arts plàstiques i visuals

Montse Badia | Bonart

El repte és gran: propostes per millorar el context de les arts a Catalunya. La temptació de caure en diagnòstics descoratjadors hi és. Però la directriu és clara: serem proactius. Així que quin és el context? Què i qui configuren el teixit artístic? Òbviament no són només les institucions, grans i petites, sinó que proliferen les iniciatives independents –precàries també– que sorgeixen de la necessitat de fer coses, de creure en allò que es fa i que sovint s’identifica amb les dinàmiques del DIY (do it yourself). La fragilitat té també una cara positiva, que és l’agilitat i la capacitat de reacció i adaptació.

Philippe Henry | Éditions de l’Attribut

Llibre que analitza les transformacions que ha experimentat l’essència i el paper de l’art en la societat durant les últimes dècades, tant pel que fa tant a les pràctiques culturals de la ciutadania com als nous marcs artístics professionals i a les polítiques públiques. Philippe Henry centra la seva atenció en les tensions potencials sorgides de la diversitat d’identitats i dels nous patrons culturals dins la nostra societat. L’autor també analitza les noves economies creatives i culturals que apareixen al centre d’un nou model de desenvolupament.

En aquest vídeo, que correspon a la sessió del 9 de setembre de 2014 del Fòrum Indigestió, Rodrigo Laviña, membre del grup At-Versaris i Extraño Weys, ens parla del sàmpler com a socialització de la creació, de com l'oient passiu passa a ser actiu i de les vies per generar un discurs nou amb les paraules i les notes dels altres. Segons el seu parer la intel·ligència col·lectiva s'alça contra el dictat dels drets d'autor, perquè nosaltres, com a humans, "som el producte del sàmpling cromosòmic i el remix aleatori".

el balcón de la espera

En el cine dos escenas representan para mí toda la fuerza de la perplejidad que provoca la creación contemporánea. La primera la encontramos en la comedia de Woddy Allen Small Time Crooks (Granujas de medio pelo) cuando Ray Winkler, aquel entrañable buscavidas, acompaña a su mujer y al fraudulento marchante de arte interpretado por Hugh Grant  a ver una obra de creación contemporánea por tal de mejorar su educación y entrar en los círculos de la alta cultura. Ray no puede más que dormirse ante el imposible espectáculo.  La otra escena la encontramos en la para mi discutible La Grande Bellezza cuando una artista semidesnuda no duda en chocar contra un muro en un intento, una vez más fraudulento, de exponer su teoría del arte a partir del concepto de vibraciones.

Jesús Carrillo | Medialab-Prado

L’autor fa una anàlisi crítica de les fàbriques de la cultura com a model d’institució cultural que ha potenciat l’Estat espanyol en el marc d’un model productiu/participatiu neoliberal impulsat per la Unió Europea i que, segons l’autor, ha impregnat les estratègies culturals d’alguns països com Espanya. Carrillo evidencia la complexitat política de l’art contemporani, observat des d’unes institucions condicionades pel debat sobre la seva titularitat, la seva gestió i les seves funcions i tot això inscrit en un panorama on la cultura juga un paper determinant en el desenvolupament econòmic.

Montse Badia | Bonart. Núm. 160 agosto-setembre 2013

La necessitat dels artistes d’utilitzar uns espais apropiats a les seves necessitats individuals i a la seva pràctica professional ha existit sempre. La desmaterialització de l’art, des de les pràctiques conceptuals dels 60, va alliberar els artistes d’una implicació personal en el procés d’elaboració dels objectes artístics, i el concepte de taller, tradicionalment considerat com el lloc d’aprenentatge dels aspectes més artesanals del treball artístic o l’espai on l’artista experimenta en solitari la gènesi de la creació, va canviar per esdevenir un laboratori d’idees en el qual el creador conceptualitza però no necessàriament formalitza o objectualiza els seus projectes.

Medialab-Prado

Llibre que recull una selecció de textos sobre la relació entre política i silenci. Diversos artistes, gestors, acadèmics i molts activistes compromesos amb les noves realitats econòmiques i socials i els nous moviments i idees polítiques com el 15-M, es plantegen les següents qüestions: Com es contemplen la política i el silenci des de l’art? Quina importància té internet en la gestió de la realitat? Quines són les polítiques d’incorporació de l’altre? Quins conceptes van associats a la democràcia? Quin és el paper actual de l’art? Quin és el poder de la cultura? Els autors i autores aborden totes aquestes qüestions des de disciplines com l’art, la reflexió estètica, la filosofia, l’antropologia, els estudis de gènere, la psicoanàlisi i els béns comuns.

Angelique Trachana | Arte, Individuo y Sociedad Vol 26, No 2 (2014) p. 233-254

Resumen: El concepto de “ciudad híbrida” se acuña en el nuevo contexto tecnológico para señalar una serie de fenómenos contemporáneos que se producen en la conjunción de las condiciones físicas de la ciudad y la virtualidad de soporte tecnológico. El término puede encontrase asociado a categorías tan actuales como smart cities o “ciudades inteligentes”, “ciudades de código abierto” y a los nuevos “aprendizajes” de “hacer ciudad” con el “uso cotidiano de internet”. Aquí, sin embargo pretendemos extender el alcance de su significado haciendo una síntesis de “aprendizajes” que modifican nuestra percepción del entorno. Desde el mundo de las artes como la fotografía o el cine hasta la televisión y ahora internet y las múl­tiples herramientas telemáticas de uso cotidiano, comprobamos cómo la mediación tecnológica, incide intensificando la percepción sensible de la ciudad y ampliando el imaginario de los ciudadanos.

Inicia sessió o registra’t per enviar comentaris

Martha Rosler ׀ Sternberg Press

Recull d’assaigs escrits entre 2010 i 2012 per Rosler sobre el paper social dels artistes en la cultura mundial i en els processos de gentrificació urbana.

A «Culture Class» Rosler torna a abordar les qüestions que tractava al seu projecte ‘If you lived here’ (1989-1991), la manca d’habitatge urbà i les seves arrels en la política pública, i les adapta als desenvolupaments neoliberals sorgits a les últimes dècades.  L’autora pren com a referència el llibre «The Rise of the Creative Class» (2002) on Richard Florida defineix un nou sector econòmic de treballadors creatius que s’estén més enllà dels artistes i que inclou dissenyadors, periodistes i persones que treballen en el sector de tecnologies – amb un grau elevant de formació i ben remunerat. Segons Florida, la presència de la classe creativa no és un subproducte de la prosperitat econòmica sinó un factor determinant per al creixement econòmic.