neoliberalisme

Alberto Santamaría | Siglo XXI

Poques vegades veurem una persona aficionada al cafè demanant-ne un de descafeïnat. Però malgrat la seva recent història (100 anys no són res si es comparen amb els més de set segles de l’ús del gra de cafè) s’ha fet un lloc dins del consum total, assolint el 10%. És aquesta una manera de diversificar (i augmentar) el tipus de consumidors? Alguns pensadors i crítics d’art consideren que ha passat quelcom semblant en el cas de l’art. Ara bé, quin és el preu a pagar perquè l’art i la cultura aconsegueixin més presència i popularitat a la nostra societat?

Alberto Santamaría | Akal

Creativitat, emocions, imaginació. Si en un exercici de llengua ens demanen que busquem un mot hiperònim que aixoplugui aquesta tríada de conceptes, podríem optar per “art” o, potser, “cultura”. Ara bé, ja fa temps que la retòrica econòmica i empresarial s’ha apropiat d’aquests conceptes. És a dir, la cultura ha estat absorbida per la lògica del capitalisme neoliberal. D’aquesta integració n’ha sorgit un ésser frankensteinià, el “capitalisme afectiu”. Per entendre el sorgiment i l’imperi de l’activisme cultural neoliberal, Alberto Santamaría ha escrit l’assaig “En los límites de lo posible: Política, cultura y capitalismo afectivo”.

Un dels títols que Oli Mould, professor de geografia humana a la Universitat de Londres, havia pensat per al seu darrer llibre, va ser 'Creative Cities: What they are and how not to be one' (‘Ciutats Creatives: Què són i com no ser-ne una’).Segons l’autor, les ciutats creatives són l’antítesi de la creativitat; s’ha segrestat aquest concepte i s’ha fet servir per estendre un discurs urbà capitalista que fomenta les desigualtats econòmiques, l’exclusió social i la desertització de la cultura.

Luc Ferry | Alianza

Els progressos de la tecnociència encaminats a la «perfecció» dels humans estan avançant silenciosament a una rapidesa inimaginable, d’esquenes a l’atenció dels polítics i els mitjans de comunicació europeus. Luc Ferry planteja en aquesta obra una sèrie de reflexions ètiques, polítiques i econòmiques sobre unes qüestions que, per ara, no són objecte de cap regulació al Vell Continent.

La situació és ben diferent als Estats Units, on ja es compta amb centres d’investigació en la matèria amb unes dotacions financeres quasi il·limitades, com ara la Singularity University, recolzada especialment per gegants del Silicon Valley com Google, que s’ha apropiat del moviment transhumanista i que es confronta a la seva vessant més social que pretén millorar la qualitat de vida dels humans. A Europa, on no ha fet més que començar a parlar-se de les perspectives econòmiques que obren les noves tecnologies, es fa palesa una posició més proteccionista i ben diferenciada a la dels EUA sobre aquest moviment.

Antonios Vlassis| Presses Universitaires de Liège

Avui dia, la Convenció de la Unesco sobre la Protecció i Promoció de la Diversitat de les Expressions Culturals representa un dels instruments internacionals de governança mundial de la cultura. Però, sabem quins factors van determinar el pas del paradigma d’«excepció cultural» al de «diversitat cultural»? I quin és l’abast i les conseqüències de la configuració de l'actual marc normatiu?

Christian Fuchs | Routledge

Qui determina les ideologies a Internet? Qui se’n beneficia, i quina relació s’estableix amb el treball i el lleure? És clar que les xarxes socials són un dels nexes essencials entre cultura i economia, avui dia. Les plataformes com Twitter i Facebook són importants per entendre les noves configuracions que determinen el valor simbòlic i material de la cultura, tant en l’àmbit individual com en el col·lectiu. Partint d’aquestes premisses, «Culture and economy in the age of social media» constata que els mitjans corporatius estan fortament controlats, políticament i econòmicament. Però, hi ha alternatives?

Lina Gavira Álvarez (dir.) | Cinca

Partint del paradigma de l’ecologia profunda, aquest llibre reuneix reflexions teòriques i pràctiques sobre gestió cultural vinculant la cultura amb la gestió de diversos aspectes de la vida i plantejant una reformulació del sistema actual que posi les persones i l’entorn al centre de les polítiques i els projectes culturals.

L’obra planteja una transformació estructural a través d’estratègies i experiències aplicades a la vida quotidiana i a les organitzacions, que permeti “fer cultura amb consciència”, com a resposta a la crisi d’un sistema capitalista “gasós i especulador”, con afirmen els seus autors. El llibre recull els principals debats conceptuals sobre la gestió cultural i el seus vincles amb el desenvolupament, la situació dels sectors culturals en un context de globalització neoliberal i les estratègies i eines innovadores que s’estan implementat i que obren una finestra a un canvi de paradigma.

Rafael Boix, Pau Rausell, Raül Abeledo | Routledge

Aquest article repassa el model de desenvolupament urbanístic de la ciutat de València durant els darrers 20 anys, sustentat en l’acollida de grans esdeveniments esportius i la construcció d’un gran complex arquitectònic dissenyat per Santiago Calatrava, i analitza com València seria capaç d’adaptar i absorbir la transformació urbana al voltant d’aquest projecte megalòman i incorporar-ho en processos de resiliència.

El document s’endinsa, primerament, en la definició teòrica de la resiliència urbana, des de les seves diverses perspectives, i la seva aplicació a les ciutats, les arts, la cultura i la planificació, especialment interessant en aquest període de replantejament de les polítiques urbanístiques al territori.

Revista Galde

L’últim número de la revista Galde es fa ressò de la situació de la cultura «després de la tempesta» de la crisi en un monogràfic que estudia aspectes com la mercantilització de la cultura, de les desigualtats d’accés o les noves possibilitats que ofereix el món digital. Hi trobem una extensa entrevista amb l’expert Enrique Bustamante i articles de Jaron Rowan, Eduard Miralles, o María Ptqk, entre d’altres, que aborden aquestes qüestions.

Bustamante respon a qüestions clau per entendre la situació actual del sector i com es podria revertir. Assenyala al procés economicista dut a terme en les esferes autonòmiques i locals, a la mercantilització neoliberal de la cultura – que mesura el seu impacte en termes de facturació – i a una política clientelar i corrupta, del fet que no hi hagi hagut un clar suport ciutadà a la cultura (com sí hi ha hagut, per exemple, «marees» per la sanitat o l’ensenyament) i a que la cultura hagi perdut les «seves senyes d’identitat: la diversitat, igualtat en l’accés, el suport a la creació i la participació social».

Jaron Rowan | Demasiado Superávit

«Hablar de IVA no es hablar de cultura. Hablar de IVA es aceptar que las políticas culturales sólo pueden ser políticas económicas. Hablar de IVA es hablar de regulación económica de la cultura, no hablar de cultura. El IVA no es cultural, es una carga fiscal sobre el consumo. Hablar de cultura es hablar de valores, de pensamiento, de afectos, de estética, de producción, de transformación, de acceso productivo, de crítica, de desigualdades, de incomodidades, de deseos, de posibles y de lo que a veces nos hace más vulnerables pero no por ello más débiles.»