Article

Amb aquest quart article, publicat des d’Interacció, donem continuïtat a la sèrie que Roser Mendoza ha dedicat a la futura Declaració de Barcelona. Els tres primers textos en van abordar el valor simbòlic, els reptes de concreció i governança i les preguntes obertes sobre la seva capacitat transformadora. Ara volem ampliar la mirada i posar en diàleg aquella reflexió amb una experiència internacional que pot resultar reveladora: Paideia, un procés col·lectiu desplegat a França que ha treballat els drets culturals sobre el terreny i que ens convida a repensar les nostres pròpies pràctiques.
  
  
  

El document «Typologies» sintetitza l’experiència Paideia i proposa deu tipologies d’acció per fer créixer els drets culturals en l’acció pública.

En el seu article Rethinking the foundations: Global cultural policy at the crossroads (2025), Justin O’Connor analitza per què la cultura ha quedat al marge de les grans agendes de desenvolupament i proposa una nova manera d’entendre-la: no com a sector econòmic ni com a definició antropològica difusa, sinó com a sistema simbòlic d’«arts i cultura» i com a bé públic essencial. Aquest text presenta la seva argumentació i ens convida a reflexionar sobre què pot aportar a la mirada municipal, en el marc de la seva participació a l’Àgora Cívica del 26 de setembre de 2025, on conversarà amb Pau Rausell a Reimaginar la cultura: de la producció al valor social.
  
  

La cultura com a bé públic: entre l’escala global i la concreció local.
  

L’Estatut de municipis rurals busca frenar el despoblament i garantir serveis bàsics als pobles petits. Però deixa fora la dimensió cultural com a eix de benestar i arrelament. Aquesta absència interpel·la directament els qui planifiquem i gestionem cultura des de l’àmbit local: com garantir que la cultura —en la seva forma pròpia i no urbanocèntrica— tingui pes real en l’agenda rural?
  
  

La nova Llei 8/2025, de l’Estatut de municipis rurals (DOGC núm. 9002, art. 56) és un pas llargament esperat: defineix què és un municipi rural —menys de 2.000 habitants, baixa densitat—, li dona un règim específic i busca reequilibrar el país i frenar el despoblament.

Entre el miracle i el miratge, la intel·ligència artificial ja trepitja el dia a dia dels serveis culturals municipals. Però si no hi som a l’hora de decidir com s’hi integra, potser acabarem a la graderia mentre la màquina dissenya la temporada.
  
  

Tot a punt abans no s’esfumi el teu cafè*
  
  

  

  
A l’estiu, també les polèmiques van amb xancles. Curteta i de poble, la discussió sobre El meu avi ha acabat remenant una pregunta fonda: què passa quan els gestos culturals ja no convencen ningú?

Cremat, para-sol i expectativa cultural.* 
  
  

Entre platja i concert a la fresca, no sempre ve de gust llegir grans assajos sobre el paper de la cultura pública. Però, de tant en tant, apareixen articles que ens remouen prou com per voler-los pair, encara que sigui amb un granissat a la mà. Això és el que em va passar amb el text que Joan Burdeus ha publicat a Núvol sobre la retirada —o no— de El meu avi de la cantada d’havaneres de Calella.