procomú

Revista PH | Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico

Ho hem llegit, ho hem escoltat i ho hem comprovat repetides vegades: la pandèmia de la COVID-19 només ha fet que accentuar la situació de vulnerabilitat en la qual ja es trobava. Davant d’aquesta situació, la Revista PH ha dedicat un número monogràfic al sorgiment d’altres models de gestió més enllà dels majoritaris que porta per títol «De lo público al bien común: emergencia de otros modelos de gestión del patrimonio cultural». Emergència en el doble sentit de la paraula: ja existeixen formes de gestió diverses i alternatives, al mateix temps que l’actual crisi accentua la importància que aquestes es consolidin i generalitzin.

Anabel Fernández Moreno | Trea

La trajectòria del concepte de procomú ve de segles enrere, tot i que no és fins la primera dècada del segle XXI quan aquesta comença a usar-se sistemàticament per a referir-se als béns cognitius que es troben als museus. En el seu significat original, el procomú es refereix al patrimoni compartit per una comunitat. La unió del procomú i el museu s’associen a la idea de projecte col·laboratiu, que amb la incursió de les noves tecnologies apropa el coneixement a la ciutadania i li dona visibilitat.

Jordi Fábregas (coord.) | Trànsit Projectes i MakerConvent

«Estamos aquí para buscarle un corazón al hombre-lata». Així va definir Susanna Tesconi,[1] —dissenyadora d’entorns d’aprenentatge basats en l’art, la ciència i la tecnologia— la tasca que Trànsit Projectes va començar el 2016 per sotmetre a revisió el fenomen maker i generar noves formes d’entendre els conceptes i pràctiques que l’integren, amb la intenció d’abordar una metodologia formal capaç d’encabir tots els reptes dels laboratoris de fabricació; un marc teòric que funcioni a la vegada com a codi font adaptat a la realitat actual del nostre entorn més proper.

No heu tingut temps de consultar el Facebook d’Interacció en els últims dies?

Aquí teniu el recull dels continguts que hem anat publicant al llarg de la setmana. Si us interessa algun article només cal que entreu al nostre perfil i el llegiu.

Pascal Gielen (ed.) | Valiz

Quina ha estat la causa del daltabaix polític i econòmic a Europa? La resposta de l’equip d’experts, artistes i científics que han elaborat «No culture, no Europe. On the foundation of politics» és contundent: la manca d’interès de la Unió Europea per la cultura n’és el motiu principal. I sense una inversió estructural en educació i recerca en matèria cultural Europa continuarà sumida en un estat de crisi permanent.

Jaron Rowan | Traficantes de sueños

«Té cabuda una cultura lliure d’estat en les institucions?» Jaron Rowan reflexiona al voltant d’aquesta idea, fent un repàs del camí traçat per l’anomenada cultura lliure, de les seves limitacions i dels reptes amb què s’enfronten avui el sector cultural i les institucions amb un canvi de paradigma que està transformant el funcionament tradicional de l’estat envers el sector cultural. Aquest llibre és, primer de tot, una crida a les formacions polítiques del canvi per no oblidar el poder de la cultura en la transformació cap a una societat més rica i democràtica.

Síntesi de les taules:

• Pros i contres de la gestió comunitària (Oriol Barba, Anna Subirats, Pep Montes)

• Els ciutadans i la gestió de la cultura, diàlegs: Jordi Sans, Pepe Serra, Santiago Eraso.

• Institucions i gestió comunitària: un oxímoron o una relació possible (Tres mirades). Josep Berga, Montse Balaguer, Ricardo Duque.

La gestió comunitària ve de lluny, participa d’una tradició històrica, són dècades o fins i tot alguna centúria que contempla la creació d’ateneus, els orfeons de la república, les lluïtes veïnals, els moviments socials, l’animació socio-cultural o els Ajuntaments en l’època de la transició. Les pràctiques subratllen els seus elements en comú, els contextos històrics en remarquen les diferències.