Article

  

  
A l’estiu, també les polèmiques van amb xancles. Curteta i de poble, la discussió sobre El meu avi ha acabat remenant una pregunta fonda: què passa quan els gestos culturals ja no convencen ningú?

Cremat, para-sol i expectativa cultural.* 
  
  

Entre platja i concert a la fresca, no sempre ve de gust llegir grans assajos sobre el paper de la cultura pública. Però, de tant en tant, apareixen articles que ens remouen prou com per voler-los pair, encara que sigui amb un granissat a la mà. Això és el que em va passar amb el text que Joan Burdeus ha publicat a Núvol sobre la retirada —o no— de El meu avi de la cantada d’havaneres de Calella.

Fa gairebé trenta anys, la cultura demanava ser reconeguda com a sector econòmic. Avui, encara ens preguntem si aquell reconeixement ha arribat i, sobretot, si era el que realment necessitàvem.

Fer una lectura comparativa entre el dossier "Economia de la Cultura" publicat el 1997 i el monogràfic del 2025 de la Revista Econòmica de Catalunya és molt més que un exercici de memòria. Ens permet veure com han evolucionat les preguntes, els enfocaments i les prioritats del pensament econòmic aplicat a la cultura, i entendre millor per què algunes dificultats estructurals encara persisteixen.

«Nos queda la voz. Nos queda la decisión de seguir escribiendo incluso cuando nadie nos busca.»

— Ángel L. Fernández Recuero

Durant anys, una part important del treball cultural —també des de l’àmbit públic— ha consistit a fer-se visible: arribar a nous públics, generar impacte, fer créixer les audiències, guanyar presència digital, sumar seguidors. Ens vam acostumar a pensar que el valor del que fèiem es podia mesurar en clics, reproduccions i interaccions. I potser, en part, era cert. Però el context ha canviat.

 
El trasllat de la Biblioteca Mn. Joan Avinyó a un nou emplaçament marca un abans i un després per al municipi. Al blog de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona (Blok de BiD), s’ha publicat l’article Biblioteca municipal de Cubelles Mn. Joan Avinyó: un equipament nou, més lluny però molt proper, una crònica signada per Maite Comalat i Eli Ramírez, publicada el 7 de maig de 2025. L’article ofereix una mirada detallada al procés de trasllat, els reptes d’implantació i les primeres impressions d’un equipament concebut per esdevenir un referent cultural i social a la vila.

Una crònica que pot interessar especialment a tècnics de cultura municipal que hagin d’afrontar trasllats, reformes o reubicacions d’equipaments. El relat de Cubelles combina detall, implicació i aprenentatges amb valor documental.
  
  

Un estudi recent analitza per què la proposta de seu del Museu Hermitage a Barcelona va naufragar, i què en poden aprendre les ciutats que aposten per la regeneració urbana amb col·laboració publicoprivada.
 
   

Aquest 18 de maig, Dia Internacional dels Museus, posem el focus en el vincle entre educació, digitalització i sostenibilitat cultural. Què vam aprendre durant la pandèmia? I què n’ha quedat?
  

Durant els mesos més durs del confinament, molts museus catalans van reaccionar amb rapidesa i van obrir finestres digitals per mantenir viu el contacte amb les escoles i les famílies. Xarxes socials, reptes en línia, vídeos formatius, materials pedagògics en PDF...