Gran Bretanya

Anàlisi comparativa dels casos d'Alemanya, EUA, Canadà, Suïssa, Regne Unit i Espanya

Mariano M. Zamorano, Joaquim Rius-Ulldemolins i Lluís Bonet | Ediciones Complutense
 

De polítiques culturals en podem trobar a diversos nivells, des de la Unió Europea a l’àmbit municipal passant pels Estats. L'interès per la descentralització cultural i el reconeixement de la diversitat cultural i nacional ha crescut en paral·lel a la importància de l'acció cultural pública de les regions i les municipalitats. Tanmateix, no s'han desenvolupat estudis que permetin comparar de forma sistemàtica la relació entre els models de federalisme i els models de política cultural d'un Estat.

Cultura, quina paraula més complicada. A Interacció sovint ens preguntem què vol dir. Pensem sovint que la cultura són els museus, la música clàssica, l’òpera i els clàssics de la literatura universal. Però si ens la mirem en contrast amb el mot “natura”, la cultura és quelcom força més ampli: és tot allò que sense l’ésser humà no existiria. Des d’aquesta perspectiva un tomàquet és cultura: ha sorgit de la selecció genètica que a través de les llavors hem anat fent de generació en generació. La tecnologia també és cultura. Tot i això, actualment la tendència en les polítiques culturals en el si del paradigma de les indústries creatives és agermanar el progrés tecnològic amb la innovació en cultura, com si fossin dues realitats separades. Per seguir caminant en aquesta direcció, el Department for Digital, Culture, Media & Sport del Regne Unit va presentar al mes de març “Culture is Digital”. Us en fem cinc cèntims.

Actualment en els entorns urbans s’estan generant una multitud de nous enfocaments per al seu desenvolupament sostenible, amb la contribució especial de la cultura i l’educació a aquests processos. En ells sorgeix l’oportunitat de definir els espais compartits com un patrimoni comú, en què la cultura participativa i comunitària i la creativitat de les iniciatives cíviques condueixen a l'objectiu d’un futur sostenible.

Al voltant de la relació entre educació, cultura i ciutat es concreta en l’espai públic, físic o virtual, a través d’equipaments com les escoles, els carrers i les places, els centres culturals i artístics de proximitat, les biblioteques, els museus o les plataformes col·laboratives de les entitats s’hi apleguen una gran varietat de narratives i discursos entorn del concepte de ciutadania. La interrelació entre aquests àmbits, però, va més enllà de les infraestructures; es defineix dia a dia en la construcció d’espais socials propicis per a la diversitat, la inclusió i l’equitat; uns espais dinàmics d'activitat i de tensió productiva entre les polítiques i els diferents agents de la cultura i l’educació, que afavoreixen la reflexió crítica i promouen una trobada amb l'art públic i els processos comunitaris.

Elena Borin | Peter Lang

Un fantasma recorre Europa. Així començava el Manifest comunista de Marx i Engels. A les antípodes de les idees revolucionàries dels pares del comunisme, el sector cultural i creatiu (SCC) està transformant-se. Un fantasma en recorre els sistemes de governança i els models de gestió. És un fantasma que no fa por i que a poc a poc es va fent visible. Elena Borin ha escrit 'Public-Private Partnership in the Cultural Sector: A comparative Analysis of European Models' per radiografiar el fenomen.

Tal com vam poder debatre a l’Interacció17, la distància entre arts i ciència és cada cop més estreta, i és així perquè cada cop més es valora les possibilitats de multiplicar el seu impacte quan es disposen a sumar les habilitats d’unes i altres disciplines.

Prova d’això, tenim aquest informe de la Nesta, una fundació per la innovació al Regne Unit, que treballa sobre la fusió de les arts i la ciència en l’educació i l’àmbit laboral del Regne Unit per tal de fomentar un entorn de creixement de la seva economia creativa.