Destacats

En aquesta última dècada s’ha consolidat l’ús del concepte «investigació artística» per referir-se a una nova disciplina entre la pràctica artística i l’especulació teòrica. En aquesta obra col·lectiva es reflexiona sobre aquesta nou àmbit que intenta situar la producció artística dins el marc de l’economia del coneixement i definir la funció de l’art dins la societat contemporània. Segons els autors - artistes, comissaris, crítics i historiadors de l’art – també obeeix a la necessitat de posicionar l’educació artística en els esquemes de l’ensenyament superior, cada vegada més preocupat per la possibilitat d’homologar els currículums acadèmics i de quantificar els processos d’aprenentatge.

What Next? (I ara què?) és un col·lectiu cada vegada més gran d’organitzacions artístiques i culturals que es reuneixen per promoure, donar suport i debatre sobre al treball cultural que dia a dia es desenvolupa al llarg de tot el Regne Unit. Tenen per objectiu establir aliances amb els polítics i les comunitats i difondre els temes debatuts a les organitzacions artístiques a través de correus electrònics. El col·lectiu vol ser una mena de catalitzador del debat nacional sobre les arts i la cultura i activar el desenvolupament de projectes conjunts.

El passat 29 d’abril What Next? va celebrar una conferència a Londres que va reunir a més 650 professionals  i activistes que van debatre sobre com involucrar més a la ciutadania i a les comunitats en l’art i la cultura. La reunió va provocar una allau de respostes a Twitter. El col·lectiu de professionals del sector cultural Arts Professional (AP) ha recollit alguns d’aquests tuits i ha demanat al seus autors que ampliessin les seves aportacions al seu blog. 

L’últim número de la revista digital «Territoires contemporains» titulat «Démocratiser la culture! Une histoire comparée des politiques culturelles» recull set articles on s’hi analitza l’evolució de les polítiques culturals de França, Bèlgica, Itàlia, Irlanda, Gran Bretanya, Estats Units i Bulgària durant la segona meitat del segle XX. Sota la direcció de Laurent Martin i Philippe Poirrier, l’objectiu és fer un seguiment cronològic i comparatiu dels eixos i tendències que han marcat l’acció cultural d’aquest països. L’objectiu és analitzar, en cada cas, com s’han desenvolupat els processos de democratització i institucionalització de la cultura, i la posada en marxa dels ministeris de cultura. També es contempla el paper d’altres agents cultural no públics i, en alguns països com França, el dels intel·lectuals. També es presta atenció a la funció de les polítiques d’educació i els mitjans de comunicació en la democratització, construcció i transmissió de cultural.

Max Hernández Calvo |  minorliterature

¿Qué debe hacer el sector cultural español ante la crisis? Es una pregunta tan mala como urgente. Por ello ando preguntándome, en vez, ¿qué haría yo ante la crisis? Es decir, qué haría desde una función institucional del sector cultural y, más puntualmente de museos, que es lo que conozco de primera mano (aunque mi experiencia sea más bien yankee). En breve, me pregunto qué haría para hacer, así, sin dinero.

En clave optimismo self-help se dice que lo positivo de la crisis es que obliga a aguzar el ingenio y poner en marcha la creatividad. Claro, para diseñar una programación “a la medida” del tijeretazo. ¿Pero realmente solo basta con abaratar costos? Programar barato en alineación normativa con la nueva “realidad económica”, impuesta ideológicamente, sí que es posible. En el “tercer mundo” la programación low cost es práctica corriente—que suele pasar por la factotum-ización obligatoria de los trabajadores de la cultura y/o por su precarización—. Pero la imposición de un límite de “gasto” en cuanto al capital financiero no entraña que ese límite aplique a toda forma de “capital”. En ese sentido, simplemente programar actividades “baratas”, sin buscar redistribuir, al menos, capital simbólico, es acatar el recorte y reproducir su lógica para otras formas de capital.