blog de Interacció

Max Hernández Calvo |  minorliterature

¿Qué debe hacer el sector cultural español ante la crisis? Es una pregunta tan mala como urgente. Por ello ando preguntándome, en vez, ¿qué haría yo ante la crisis? Es decir, qué haría desde una función institucional del sector cultural y, más puntualmente de museos, que es lo que conozco de primera mano (aunque mi experiencia sea más bien yankee). En breve, me pregunto qué haría para hacer, así, sin dinero.

En clave optimismo self-help se dice que lo positivo de la crisis es que obliga a aguzar el ingenio y poner en marcha la creatividad. Claro, para diseñar una programación “a la medida” del tijeretazo. ¿Pero realmente solo basta con abaratar costos? Programar barato en alineación normativa con la nueva “realidad económica”, impuesta ideológicamente, sí que es posible. En el “tercer mundo” la programación low cost es práctica corriente—que suele pasar por la factotum-ización obligatoria de los trabajadores de la cultura y/o por su precarización—. Pero la imposición de un límite de “gasto” en cuanto al capital financiero no entraña que ese límite aplique a toda forma de “capital”. En ese sentido, simplemente programar actividades “baratas”, sin buscar redistribuir, al menos, capital simbólico, es acatar el recorte y reproducir su lógica para otras formas de capital.

En el marc de la recerca sobre «Treball, economia i producció cultural: una aproximació crítica a l’economia creativa» que va desenvolupar per a obtenir el Doctorat en Estudis Culturals a la londinenca Goldsmiths University, Jaron Rowan  va publicar la investigació realitzada al llarg de l’any 2009 i finançada pel Centro Cultural Montehermoso, on analitza els diferents discursos, narratives, programes i institucions que tenen per objecte la promoció a l’estat espanyol de l’emprenentatge als sectors  culturals. L’emergència de la figura de les i els emprenedors culturals sorgeixen en un context on l’esfera cultural ha vist incrementar fortament la seva dimensió econòmica i on les denominades indústries creatives demanden de manera creixent uns perfils professionals que posin en valor la cultura i la rentabilitzin, propiciant el desenvolupament econòmic i el teixit d’empreses culturals.

Gràcies per la vostra participació!

Ferran Farré  | Vindicacions

“actividades culturales y creativas, todas aquellas actividades en las que desde una intencionalidad que va más allá de la simple ocupación del tiempo de ocio, donde los seres humanos, como consecuencia de sus necesidades expresivas, comunicativas y emocionales interaccionan, de manera más creativa o más pasiva, con flujos de información simbólicos, persiguiendo cierto impacto estético, expresivo, cognitivo, emocional o espiritual sobre sí mismos o sobre los demás. Estas interacciones se pueden materializar en actos aislados o en espacios de relación social y se pueden articular tanto a través de sistemas de intercambio formales y reglados como el mercado, la educación, o las organizaciones culturales (empresas, organizaciones e instituciones) o informales y poco estructuradas como resultado natural de la interacción social.”

José Ramón Insa  | Espacio Rizoma

Existen muy diferentes campos semánticos para abrazar el concepto de cultura. Uno son tomados desde el ámbito teórico-racional y otros desde el ámbito empírico. La necesidad de una convergencia entre ambos es absoluta para crear espacios de responsabilidad pública. En periodos de recesión como el actual se produce también una paradoja: se busca una especie de movimiento perpetuo en el que se intenta dar apariencia de normalidad a través de hinchar programas de modo demasiado artificial. Este encadenamiento de eventos continuos supone más una metáfora de la intencionalidad de representaciones que de una ejecución de procesos de construcción de cultura. Estaría bien aprovechar la situación para detenerse mínimamente y reflexionar. Sin embargo, construir un corpus teórico en las administraciones es una auténtica quimera que continuamente se tumba desde criterios economicistas e hiperactividad programática. Sin una perspectiva de futuro amplio se gestiona desde la inercia y en ocasiones desde la ocurrencia, una subjetividad hipertrofiada que no es sino el reflejo de una interpretación parcial de la realidad circundante. Estas posiciones de “seguridad” eximen de seguir pensando y es una posible causa de que la cultura local no siga avanzando en la misma proporción que avanza la calle.  Unas posiciones que se aferran a una especie de “política de la intrascendencia” preocupada por intereses limitados a las lógicas del poder.

