equipaments culturals

Lluís Bonet, Héctor Schargorodsky | Bissap Consulting

Aquest llibre fa una mirada analítica i integral sobre la gestió d’equipaments escènics, des de l’òptica de l’economia de la cultura, la ciència política i la planificació estratègica, per proposar un model de gestió fàcilment adaptable a diverses realitats.

La col·laboració dels professors Bonet i Schargorodsky aporta elements interessants sobre la gestió de teatres, tant de la realitat europea, com de la llatinoamericana, partint de l’anàlisi comparada dels models existents i proposant estratègies d’intervenció aplicables a un ventall més ampli d’equipaments culturals. El contingut s’enriqueix amb les opinions, debats i diàlegs entre professionals referents d’ambdós costats de l’Atlàntic.

Joaquim Rius Ulldemolins i Gil-Manuel Hernàndez (coord.) | Arxius de Ciències Socials Nº33 (desembre 2015). Universitat de València.

El propòsit d’aquest monogràfic és estudiar la gènesi i el desenvolupament dels anomenats "elefants blans" en política cultural, és a dir, les infraestructures que tenen un cost de manutenció més gran que els beneficis que aporten, aquelles grans construccions o esdeveniments que han centrat l’acció pública de la cultura en una llarga etapa des de finals dels noranta fins a finals dels dos mil i que, avui, són el símbol d’una època de malbaratament amb greus problemes de finançament i de gestió de continguts.

L'agenda política i mediàtica marca molts dels debats, també en cultura. El preu a pagar és la focalització del debat en uns pocs titulars i la pèrdua de complexitat i textures. D'això va aquest article breu: d'apuntar elements per a altres (possibles) debats de fons a l'entorn de la cultura. Pensar la cultura com a activitat i recursos compartits, pensar en els equipaments culturals com a mediadors de projectes ciutadans, pensar en la ciutadania com a usuària activa i culta dels serveis culturals o demanar del mecenatge alguna cosa més que la simple captació de recursos econòmics.

Factorial, cap on van les polítiques culturals?

Laura Basagaña. Barcelona.
 
(Article publicat a Núvol.com, el 31.10.2014)

Durant tres dies la Fabra i Coats ha acollit una trobada internacional de gestors culturals per parlar de les Fàbriques de Creació europees. Quins reptes tenen aquests agents culturals? Com es pot trobar l’equilibri entre l’excel·lència i el foment de la participació ciutadana, sense caure en l’elitisme? De tot això se n’ha parlat al debat Factorial.

Un dels tallers més interessants que han tingut lloc a la Fabra i Coats durant la celebració de la trobada internacional #Factorial ha estat el titulat El retorn social de les fàbriques de creació, impartit per Xavier Fina, director de ICC Consultors.

Fina s’ha preguntat quins riscos i quines tensions trobem davant dels àmbits proximitat (aconseguir el foment de participació d’una àmplia base de la població en els equipaments culturals) i excel·lència (aconseguir difondre i promocionar l’alta cultura).El professor ha desenvolupat tres conceptes i tres perversions d’aquests conceptes.

Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia | Carta, núm 2. Primavera-Verano 2011

Recuperem per al debat d’Interacció els articles del dossier «Redes. Instituciones de lo común»  del número dos de la revista ‘Carta’, editada per el Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia (MNCARS).

A l’editorial de la revista amb el títol, ‘Hacia una nueva institucionalidad’, Manuel Borja-Villel proposa buscar un altre model institucional. Aquí teniu un extracte:

«La generación de un nuevo modelo cultural debe ir acompañada de cambios institucionales, porque las instituciones son las principales estructuras de invención de lo social, de un hacer afirmativo y no limitativo.»

«La defensa de la institución pública se hace hoy muy difícil de sostener. La dicotomía entre público y privado en que se ha sustentado la organización social en el último siglo y medio ya no funciona. La dimensión creativa que define nuestra sociedad se encuentra tanto en lo privado como en lo público, y la diferencia entre ambos se determina de un modo arbitrario. Lo público, como gestor de la creatividad, no garantiza que esta no sea expropiada con finalidad de lucro.