blog de Interacció

Sumem i acumulem per poder imaginar el futur

Estimades companyes i companys de les moltes famílies de la dansa, estimats conciutadans, per a mi ballar és habitar el cos amb les emocions i la ment. Des d'aquesta perspectiva, la dansa és present en cada moment de la vida, estem condemnats a ballar tota la vida, i som el resultat de tots els moviments que hem fet. És més: de tots els que havien fet els nostres avantpassats. Si tots els moviments que fem són rígids, serem rígids; si són expressius, ens podrem expressar. Els nostres moviments determinen les qualitats del nostre present i de com acabarem de grans, a partir d'una certa i incerta edat.

En aquest vídeo que us mostrem avui, Steve Organ va seguir l'equip d'investigació de MindLeaps per il·lustrar com aquesta ONG mesura els canvis en les habilitats cognitives i no cognitives dels joves del carrer a través d'un programa de dansa estandarditzat. Els investigadors i estudiants de la Universitat Carnegie Mellon a Rwanda i la Universitat de Drexel van guiar-ne el procés.

El programa MindLeaps utilitza un currículum integral de dansa bàsica per desenvolupar habilitats cognitives i aprenentatge social i emocional, alhora que incorpora un control individualitzat per determinar quan els joves han aconseguit fer créixer el seu pensament crític. Consisteix en un currículum de dansa estrictament dissenyat per ballarins professionals, psicòlegs i educadors amb experiència en treballar amb joves en situacions vulnerables.

La població ocupada en el sector cultural a Catalunya és de 179,6 milers de persones en el primer trimestre del 2019, xifra que es tradueix en una variació interanual positiva del 7,6%. Per sexe, l'ocupació en aquest sector mostra un increment interanual del 25,8% en el cas de les dones i un decrement del 5,1% en el cas dels homes. Per situació professional, la població assalariada augmenta un 7,1% i la no assalariada un 8,7%.

Anàlisi comparativa dels casos d'Alemanya, EUA, Canadà, Suïssa, Regne Unit i Espanya

Mariano M. Zamorano, Joaquim Rius-Ulldemolins i Lluís Bonet | Ediciones Complutense
 

De polítiques culturals en podem trobar a diversos nivells, des de la Unió Europea a l’àmbit municipal passant pels Estats. L'interès per la descentralització cultural i el reconeixement de la diversitat cultural i nacional ha crescut en paral·lel a la importància de l'acció cultural pública de les regions i les municipalitats. Tanmateix, no s'han desenvolupat estudis que permetin comparar de forma sistemàtica la relació entre els models de federalisme i els models de política cultural d'un Estat.

Cultural Cities Enquiry | Core Cities UK

En el nostre món cada vegada més urbanitzat, les ciutats tenen un paper únic i innegable a l'hora de donar suport a la cultura. Les ciutats serveixen a poblacions ben diverses, són centres creatius vitals per a àrees metropolitanes o territorials més àmplies i ofereixen oportunitats per a les properes generacions d'artistes i creatives. El valor de la cultura a la nostra vida cívica és indiscutible. Una escena cultural vibrant i pròspera es reconeix com un actiu local cada vegada més important.

Del ‘jamón’ o el big fun, hi ha espais que s’aixopluguen sota la designació de museu quan en canvi ocupen un espai d'atracció turística en racons que gaudeixen d’aquest públic potencial. De vegades funcionen, d’altres no tant, però malgrat el terme museu solen evidenciar clarament el seu objectiu. Hi ha polítiques, projectes i operacions urbanístique però, que malgrat la seva finalitat d’atracció turística i econòmica es vesteixen de cultura per assolir una millor acceptació entre els locals. Veiem-ne un cas.

Les traduccions d’obres catalanes, les carreres literàries, la dictadura de la novetat, les fires de llibres… Àlex Gutiérrez conversa amb la filòloga Izaskun Arretxe, directora de l’Àrea de Literatura i Pensament de l’Institut Ramon Llull.

Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA)

Aplicació dels instruments metodològics, anàlisi descriptiva i interpretativa i propostes de millora.

Per petit que sigui el nostre municipi o per allunyat que estigui de nuclis urbans més grans o amb majors recursos, resulta evident que a la nostra ciutadania els agrada conviure i formar-se amb les arts. L’evidència d’això la trobem en l’existència de tantíssimes entitats localitzades que, siguin no formals o informals, parteixen d’una mateixa premissa: educar-se en l’art i, en moltíssims casos, fer-ho de forma totalment entregada i allunyada d’interessos professionals o formatius formals. És a dir, fer-ho simplement perquè hi tenen dret i els ve de gust.

L'Agència Catalana del Patrimoni Cultural (ACPC) sorgeix en el moment àlgid de la crisi econòmica a Europa, quan es constitueix el 2011 un nou govern a Catalunya. Pretén ser un revulsiu en la gestió cultural de la Generalitat de Catalunya, centrat en el patrimoni cultural. La creació de l'Agència, que s'emmarca en el famós govern de "les retallades", es va construir en plena crisi i volia ser una revolució interna amb la pretensió de seguir models internacionals. Han passat més de 4 anys des de la seva creació i els autors creuen que cal una anàlisi crítica.

Als nostres municipis s’hi solen sumar una bona colla de grups diversos de cultura popular, associacions pel foment de la literatura, la música o el teatre, entitats culturals i de lleure educatiu, col·lectius d’artistes grafiters i iniciatives privades o associatives que promouen programacions amb major o menor estabilitat. Entitats que poden ser segmentades o interseccionals, més homogènies o divereses. Sigui com sigui, hi ha una llarga tradició en l’associacionisme del nostre país que es fa evident en la cultura, segons l’Idescat (2018) trobem fins a 32.632 associacions culturals a Catalunya actualment. Però sovint el nombre no fa la cosa, la importància recau en el treball i la cooperació entre entitats privades, associacions, institucions públiques, que pot arribar a ser un batibull considerable. Com podem doncs, harmonitzar aquest context?