Arts plàstiques i visuals

 Belén Sola Pizarro (ed.) | Catarata
 

De pressupostos que permetien col·leccions i programacions espectaculars a una dràstica reducció, no només dels recursos econòmics sinó també del personal. El canvi de model viscut els darrers 10 anys a causa de la crisi econòmica ha obligat als museus, així com a moltes altres institucions culturals i públiques, a reinventar-se.

El llibre "Exponer o exponerse. La educación en museos como producción cultural crítica' parla de les transformacions que han viscut els equipaments museístics en aquest context, també marcat per la propagació d’un model cada cop més turístic de la cultura, prenent el cas concret del Museo de Arte Contemporáneo de Castilla y León (MUSAC) i donant veu tant als seus treballadors com als propis usuaris.

Travessar el llindar de la porta i recordar, de sobte, l’olor de la cuina de l’àvia. Escoltar aquella melodia que, sense tenir del tot clar per què, et transporta als moments feliços de la teva infantesa. Sorprendre’t en veure aquella foto, esgrogueïda i rebregada, amb els ulls d’una nena que s’assemblen als teus, que són els teus. Els anys passen i les persones canvien, però els sentits, potser algun més que els altres, perduren i s’entrellacen amb els moments viscuts. La memòria, tanmateix, no sempre és tan fiable, i més sovint del que voldríem acaba perdent la batalla contra l’oblit.

 El món cal·ligràfic de la dissenyadora Maria Montes.
 

El dissenyador Claude Dieterich acostumava a començar les seves classes de cal·ligrafia amb un aforisme d'Alphonse de Lamartine (1790-1869): les lletres són símbols que transformen la matèria en esperit. Frases vistoses a banda, no sempre queda clara la diferència entre cal·ligrafia, lettering i tipografia. Les tres disciplines emanen de l'escriptura, de lletres i paraules que componen els significants que equivalen a significats. A grans trets, la cal·ligrafia és l'art d'escriure les lletres. El lettering, l'art de dibuixar-les. I la tipografia. l'art de dissenyar-les.

Una imatge val més que mil paraules, i el cas de la crisi climàtica és paradigmàtic. En plena setmana del COP25, les paraules han estat més de mil i de dosmil, però a vegades les obres artístiques poden ser molt més impactants i mobilitzadores que les declaracions de màxims que, en moltes ocasions, no arriben als mínims.

En qualsevol de nosaltres sorgeix la necessitat inevitable de vincular-nos a les coses, d'establir una connexió emotiva amb els objectes que observem i posseïm. Aquest desig icònic, aquesta pulsió objectual, ens fa intuir figures als núvols del cel i cares humanes a la carrosseria d’un cotxe, a les finestres i balcons dels edificis o formes que creiem verificables a les taques de florit de la paret.

El 20è capítol de Territori Contemporani, comença a la Biennal de Jafre que és considerada com la biennal d'art més petita del món i, potser també, com la més breu.

L'artista Jordi Mitjà és un col·leccionista d'experiències i imatges de la vida quotidiana i proposa accions per examinar les reaccions humanes a les situacions imprevistes.

Acabant el capítol, arribem a la Galeria d'art Contemporani, La Puntual a Sant Cugat del Vallès, un espai de treball i d'exhibició per a artistes emergents o que volen experimentar al marge del circuit oficial.

Per als surrealistes de les avantguardes històriques el surrealisme era una forma de vida, una manera de situar-se en el món: una “supervivència” que tenia com a única finalitat la ruptura de la lògica i dels codis comunicatius. Calia una actitud vital molt determinada per entrar en estat de trànsit amb els objectes i els símbols, enamorar-se’n i transgredir-los per a desorientar l’espectador a través de l’absurd. La fascinació per les relacions objectuals incongruents ha conduït a un joc de paradoxes humorístiques.