Article

Els reptes de la recuperació i la cultura digital

Posem la mirada als reptes de futur als que ens enfronta la situació de crisi actual, a través dels articles publicats al Facebook d’Interacció, durant els mesos de gener i febrer. Es troben entre el balanç de l’any que vam deixar enrere i la vista a un futur que, si bé es mostra incert, es procura entomar amb resiliència i cert optimisme.

Quins son els principals reptes pel 2021 de les organitzacions i de les persones que treballen en el sector cultural? Trobeu respostes a “Retos” de David Márquez. Reptes que afecten i fan plantejar objectius i missions a molts museus, actualment. Com a l’entrevista del director de l'Observatori dels Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya, Antoni Laporte, on s’expliquen les dades dels visitants del sector museístic del país, i en un breu article, l’organització europea NEMO presenta un nou informe que analitza com la pandèmia ha afectat els museus europeus.

Precarització del sector cultural i inequitats en la participació, reptes clau en l'era post-Covid

La pandèmia ha impactat amb més intensitat en els drets culturals de les persones amb menys recursos | La participació en la vida cultural suposa la possibilitat de trobar-se amb la diferència, possibilitat que ara es veu greument amenaçada | La reactivació del sector cultural no pot anar deslligada de la lluita contra les desigualtats en l'exercici dels drets culturals.
 

Per Nicolás Barbieri , investigador i professor en l'àmbit de les polítiques culturals i les desigualtats socials, 12 de març de 2021. Desè article del dossier «Canvi 20-21»

Laboratoris ciutadans: cultura cocreada i polítiques públiques

Davant de desastres de gran magnitud com huracans, bombardejos o terratrèmols que assolen ciutats i territoris, es desperta en la societat un sentiment de fraternitat i de solidaritat, que porta a les persones a unir esforços pel bé comú. Aquest és el punt de partida de Marcos García per explicar el model de funcionament dels laboratoris ciutadans: institucions públiques, obertes, democràtiques i d’experimentació.

Dones i cultura. Que el sostre de vidre es comenci a esberlar és responsabilitat col·lectiva

Recentment s’han celebrat els 25 anys dels Acords de Beijing, la quarta Conferència Mundial sobre les Dones que va suposar un abans i un després a l’agenda internacional pel que fa als drets i les llibertats de les dones i les nenes arreu del món. Aquesta conferència mundial va tenir com a resultat la 'Declaració i Plataforma d’Acció de Beijing' (ONU Dones, 1995), signada per 189 països i amb un seguit d’objectius estratègics per tal d’assolir la igualtat real i efectiva entres dones i homes.

Amb la crisi provocada per la pandèmia de la COVID-19 però, la celebració d’aquesta fita i la pertinent revisió per aconseguir nous acords s’ha vist ajornada. Aquesta situació està provocant un retrocés en l’adquisició de drets i llibertats d’àmbit mundial. La crisi de coronavirus ha fet augmentar la violència masclista i l’empobriment femení, fet que demostra la necessitat d’adoptar noves mesures i de manera urgent per tal de revertir aquesta situació.

Activisme a través de l’Art per el Canvi Climàtic | Activism through Art for Climate Change

Xarxa Glocal Associativa d'Artistes & Acció Ecosocial | www.ataec.com | @ataeccom | https://ataec.wordpress.com/

CAT |

A escala global, passem per un punt d’inflexió o de transició important. La contaminació ambiental ha posat en risc el planeta i ens ha situat en una nova era, l’antropocè. Aquest terme va ser encunyat l’any 2000 pel químic i meteoròleg Paul Crutzen, qui, el 2007, assenyalaria els anys cinquanta com l’inici de la gran acceleració dels canvis antropogènics en el conjunt de factors que determinen l’evolució de la Terra.

Per a molts experts, l’Antropocè s’iniciaria a partir d’aquest moment. Consideren que durant 70 anys, l’acció humana ha produït canvis prou generalitzats, rellevants i irreversibles per parlar d’una nova subdivisió cronològica.

La difusió global del concepte de política cultural

El Debat d’Interacció celebrat el passat 2019 es va centrar en tornar a posar en relleu les polítiques culturals municipals, i la seva conferència inaugural va girar entorn a la necessitat de la cultura i les polítiques culturals en la societat contemporània. L’Enciclopèdia Catalana defineix les polítiques culturals com el “conjunt de programes, accions i intervencions que les instàncies de govern (les que han de vetllar per l’interès general: ajuntaments, estats, organitzacions internacionals...) porten a terme, en la intersecció de la identitat i la diversitat, per a respondre a les necessitats culturals dels ciutadans.”

Ja fa temps que aquest concepte està generalitzat, a casa nostra i a un gran nombre de països arreu del món, però: quan es va utilitzar per primera vegada i qui va contribuir a la seva difusió?

Pel desmantellament de la indústria de les arts visuals

Daniel G. Andújar

Han perdut els museus les funcions per a les quals han estat creats? Les figures de l’artista i de la societat han quedat relegades a un segon pla? Quina instrumentalització es fa d’aquestes institucions per part de la política cultural? Quin paper juguen els processos artístics i socials del seu entorn? Què hi ha de les missions que fonamenten els museus? Cancel·lació d’activitats i projectes, baixada d’ingressos dels artistes i dels professionals de la cultura i, fins i tot, el tancament d’institucions museístiques. S’obre la capsa de Pandora dels museus.

No volem més Matildes | Dia Internacional de les Dones i les Nenes en la Ciència

#NoMoreMatildas

T’imagines què hauria passat si Einstein hagués nascut dona? Menystenir el treball de les dones científiques, els èxits de les quals han estat – i estan – sovint atribuïts als seus col·legues masculins, ha estat una xacra molt estesa al llarg de la Història. És el que es coneix com l’Efecte Matilda, recollit per primera vegada per la sufragista i activista Matilda Joslyn Gage en l’assaig ‘Woman as Inventor’.
 

On ha d’anar la despesa pública en cultura?

Els recursos tenen la mania de ser escassos. I si parlem de cultura en un país que -governi qui governi- està molt per sota de la mitjana europea en despesa pública, l’escassetat esdevé endèmica (vegeu Anna Villaroya, “La despesa pública en cultura: una aproximació internacional” (2017)). Però no hem vingut aquí a plorar. L’actitud d’aquells que davant de les mancances institucionals s’instal·len en una eterna vall de llàgrimes em fa més aviat mandra. 

Entre la incertesa i l’esperança: el món de la cultura mira al futur


 L’associacionisme cultural reflexiona sobre el temps que s’obre i posa en relleu els aprenentatges adquirits en el seu any més difícil.
 

“No es recuperarà tot en un dia, però ens en sortirem”. Les paraules de la Rosa Maria Provencio, presidenta de l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català (ENS), resumeixen el sentir majoritari del món de les entitats culturals, que esperen passar pàgina d’aquest malson que ha estat el 2020.

Nefast, catastròfic o desastrós són alguns dels qualificatius que mereix l’any que acabem de deixar enrere en boca de les veus del teixit associatiu cultural català. Durament colpejat per una pandèmia que ha arrasat amb tot al seu pas, el sector de la cultura afronta amb resignació el daltabaix de proporcions devastadores que ha portat la Covid.