3r o 4t d’ESO. Classe de biologia. La meva preferida (de fet, l’única) del ram de les assignatures de ciències. “Morfologia del cervell humà” era l’últim tema que podia entrar a l’examen. Recordo haver sortit de classe pensant, “espero que preguntin la part dels hemisferis del cervell, és tan fàcil que no em cal estudiar-ho”. Davant de tota la resta de conceptes que calia comprendre i memoritzar, per mi no hi havia matisos. Havia de ser pragmàtica i simplificar: l’hemisferi esquerre, l’artístic i imaginatiu; l’hemisferi dret, el lògic i científic. I punt. A la pregunta “tu ets de lletres o de ciències” tampoc hi veia matisos. Que m’agradés la biologia no significava res, jo era de lletres fins al moll de l’os.
“Las dos culturas” de C.P. Snow hi tenien res a veure? Segurament no, almenys directament. No vaig conèixer la teoria de Snow fins molts anys després. Per mi, ciències i lletres eren dos camins paral·lels, avançant al seu propi ritme i sense punts de trobada possibles. Per mi, sempre havia estat així, i no necessitava cap argument ni justificació al respecte. I en el cas de la sanitat i la cultura, exactament el mateix. Hauria estat força incongruent pensar res diferent...
Museus i gent gran. Redescobrint la vellesa
Quan pensem en la gent gran ens acostuma a venir al cap la imatge entranyable d’un senyora o un senyor balancejant-se suaument en un balancí vora la llar de foc. Amb una manta al damunt, la pipa entre els llavis prims o la llana de fer mitja a les mans arrugades, expliquen històries a la canalla que, asseguda al terra, escolta embadalida. Històries llunyanes, d’aquelles on costa tant discernir la realitat de la ficció.