democràcia

Als nostres municipis s’hi solen sumar una bona colla de grups diversos de cultura popular, associacions pel foment de la literatura, la música o el teatre, entitats culturals i de lleure educatiu, col·lectius d’artistes grafiters i iniciatives privades o associatives que promouen programacions amb major o menor estabilitat. Entitats que poden ser segmentades o interseccionals, més homogènies o divereses. Sigui com sigui, hi ha una llarga tradició en l’associacionisme del nostre país que es fa evident en la cultura, segons l’Idescat (2018) trobem fins a 32.632 associacions culturals a Catalunya actualment. Però sovint el nombre no fa la cosa, la importància recau en el treball i la cooperació entre entitats privades, associacions, institucions públiques, que pot arribar a ser un batibull considerable. Com podem doncs, harmonitzar aquest context?

Segurament us heu pogut oblidar alguna vegada de l’aniversari d’algú que aprecieu o fins i tot d’aquella data que va ser tan important per a vosaltres i que no voldríeu oblidar mai. Ara bé, el més probable és que acabem oblidant aquells fets més desagradables que hem viscut a la vida, el nostre cervell així ho sòl fer precisament per poder dur una vida més lleugera.

Emilio Lledó | Taurus

En un espai com Interacció 18, on repensem l’educació i la cultura com a àmbits inseparables de la noció d’humanitat; on parlem de les arts i les ciències, de les imatges i les paraules, dels viatges i la memòria col·lectiva i, més encara, de la igualtat i la llibertat, la figura d’Emilio Lledó (Sevilla, 1927), pensador amb una llarga trajectòria en la docència universitària que ha fet de l’educació el centre de la seva filosofia, ha de ser ben present.

En l’ideal pedagògic d’Emilio Lledó hi figuren tres conceptes, ‘cultura’, ‘política’ i ‘educació’, els quals al llarg de la seva obra han anat teixint una reflexió madura i compromesa sobre l’essència de les persones i el desenvolupament de les seves vides. Si bé l’abast d’questa reflexió és amplíssim, avui volem destacar alguns dels àmbits en què es concreta en l’obra “Sobre la educación. La necesidad de la Literatura y la vigencia de la Filosofía” (2018), tenint en compte els debats globals i locals que caracteritzen la nostra actualitat:

• l’educació per a la cultura de la democràcia,
• l’educació per a tota la vida i
• els espais de l’educació institucionalitzada.

Consell d’Europa | Council of Europe Publishing

De què parlem quan parlem de “cultura democràtica” o “cultura de la democràcia”? Quines eines calen per promoure-la? En el nostre entorn més pròxim, quines mesures s’estan adoptant per garantir-la i què podem fer nosaltres? Educació, cultura i democràcia són tres paraules senzilles que sentim diàriament en qualsevol conversa o als mitjans. Es tracta de tres conceptes, però, que associats entre ells menen cap a un sistema de valors complex sobre el qual es basa el concepte de ciutadania.

Lluís Bonet i Emmanuel Négrier | Poetics 66 (2018) 64-73

Què implica la participació en les polítiques culturals? A mitjans d’abril el grup de treball The OMC (Open Method of Coordination) de la Unió Europea publicava l’informe “Participatory governance of cultural heritage”, en què recollia bones pràctiques de gestió participativa del patrimoni (tangible, intangible i digital). L’estudi del Secretariat General d’Educació i Cultura  exemplifica que el concepte de participació ha calat en l’àmbit de les polítiques culturals. Amb l’objectiu d’analitzar el fenomen, Lluís Bonet i Emmanuel Négrier han escrit l’article “The participative turn in cultural policy: Paradigms, models, contexts”.

Directorate-General for Education and Culture (European Commission)

La cultura és de tots. La màxima és senzilla però té unes implicacions profundes. A l’entrada del 9 de maig remarcàvem el valor públic de la cultura dient que l’experiència és l’essència de la cultura. Un dels aspectes més evidents del fet cultural és el patrimoni, ja sigui tangible, intangible o digital. També aquest patrimoni ens pertany a tots perquè ens recorda què ens fa humans. Ara bé, qui gestiona i preserva aquest patrimoni? A fi de promoure models de governança participativa del patrimoni cultural, el grup de treball OMC (Open Method of Coordination) presenta l’informe ‘Participatory Governance of Cultural Heritage’.

"L'altre dia, caminant pel carrer" -comença el filòsof Enric Puig- "em vaig trobar a un noi i una noia fent-se fotos. Tenien una càmera que semblava professional, i es canviaven els rols segons estiguessin en un o altre lloc. Molt lliures quan se situaven davant de la càmera, molt seriosos i professionals si es trobaven darrere". Puig va parlar amb ells, i va saber que després pujarien algunes d'aquestes fotos a diverses plataformes a Internet. “No es guanyaven la vida amb allò”, van reconèixer, però hi dedicaven un temps i un esforç considerables.

“Quan obrim els diaris per la secció de cultura abunden les notícies de cinema, literatura o teatre, entre d'altres. La ciència normalment està en un altre lloc.  A mi tant me fa on estigui col·locada, sempre que acceptem que van unides “.  Aquesta flexibilitat, i alhora aquest mandat, es va convertir en la consigna principal que va transmetre durant la conferència inaugural d’Interacció17 Lluís Torner, físic i director de l'Institut de Ciències Fotòniques de Barcelona (ICFO).

Camille Bosqué, Ophelia Noor, Laurent Ricard | Eyrolles

Una nova pràctica de producció que podria canviar el model econòmic capitalista imperant comença a imposar-se en alguns àmbits. És la revolució dels makers, un moviment en plena expansió basat en un model econòmic de democràcia productiva i justícia social, que desenvolupa el seu treball en els Fablabs, espais col·laboratius i oberts que proporcionen maquinària digital per a l'elaboració d’objectes.

Daniel Innerarity | Paidós

Antonio Lafuente, Andoni Alonso i Joaquín Rodríguez | Cátedra

Parlar de ciència, avui dia, suposa considerar dos aspectes fonamentals del context social actual: d’una banda, les exigències de democratització del saber enteses com a demandes de participació, consens i debat públic que s’han estès en el món occidental i, de l’altra, el sorgiment paral·lel de l’anomenada «societat del coneixement», alimentat pel desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació.

Aquests dos factors han contribuït a la profunda alteració del paradigma modern de la ciència com a disciplina autònoma i autoregulada que avança aliena als interessos de la ciutadania. Si bé la comunitat científica va haver de conquerir la seva sobirania, fa segles, per deslligar-se del control polític que limitava la recerca de veritats empíriques, actualment el coneixement científic forma part de la capacitat d’acció de tots els actors socials, els quals han de poder incidir en la presa de decisions sobre qüestions com el medi ambient, l’alimentació, les malalties o la reproducció, a més de les importants repercussions ètiques de pràctiques com el biohacking, les quals se situen en el centre de l’agenda política i l’escenari públic del segle XXI.