Destacats

Fabien Van Geert,  Xavier Roigé,  Lucrecia Conget | Edicions de la Universitat de Barcelona

En trobem als llibres d’història o a les guies de viatges, il·lustrant campanyes de turisme i fins i tot colant-se en una campanya electoral (tot i que és menys probable). En aquestes situacions, i en moltes més, hi podem trobar tot tipus de patrimoni cultural, bé sigui en la forma o en els continguts. Això passa quan més enllà d’una marca turística, el patrimoni pren interès en motiu d’un conflicte d’interessos o per discrepàncies polítiques en la seva gestió.

L’any 1995 Elisabeth Caillet, amb la col·laboració d’Évelyne Lehalle, va publicar un dels textos fundacionals de la mediació cultural. El llibre «À l’approche du Musée: La Médiation culturelle» posava els fonaments d’una disciplina incipient que emergia de la museologia. En aquella publicació, l’autora francesa traçava el recorregut històric de la relació dels museus amb el públic i desenvolupava la manera d’articular un projecte museístic a partir de la mediació. Uns vint anys després, Caillet, juntament amb Fanny Serain, François Vaysse i Patrice Chazottes, ha dirigit i presentat «La Médiation Culturelle: Cinquième roue du carrosse?.

Actualment en els entorns urbans s’estan generant una multitud de nous enfocaments per al seu desenvolupament sostenible, amb la contribució especial de la cultura i l’educació a aquests processos. En ells sorgeix l’oportunitat de definir els espais compartits com un patrimoni comú, en què la cultura participativa i comunitària i la creativitat de les iniciatives cíviques condueixen a l'objectiu d’un futur sostenible.

Al voltant de la relació entre educació, cultura i ciutat es concreta en l’espai públic, físic o virtual, a través d’equipaments com les escoles, els carrers i les places, els centres culturals i artístics de proximitat, les biblioteques, els museus o les plataformes col·laboratives de les entitats s’hi apleguen una gran varietat de narratives i discursos entorn del concepte de ciutadania. La interrelació entre aquests àmbits, però, va més enllà de les infraestructures; es defineix dia a dia en la construcció d’espais socials propicis per a la diversitat, la inclusió i l’equitat; uns espais dinàmics d'activitat i de tensió productiva entre les polítiques i els diferents agents de la cultura i l’educació, que afavoreixen la reflexió crítica i promouen una trobada amb l'art públic i els processos comunitaris.

El teatre és un camí d’aprenentatges des de l'antiguitat clàssica, gràcies a l’impacte de la catarsi. És així com els drames que articulaven els actors ajudaven a purificar i encarar els propis dels espectadors. La tragèdia, com va definir Aristòtil és la "representació d'una acció memorable i perfecta, de magnitud competent, recitant cadascuna de les parts, per si separadament; i que no per manera de narració sinó movent la compassió i el terror, disposa a la moderació d'aquestes passions "[i]  

Ficcions que funcionaven, i funcionen, com una vacuna per a les passions de la vida mateixa.
 

El teatre és una mentida preciosa, i acaba sent més veritat que moltes altres coses.[ii]