blog de Interacció

El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya vol disposar d’elements que permetin valorar l’impacte real (econòmic, social i cultural) dels esdeveniments de la cultura popular i tradicional. El 2012 va establir els objectius i les línies metodològiques per a la realització d’estudis focalitzats en l’anàlisi de l’impacte econòmic i l’encarregà al consultor Toni González dos estudis sobre les Falles d’Isil i l’Aquelarre de Cervera.

Els estudis permeten dimensionar la magnitud dels esdeveniments a escala local: la celebració de les Falles representa un 0,60% del PIB anual de les Valls d’Àneu, i l’Aquelarre un 0,13% del PIB de la Segarra.

En aquesta última dècada s’ha consolidat l’ús del concepte «investigació artística» per referir-se a una nova disciplina entre la pràctica artística i l’especulació teòrica. En aquesta obra col·lectiva es reflexiona sobre aquesta nou àmbit que intenta situar la producció artística dins el marc de l’economia del coneixement i definir la funció de l’art dins la societat contemporània. Segons els autors - artistes, comissaris, crítics i historiadors de l’art – també obeeix a la necessitat de posicionar l’educació artística en els esquemes de l’ensenyament superior, cada vegada més preocupat per la possibilitat d’homologar els currículums acadèmics i de quantificar els processos d’aprenentatge.

Si admitimos que Internet ha cambiado radicalmente la manera en que las personas buscan y encuentran todo tipo de contenidos culturales y de ocio, ¿de verdad se piensa que los museos, centros culturales y galerías de arte pueden ofrecer la misma experiencia de ver una exposición o colección en el siglo XXI sin asumir ninguna transformación?

Los museos, centros culturales y galerías de arte no pueden mantenerse al margen de esta transformación que está afectando directamente al consumo de productos culturales y por lo tanto al acceso al arte y a la cultura desde cualquier perspectiva. Tampoco pueden negar la demanda, por parte del espectador, de experiencias interactivas, no siempre explicadas con el ejemplo del juego como práctica.

La Comissió Europea ha publicat una convocatòria per desenvolupar un projecte pilot de creació d'una Plataforma Europea de festivals en l'àmbit de la cultura. L'objectiu és aprofitar el teixit de festivals present a Europa per contribuir a les diferents polítiques comunitàries en àmbits com la innovació o la inclusió social, i transmetre els principals valors de la UE, entre ells la diversitat i el diàleg intercultural.

Aquest projecte pilot pretén estimular el nombre de festivals amb dimensió europea en la seva programació; ha d'implicar festivals d'almenys quinze Estats membres; i proposar una estratègia de marca convincent.

What Next? (I ara què?) és un col·lectiu cada vegada més gran d’organitzacions artístiques i culturals que es reuneixen per promoure, donar suport i debatre sobre al treball cultural que dia a dia es desenvolupa al llarg de tot el Regne Unit. Tenen per objectiu establir aliances amb els polítics i les comunitats i difondre els temes debatuts a les organitzacions artístiques a través de correus electrònics. El col·lectiu vol ser una mena de catalitzador del debat nacional sobre les arts i la cultura i activar el desenvolupament de projectes conjunts.

El passat 29 d’abril What Next? va celebrar una conferència a Londres que va reunir a més 650 professionals  i activistes que van debatre sobre com involucrar més a la ciutadania i a les comunitats en l’art i la cultura. La reunió va provocar una allau de respostes a Twitter. El col·lectiu de professionals del sector cultural Arts Professional (AP) ha recollit alguns d’aquests tuits i ha demanat al seus autors que ampliessin les seves aportacions al seu blog. 