Jordi Oliveras |  Bloc de Jordi Oliveras

dimecres 8 de maig de 2013

El proper divendres 10 de maig participo a Interacció en una taula rodona, amb Lluís Pasqual, Jaume Antich, Jordi Pascual, Mercedes Giovinazzo, i moderada per Rita Marzoa, que porta per títol "La sostenibilitat de la cultura: recursos públics, recursos privats".

M'han dit que es buscarà respondre a preguntes com aquestes: "s'hi abordarà si la cultura és sostenible tal i com la concebem avui dia i quin ha de ser el paper del món local davant d'aquesta situació. Cal tendir cap a un model més ajustat? S'ha de refermar el paper central de la cultura en la societat? Dubtar de la sostenibilitat de la cultura implica dubtar del mateix concepte de cultura?Quin paper ha de jugar el sector privat en la cultura? Quins pros i contres té el mecenatge? Com es poden finançar els grans equipaments imprescindibles per al país? Quin ha de ser el paper de l'administració pública pel que fa al finançament de la cultura? La cultura ha de ser, per davant de qualsevol altra consideració, un bé i un valor públic?"

International journal of heritage studies. Vol. 19, n. 2 (març 2013)

Número monogràfic sobre la relació entre Jocs Olímpics i patrimoni editat per Sean Gammon, Gregory Ramshaw i Emma Waterton. Aquests acadèmics en l’àmbit de turisme en universitats anglosaxones ressalten l’interès patrimonial d’aquests grans esdeveniments esportius perquè celebren i recuperen el patrimoni i en generen de nou. Recorden que les olimpíades han evolucionat tenint molt present la herència de Grècia i els ideals de Piere de Coubertin, pare dels jocs olímpics moderns; que recuperen símbols, tradicions i rituals dels països organitzadors, i que les ciutats organitzadores renoven i transformen la seva iconografia.

Informe interessant  elaborat per la Unitat d’Investigació en Economia de la Cultura i Turisme de la Universitat de València (Econcult), sota el títol «La cultura como factor de innovación económica y social»,  sobre la relació entre els sectors culturals i creatius i el creixement econòmic a les regions europees que constitueix el primer volum de la publicació final del projecte europeu Sostenuto. Coordinat per Pau Rausell Köster, la conclusió de l’estudi és contundent: la cultura és un element clau d’innovació econòmica i social i contribueix a la millora de la competitivitat.

El treball es divideix en quatre apartats i analitza els aspectes següents: la centralitat de les activitats culturals i creatives; les relacions entre innovació, creativitat i cultura; la funció de producció i els processos d’innovació de les organitzacions culturals, i les aportacions de les activitats culturals i creatives a la conformació de l’espai socioeconòmic europeu.

Sota el títol «Polítiques culturals» aquest número extraordinari de Revista de Catalunya vol contribuir a reflexionar sobre  la cultura com a factor definidor i com a factor de cohesió; la cultura i els seus mecanismes de producció i difusió; els agents culturals avui i les noves estratègies de futur; la cultura vista de cara endins i la seva necessària projecció exterior

El número, que conté vint-i-un articles, s’estructura en quatre seccions: «Referents històrics», un recorregut per la Mancomunitat i Prat de la Riba i la Generalitat Republicana amb Ventura Gassol, que van modernitzar i institucionalitzar la cultura catalana, amb les aportacions dels historiadors Albert Balcells i Enric Ucelay-Da Cal; «Des del Govern», on alguns dels diferents consellers de Cultura de la Generalitat de Catalunya –des de la transició fins ara, encara que lamentem alguna absència– fan un balanç de la seva acció de govern durant els seus mandats. ; «Des del Territori» inclou una valoració de les polítiques culturals que impulsen els diferents territoris de parla catalana. Així es constata que al País Valencià, les Illes, la Franja... hi ha un context molt més positiu i entusiasta en l’àmbit popular que no pas el que es manifesta oficialment; tanca el volum, la secció «Visions i Perspectives» amb un recull d’articles sobre  diversos aspectes que contribueixen a fixar el mapa cultural del país.