muntanya i platja. Però l’onada que ha arribat (o potser ha estat un tsunami?) no venia del mar. I ja hi tornem a ser: restriccions, tocs de queda, confinaments. La pandèmia és el conte de mai no acabar. Estem encallats en un cicle infinit d’obertures i tancaments. I què passa amb la cultura?

Vivim un intens període de transformació i incertesa. Aquesta afirmació era vàlida abans de la pandèmia, i ara, quan afrontem l’impacte de la crisi i busquem respostes als enormes reptes de futur, es constata encara més en el si de les polítiques a escala local i regional, i en les agendes internacionals. A la bretxa digital i de gènere s’hi afegeix la bretxa cultural: l’agreujament de les profundes desigualtats en matèria de participació cultural i la precarietat dels treballadors de la cultura, en tots els sectors, fa que sigui urgent l’establiment d’un marc polític que asseguri les condicions per a desenvolupar la vida democràtica als entorns urbans fent atenció als reptes de participació, desigualtat i cohesió en l’àmbit cultural i assegurant l’autonomia crítica de les persones.

Amb la relaxació d’algunes mesures per contenir la pandèmia, cada vegada són més freqüents les reflexions al voltant del futur postpandèmic de la cultura. Amb una digitalització imperant, que ha fet la seva entrada per la porta gran amb la pandèmia, hi trobem veus que alerten de la necessitat de domar al gegant del “tecnocapitalisme” o capitalisme digital.

Et sona el despertador del mòbil. Cap a la feina revises Twitter per estar al dia. Per treballar tens l’ordinador, la tablet i el mòbil. Surts a fer un cafè i pagues amb el mòbil. Et desplaces escoltant música a través d’Spotify. Al arribar a casa encens la televisió. Mentre fas el sopar escoltes un podcast a través de la tablet. Al llarg del dia has passat per davant d’unes 5 pantalles simultàniament i moltes més hores de les que voldries reconèixer.

El compromís social dels museus és prioritari per tal que aquests esdevinguin recursos públics significatius i d’utilitat en ple segle XXI. Així ho considera el Pla de Museus quan exposa la seva visió sobre com haurien de ser els equipaments museístics catalans d’aquí 9 anys, el 2030. En altres paraules, cada vegada són més les organitzacions que es fan seu el lema “el museu del futur serà social o no serà” alhora que disminueixen aquelles que persegueixen l’elitisme i l’aprovació d’un públic expert i reduït.