Destacats

Juan Arturo Rubio Arostegui; Joaquim Rius Ulldemolins | Revista Gestión y Análisis de Políticas Públicas nº 8, julio-diciembre 2012

Resumen:  En el marco de la actual reducción de los presupuestos públicos dedicados a cultura, ha surgido el debate en torno a la necesidad de aumentar la sostenibilidad de los equipamientos culturales. No obstante, los autores plantean que ello requiere una modernización del modelo de gestión de los equipamientos culturales: la agencialización, la contractualización de las relaciones entre las administraciones públicas y los equipamientos culturales y la evaluación de sus resultados e impactos. 

Jorge Wagensberg | Babelia. EL País 20 JUN 2014 

Un museo es un espacio de encuentro para la inspiración: museo de musa, como música, como mosaico. Los museos contienen, producen y transfieren conocimiento: arte, ciencia, tecnología, historia, antropología, arqueología…, pero ¿con qué lenguaje lo hacen? Existe cine mudo, pero no cine ciego. Hablar con la palabra escrita es la manera más eficaz para dormir a la audiencia presente en una conferencia, escribir con palabra hablada no es menos perdonable. En los museos encontramos palabra escrita, palabra hablada, algoritmos, sonidos, imágenes, simulaciones, pero ¿cuál es la palabra propia y prioritaria del lenguaje museográfico? ¿Cuál es la palabra de museo que no puede no estar en un museo?

Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) 

El ConCa va presentar ahir a la Fabra i Coats-Fàbrica de Creació de Barcelona aquest document amb 36 propostes de tipus tributari, laboral, contractual i formatiu per millorar la condició professional dels treballadors del món cultural, els quals sovint es troben en una situació de precarietat tal com revelen les dades recollides en una enquesta realitzada pel CoNCA en la que s’evidencia que el 43% dels treballadors del sector perceben menys de 12.000 euros d’ingressos bruts anuals per la seva activitat artística.

Joaquín Rius, Mariano Martín Zamorano | Revista d'estudis autonòmics i federals Núm. 19 (2014)

Resum  En les anàlisis de política cultural comparada, des dels anys setanta s’ha destacat l’evolució cap a models descentralitzats administrativament i respectuosos o bé promotors de la pluralitat cultural i identitària. Espanya sovint s’ha caracteritzat com un país profundament descentralitzat, i se n’ha destacat la rica diversitat cultural i lingüística. També s’ha assenyalat el seu caràcter d’Estat singular, a mig camí entre l’Estat centralitzat i el federal, i de vegades se l’ha qualificat de sistema quasifederal. No obstant això, en l’àmbit de les polítiques culturals, és l’Estat espanyol quasifederal? L’article analitzarà com, a pesar del desenvolupament amplament descentralitzat de la gestió de les polítiques culturals, els recents processos jurídics i organitzatius de l’Administració general de l’Estat s’allunyen molt de promoure un Estat federal plurinacional i s’orienten de manera creixent cap a la recentralització i la simetrització.