França

Imaginem-nos una noia que es diu Joana. La Joana acaba de fer setze anys i aquest any acaba l’educació secundària obligatòria. Com que el final de l’etapa s’acosta, sorgeix la gran pregunta: i què farà després? A l’institut ja han començat les xerrades d’orientació. Nota que de mica en mica augmenta la pressió: ha de prendre una decisió que sembla transcendental. Ha d’encarar el seu futur. És filla i néta de farmacèutics i creu que a casa esperen que ella continuï la tradició familiar. Però ja fa temps que, en secret, dóna voltes a una idea. Una bogeria, potser. Encara no s’ha atrevit a comentar-ho amb els seus pares. Com reaccionaran quan els digui que vol ser actriu?

Elena Borin | Peter Lang

Un fantasma recorre Europa. Així començava el Manifest comunista de Marx i Engels. A les antípodes de les idees revolucionàries dels pares del comunisme, el sector cultural i creatiu (SCC) està transformant-se. Un fantasma en recorre els sistemes de governança i els models de gestió. És un fantasma que no fa por i que a poc a poc es va fent visible. Elena Borin ha escrit 'Public-Private Partnership in the Cultural Sector: A comparative Analysis of European Models' per radiografiar el fenomen.

Pierre-Jean Benghozi i Philippe Chantepie | Departement des études, de la prospective et des statistiques, Ministère de la Culture

“Indústries culturals”, a cinquanta cèntims la resposta. Un, dos, tres, responda otra vez: discogràfiques, editorials, estudis cinematogràfics, productores de teatre… els videojocs? És probable que una parella de concursants del mític programa de Televisió Espanyola no cités el darrer concepte. Malgrat que els video games es van consolidar a la dècada dels vuitanta encara avui en dia ens preguntem si són cultura; si més no, sabem que formen part de les indústries culturals. Pierre-Jean Benghozi i Philippe Chantepie es pregunten si els videojocs són la indústria cultural del nou segle, tal com anuncia el títol de la seva publicació: “Jeux vidéo: L’industrie culturelle du XXIe siècle?”

Observatoire des politiques culturelles

Les relacions de cooperació actuals entre els estats francès i alemany, tenen el seu origen en la voluntat de cosir les ferides de la II Guerra Mundial a partir de la Declaració Schuman, i el Tractat de l’Elisi, que són llavor de la Unió Europea. L’evolució que ha fet aquesta relació entre França i Alemanya és que, més enllà de la perspectiva econòmica, ha anat guanyant terreny en la cooperació social i cultural entre els dos estats. En són exemples els programes de l’Alt Consell Cultural Franco-Alemany (HCCFA),  l’Oficina Franco-Alemanya per la Joventut (OFAJ), el Fons Cultural Franco-Alemany (FCFA) o el canal cultural ARTE.

Jean-Pierre Saez [dir.] | l’Observatoire

Ja fa temps que es parla de drets culturals, de la mateixa manera que es parla del dret a l’educació, els drets lingüístics o a la llibertat de culte, sobretot des de la preciosista declaració de Fribourg, i també des de la Declaració Universal dels Drets Humans [art. 26-27]. Com és ben sabut però, de poc serveixen aquestes declaracions si els governs finalment obliden legislar o aplicar polítiques en aquest sentit.

Bisenius-Penin, Carole  | Éditions universitaires de Lorraine

Les residències literàries, sovint més desconegudes que altres models de residències artístiques, són una experiència innovadora, que genera relacions entre els escriptors i un entorn concret d’agents culturals, habitants i lectors.

Bertrand Allamel | Libréchange

Què és culturalment correcte? A grans trets, seria aquella cultura fomentada per les administracions públiques, que deixa fora de joc justament el que considera culturalment incorrecte. És lògic per tant, finançar entre tots, les accions culturals que finalment aprofiten només uns pocs?

Dir. Anne Jonchery i Sophie Biraud | La documentation Française

Com visitem un museu, o més ben dit, amb qui; ens pot condicionar l’experiència i l’aprenentatge que fem de la visita. La socialització i la mediació dels espais patrimonials, dels museus i els centres culturals, és en molts casos encara; un àmbit a potenciar. Tot i que cada vegada són més els espais que compten amb alguna proposta regular d’activitats familiars, queda molt camí per recórrer en l’àmbit de la mediació cultural. Sobretot, fora l’àmbit acadèmic des del temps d’oci i l’entorn familiar.

Culture et Recherche - Départament des études de la prospective et des statistiques | Ministère de la Culture et de la Communication

La definició de públic segons el DIEC és:

3 1 m. [LC] La gent en general, tothom indistintament. ‘Avís al públic’.

3 2 m. [LC] Conjunt de les persones que assisteixen a un espectacle, a una conferència, etc.

3 3 m. [CO] Conjunt de persones a les quals va dirigida una obra literària, periodística o musical, un mitjà de comunicació, un servei.

Diccionari de la Llengua Catalana 2a Edició. Insititut d’Estudis Catalans.

Aquesta és només una definició de diccionari que com veiem és molt àmplia, però en aquest cas la revista Culture et Recherche vol aprofundir, no tant en un debat sobre els límits de la definició de públic, sinó els límits del públic en un moment on es fonen espais físics i espais virtuals. Busca una definició que va més enllà del públic assistent, i transcendeix l’espai i el temps.

 Nicole Denoit, Catherine Douzou | Presses Universitaire François Rabelais

El model de residències artístiques s’ha anat consolidant els darrers anys, sobretot en els anomenats espais de creació. El cert és que el suport institucional en aquest tipus de processos és prou nou, i es troba en constant evolució, ja sigui per la morfologia i localització dels espais, períodes o disciplines, el contacte amb d’altres entitats o projectes, i el retorn social, entre d’altres.