Marina Garcés | menoslobos

Cuando la cultura se ha convertido en el principal instrumento del capitalismo avanzado, ¿tiene sentido plantear de nuevo la necesidad de una política cultural? En estas líneas argumento que sí: más allá de la gestión cultural, pública o privada, que administra bienes y productos considerados culturales, es necesario plantear una verdadera relación entre política y cultura. Esto significa, a mi entender, hacer posible la expresión autónoma a través de la cual una sociedad puede pensarse a sí misma. La cultura no es un producto a vender ni un patrimonio a defender. Es una actividad viva, plural y conflictiva con la que hombres y mujeres damos sentido al mundo que compartimos y nos implicamos en él. Por eso una política cultural hoy sólo puede apuntar hacia la necesidad de “desapropiar la cultura” para hacer posible otra experiencia del nosotros. Éste es hoy el desafío. Atreverse a asumirlo pasará, necesariamente, por ir más allá de tres lugares comunes que codifican el ámbito de lo cultural: 1) más allá de la tiranía de la visibilidad, 2) más allá de la trampa de la actividad y 3) más allá de la idea misma de cultura.

L’últim número de la revista digital «Territoires contemporains» titulat «Démocratiser la culture! Une histoire comparée des politiques culturelles» recull set articles on s’hi analitza l’evolució de les polítiques culturals de França, Bèlgica, Itàlia, Irlanda, Gran Bretanya, Estats Units i Bulgària durant la segona meitat del segle XX. Sota la direcció de Laurent Martin i Philippe Poirrier, l’objectiu és fer un seguiment cronològic i comparatiu dels eixos i tendències que han marcat l’acció cultural d’aquest països. L’objectiu és analitzar, en cada cas, com s’han desenvolupat els processos de democratització i institucionalització de la cultura, i la posada en marxa dels ministeris de cultura. També es contempla el paper d’altres agents cultural no públics i, en alguns països com França, el dels intel·lectuals. També es presta atenció a la funció de les polítiques d’educació i els mitjans de comunicació en la democratització, construcció i transmissió de cultural.

Los gobiernos y partidos políticos, Rajoy a la cabeza, repiten hasta la saciedad que las industrias creativas y la generación de pequeñas empresas por emprendedores (emprendizaje) constituyen un modelo productivo capaz de generar empleo y contribuir a sacarnos de la crisis. Mientras los recortes en cultura no paran de crecer, las políticas culturales cada vez se enfocan más en la promoción del emprendizaje.

Max Hernández Calvo |  minorliterature

¿Qué debe hacer el sector cultural español ante la crisis? Es una pregunta tan mala como urgente. Por ello ando preguntándome, en vez, ¿qué haría yo ante la crisis? Es decir, qué haría desde una función institucional del sector cultural y, más puntualmente de museos, que es lo que conozco de primera mano (aunque mi experiencia sea más bien yankee). En breve, me pregunto qué haría para hacer, así, sin dinero.

En clave optimismo self-help se dice que lo positivo de la crisis es que obliga a aguzar el ingenio y poner en marcha la creatividad. Claro, para diseñar una programación “a la medida” del tijeretazo. ¿Pero realmente solo basta con abaratar costos? Programar barato en alineación normativa con la nueva “realidad económica”, impuesta ideológicamente, sí que es posible. En el “tercer mundo” la programación low cost es práctica corriente—que suele pasar por la factotum-ización obligatoria de los trabajadores de la cultura y/o por su precarización—. Pero la imposición de un límite de “gasto” en cuanto al capital financiero no entraña que ese límite aplique a toda forma de “capital”. En ese sentido, simplemente programar actividades “baratas”, sin buscar redistribuir, al menos, capital simbólico, es acatar el recorte y reproducir su lógica para otras formas de capital.

En el marc de la recerca sobre «Treball, economia i producció cultural: una aproximació crítica a l’economia creativa» que va desenvolupar per a obtenir el Doctorat en Estudis Culturals a la londinenca Goldsmiths University, Jaron Rowan  va publicar la investigació realitzada al llarg de l’any 2009 i finançada pel Centro Cultural Montehermoso, on analitza els diferents discursos, narratives, programes i institucions que tenen per objecte la promoció a l’estat espanyol de l’emprenentatge als sectors  culturals. L’emergència de la figura de les i els emprenedors culturals sorgeixen en un context on l’esfera cultural ha vist incrementar fortament la seva dimensió econòmica i on les denominades indústries creatives demanden de manera creixent uns perfils professionals que posin en valor la cultura i la rentabilitzin, propiciant el desenvolupament econòmic i el teixit d’empreses culturals.