Article

Les lletres de Valtonyc, Pablo Hasél o La insurgencia, 'Fariña' de Nacho Carretero, o la peça que exposava a ARCO Santiago Sierra, són només exemples de l’altaveu que suposa la creació a l’hora de difondre idees. Però encara resten en l’imaginari col·lectiu també els tuits de Ximi, de Cassandra Vera o Guillermo Zapata, el "Gora Alka-Eta”" de Títeres desde Abajo, el Macba censurant l'obra 'La bèstia i el sobirà', i una llista llarga de casos mediàtics, però també un gran nombre de casos desconeguts.

La invisibilitat de la dona ha estat una característica en l’elaboració del relat històric, gairebé ha afectat a tots els àmbits de la vida, però en la ciència s’ha manifestat com un pes profund que fins i tot ha significat que aquest sector hagi presentat importants barreres d’accés per a les dones. És per això que l’any 2015 es va proclamar per Resolució de l’Assemblea General de les Nacions Unides el Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència, per al dia 11 de febrer.

'Perform' (Participatory Engagement with Scientific and Technological Research through Performance) és un projecte d’investigació que va néixer el novembre de 2015 amb l’objectiu de fer créixer l’interès dels joves per la ciència, la tecnologia, les matemàtiques i les enginyeries a través de les arts escèniques. Aquesta aproximació a les ciències des d’una perspectiva humanística busca trencar estereotips de gènere i fer més fàcil l’accés dels joves de col·lectius desafavorits a les carreres científiques.

Santi Martínez i Illa | Arxius de Ciències Socials

La proliferació dels «elefants blancs», equipaments culturals desmesurats promoguts sense tenir en compte la viabilitat i el retorn social de les inversions, no és cosa de grans ciutats, només. A Catalunya, el model de ciutat creativa ha impulsat aquest tipus d’infraestructures en municipis mitjans i petits també, per als quals suposen un impacte molt negatiu.

El Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya (PECCat), aprovat el 2010 i formalment vigent però latent, ha demostrat fins ara que l’aplicació de criteris de planificació és necessària i pertinent, tot i que els seus efectes només es podran valorar a mitjà i llarg termini. Santi Martínez i Illa, des de la seva experiència personal de redacció d’aquest pla, signa aquesta i altres conclusions en l’article «Planificació cultural contra elefants blancs».

Un dels grans dèficits estructurals del procés de descentralització de l’Estat espanyol ha estat el marc regulador de les polítiques culturals. Tot i que recentment s’ha reformat la llei estatal que regula l’administració local, la distribució de les competències sobre cultura de les tres grans administracions publiques de l’Estat no ha estat un tema ben resolt des de la restauració de la democràcia. Com sol passar en aquests casos, el que ha patit més aquesta històrica indefinició ha estat el més dèbil, l’administració local.

Jordi Sans | Formatística

Desde que estalló la semana pasada el #casoMACBA en el mundo del arte y de la cultura se han sucedido todo tipo de reacciones que han ido desde la noticia noticiosa hasta la pataleta y la reflexión, reacciones casi todas ellas surgidas desde las mismas entrañas donde se está jugando esta partida: las del museo neoliberal.

Fa uns dies es va celebrar una jornada organitzada pel CERC Centre d’Estudis i Recursos Culturals de la Diputació de Barcelona  ‘Els reptes de les Polítiques Culturals Locals: de la incertesa a la innovació’ dins el marc d’Interacció, una sessió d’espai experimental i de debat entorn a l’existència d’un nou context cultural, el paper tradicional de les administracions i l’aparició de nous agents culturals locals que va reunir un centenar de persones del sector.

Ens van encarregar la coordinació d’aquesta activitat, així com un debat online previ que va servir com a pròleg d’aquesta jornada de qüestionament i intercanvi d’experiències, opinions i moltes incerteses, un espai pensat per a repensar, reconèixer aquest nou ecosistema cultural i trobar les maneres d’articular mecanismes que propiciin una millor convivència i representativitat.

David Márquez Martín de la Leona | eldiario.es

Las perspectivas que se ciñen sobre la financiación de las políticas públicas locales, y en particular sobre las culturales, abren una ventana de oportunidad de cambio.

En numerosos emplazamientos del Centro Cultural Conde Duque de Madrid puede leerse un viejo lema que perteneció a la Guardia Real hasta 1820 : Solvit Formidine Terras, que traducido al latín castellanizado daría "libera la tierra del terror" (en relación al Rey, se sobreentiende). Algún arquitecto tomó la decisión de conservar este lema, tan marcial, en las paredes del Cuartel del Conde Duque que con dinero del famoso plan Zapatero se remozó en el ya aparentemente lejano 2010. Y es que aquel plan hacía realidad el viejo emblema: el que venía a liberar la tierra del pánico. Ya han pasado algunos años y parece que estamos instalados en una larguísima y mutante crisis que nos va mostrando muchas caras y transformaciones. Una crisis que nos ha familiarizado con el temor y la angustia. 

Febrer 2001

Notícia sobre els processos de planificació aplicats a la cultura.

Una recapitulació sintètica. Textos i contextos

La progressiva adopció dels mecanismes de la planificació aplicada al sector de la cultura al nostre país ha seguit un procés paral·lel a la recepció de les teories europees (fonamentalment franceses) sobre l’acció cultural pública; en concret l’origen remot s’inicia en el moment de la progressiva substitució del concepte animació sòcio-cultural –sustentat bàsicament en principis de caràcter sociològic i antropològic- pel de gestió cultural.

Vull començar escrivint el que va escriure Patrice Meyer-Bisch perquè de fet ho resumeix TOT, “ La culture es ce qui permet à chacun de toucher et d’ètre touché, et aussi de choisir et d’ètre choisi. Il n’y a rien de plus intime, et en même temps de plus social”.

Seguim.

Planificar és una eina per fer millor la feina, per poder avançar-se i predir escenaris; és una manera de concretar el somnis; és un compromís fruit d’un treball de molts. Planificar és voler dibuixar i fer-ho convocant els elements necessaris perquè el dibuix sigui ben complert. Planificar és treballar en i per acords, en visions compartides, en construir a moltes mans. És ser inclusius. La planificació requereix d’un desenvolupament d’esforços pel comú;  per evitar que quedi la menys gent possible al marge. Planificar és possible? Podem planificar?