procomú

Pep Montes |  Pep Montes. Cultura, joventut, comunicació, comunitat

Ens costaria trobar algun àmbit d’activitat que generi més opinió i debat que el de la cultura. Hi ha ara mateix un cert consens públic en el fet que el món de la cultura viu un moment de crisi, tant si ho entenem des del punt de vista de les dificultats econòmiques com si ens ho plantegem des de l’òptica del canvi de model(s) a què ens veiem abocats per infinitat de condicionants que avui sotgen el sector. I ben segur que algú dels que em llegiu estarà qüestionant ara mateix que em refereixi al…. món?… de la cultura com a sector. I només aquesta discussió (que estic encantat d’entomar quan es planteja) ja obriria infinitat d’aportacions contraposades, complementàries o aferrissadament antagòniques. Seria un bon exemple per certificar que els que fem o volem fer de la cultura un espai preferent de dedicació parlem, parlem i parlem.

Anna Subirats i Oriol Barba

En els últims anys,  Catalunya i en concret Barcelona ha viscut l'expansió de grups de consum, bancs del temps, horts urbans, centres de gestió comunitària, cooperatives de treball, grups de criança compartida, etc. Aquests espais s’han definit de diferents maneres: comuns urbans[1], espais d’innovació social[2] i propostes d’economia social i solidària[3]. Tot i no considerar-se nous quant a formes i pràctiques, s’han analitzat com a models emergents en el context actual de crisis econòmica i democràtica. Les esmentades experiències funcionen com a laboratoris que generen el que podríem definir com a marcs alternatius de democràcia urbana on la ciutadania participa directament en la producció d’espais, recursos i polítiques. 

Luis Moreno-Caballud | Modern Languages Open, 2015: July 8

En aquest llibre, de recomanable lectura per seguir juntament amb els articles sobre gestió comunitària d’Interacció 15, s’analitza el sorgiment de les cultures col·laboratives i no-jerarquitzades sorgides amb l’esclat de la crisi econòmica de l’estatal espanyol de 2008.

Des de les protestes contra l’anomenada Llei Sinde fins al moviment 15M, aquestes Cultures de Qualsevol, alimentades per moviments socials de base i de les xarxes socials digitals, desafien la cultura tradicional jeràrquica i neoliberal d’unes institucions que veuen els han portat a la precarització.

Intel·ligència col·lectiva, aquest és un lema que em va impactar per la profunditat del seu contingut i les variables que s’hi poden aplicar. Es tracta de l’eslògan de La Colaboradora, un entorn físic P2P que combina la filosofia de les xarxes d’intercanvi, entre iguals, amb el contacte humà. Una comunitat col·laborativa que treballa en els seus projectes empresarials, socials o creatius i com a únic requisit de pagament s’estableix l’intercanvi d’idees, serveis i coneixement.

El context de marcades transformacions socials i econòmiques es tradueix en profundes desigualtats entre persones, entre comunitats i entre territoris. Tot i que no s’acostuma a reconèixer, aquestes desigualtats tenen també una dimensió cultural. “Ens han parlat sempre d’equitat social i d’identitat cultural, però per nosaltres la clau és la inversa: equitat cultural i identitat social.” Aquestes són paraules de Noemí Rocabert, directora de l’Escola Mestre Morera, del barri de Ciutat Meridiana, a Barcelona. Una escola on la gestió de les desigualtats té una dimensió cultural: equitat cultural significa per a l’equip d’aquesta escola que els nens i les nenes tinguin eines per comprendre el context que els ha tocat viure. A Ciutat Meridiana es fa evident que la ciutat no arriba al barri, i que les polítiques d’accés a la cultura -en la seva versió tradicional d’accés a l’oferta cultural- són insuficients per fer front a les desigualtats. El model tradicional de polítiques d’accés a la cultura -en tant que productes i serveis- es manifesta caduc.

Vivimos tiempos trepidantes. Tiempos en los que lo que eran consignas, exigencias e intuiciones, pueden transformarse en medidas políticas e instituciones. Momentos en los que el deseo puede rápidamente convertirse en norma. Los nuevos partidos hablan de pasar de una cultura entendida como un derecho o un recurso a la cultura entendida como un bien común. Importante reto. Las políticas culturales que se han implementado en el Estado español desde la llegada de la democracia, pese a estar salpicadas por visiones economicistas de la cultura, siempre han situado al Estado y sus administraciones como tutores y administradores de la cultura. Implementar políticas que promuevan la cultura como bien común, si bien suena estimulante, parece de difícil realización teniendo en cuenta la falta de precedentes claros. Igualmente, aunque pueda no parecerlo, las nociones de lo público y lo común, en ocasiones entran en conflicto. A continuación voy a lanzar algunas ideas sobre cómo podrían pensarse estas políticas y las contradicciones que conllevan.