comunitats

ELS CAMINS DE LA DOCÈNCIA: LA HUMANITAT DELS HUMANS.

DEL PLURAL AL SINGULAR.

DE GENERACIÓ EN GENERACIÓ: LA IDEA MATEIXA DEL LLEGAT
 

La història de la cultura és la història humana

amb Josep Ramoneda

Eulàlia Bosch presenta a Josep Ramoneda des de l'oxímoron de dues identitats que poden ser contradictòries però no excloents: Ramoneda és filòsof i és periodista.

Dues professions, dues maneres d'entendre el món que van del pensament reposat de la filosofia al fet frenètic del periodisme, lligat a la velocitat i la immediatesa.

Josep Mª Aragay | Neret Edicions - Art Social

Quan la pilota de basket passa de ser l’objecte de joc d’un esport, a ser un instrument musical col·lectiu, pot ser que ens trobem davant del projecte comunitari Basket Beat.

La pilota en aquest projecte és capaç de transformar no només per la seva funció, que més enllà de l’esport es converteix en un instrument rítmic. Pot transformar també el seu entorn, teixir relacions, qüestionar i replantejar horitzons, i promoure una altra manera de crear música, però també i sobretot, de fer comunitat.

L’any 2022, una masia de Viladecans s’hauria de convertir en una màquina del temps, que projectarà qui hi entri en el futur. En concret, en el futur del món de les biblioteques. L’“espai de descoberta i aprenentatge” Can Ginestar hauria de ser un dels fruits més avançats de l’esforç de la Xarxa de Biblioteques Municipals (XBM) de la Diputació de Barcelona per imaginar com seran aquests equipaments en les properes dècades.

Dave O'Brien, Peter Matthews (ed.) | Policy Press

En la nova era de postregeneració, «l’Estat sembla demanar a les comunitats locals que gestionin soles els conflictes urbans».[1] Aquesta és una de les conclusions que Dave O’Brien, investigador en polítiques culturals de Goldsmith, Universitat de Londres, presenta, juntament amb Peter Matthews, en un llibre que s’ha publicat enguany, i que critica la progressiva desresponsabilització de l’Administració quant a polítiques públiques de caire social.

Jordi Baltà, Eva Garcia | Observatori de les Arts Escèniques Aplicades (OAEA)

L’any 2014 l’Institut del Teatre va impulsar la creació d’un Observatori de les Arts Escèniques Aplicades amb especial atenció als àmbits de la comunitat, l’educació i la salut. En aquest context, ha encarregat l’elaboració d’aquest informe de diagnòstic sobre la situació de les arts escèniques aplicades a Catalunya amb la voluntat d’ajudar a orientar les activitats futures de l’Observatori.

Joaquim Rius-Ulldemolins | Política y Sociedad, Vol. 52, Núm. 1, p. 153-178.

Resumen: La cultura ha dejado de ser la esfera social que iluminaba la modernidad. A pesar de su mayor centralidad social y económica propia de la sociedad postfordista, las transformaciones económicas y tecnológicas de los últimos años están cuestionando su propia existencia como esfera autónoma. En este contexto, el discurso ciberutopismo hace una lectura totalmente positiva de estas transformaciones como un empoderamiento del consumidor o del surgimientos de nuevas cadenas de cooperación creativa.

Fa uns dies es va celebrar una jornada organitzada pel CERC Centre d’Estudis i Recursos Culturals de la Diputació de Barcelona  ‘Els reptes de les Polítiques Culturals Locals: de la incertesa a la innovació’ dins el marc d’Interacció, una sessió d’espai experimental i de debat entorn a l’existència d’un nou context cultural, el paper tradicional de les administracions i l’aparició de nous agents culturals locals que va reunir un centenar de persones del sector.

Ens van encarregar la coordinació d’aquesta activitat, així com un debat online previ que va servir com a pròleg d’aquesta jornada de qüestionament i intercanvi d’experiències, opinions i moltes incerteses, un espai pensat per a repensar, reconèixer aquest nou ecosistema cultural i trobar les maneres d’articular mecanismes que propiciin una millor convivència i representativitat.

Sobre l’interrogant compartit de si existeix la gestió públic-comuna de la cultura, proposo prendre com a punt de partida l’afirmació que el que sí existeixen són els fets culturals gestats en el si d’una comunitat de referència, per la qual cosa neixen amb l’essència o propietat públic-comuna. Aquí dubto de si es reconeix aquest origen i, si es fa, com, qui i en quin grau.

Penso que no ha de pre-existir un format de gestió públic-comuna. Apostaria, doncs, per no dedicar molta energia a pensar, dir, redir i prescriure un model, ja que corre el més que probable risc de no ser transferible o vàlid per a les realitats diverses un cop dissenyat.

Esaú Acosta Pérez, Mauro Gil-Fournier Esquerra, Miguel Jaenicke Fontao | Educació Social. Revista d’Intervenció Socioeducativa, Núm. 55 (2013),  p. 92-100

Resum: La complexitat urbana a causa de la sobreproducció a la qual ens exposa Internet i els actuals mitjans de producció econòmics implica pensar cada vegada més la ciutat de manera diversa i complexa. On la multitud de factors que influeixen per a la resolució de qualsevol aspecte no s’ha de reduir a un mínim comú múltiple sinó a pensar-lo des d’òptiques de diverses disciplines. Les iniciatives ciutadanes ofereixen un canal d’innovació des del qual proposen “altres maneres de fer les coses” i pensar així allò urbà des d’una dimensió més operativa.