democràcia

Segurament us heu pogut oblidar alguna vegada de l’aniversari d’algú que aprecieu o fins i tot d’aquella data que va ser tan important per a vosaltres i que no voldríeu oblidar mai. Ara bé, el més probable és que acabem oblidant aquells fets més desagradables que hem viscut a la vida, el nostre cervell així ho sòl fer precisament per poder dur una vida més lleugera.

Consell d’Europa | Council of Europe Publishing

De què parlem quan parlem de “cultura democràtica” o “cultura de la democràcia”? Quines eines calen per promoure-la? En el nostre entorn més pròxim, quines mesures s’estan adoptant per garantir-la i què podem fer nosaltres? Educació, cultura i democràcia són tres paraules senzilles que sentim diàriament en qualsevol conversa o als mitjans. Es tracta de tres conceptes, però, que associats entre ells menen cap a un sistema de valors complex sobre el qual es basa el concepte de ciutadania.

Lluís Bonet i Emmanuel Négrier | Poetics 66 (2018) 64-73

Què implica la participació en les polítiques culturals? A mitjans d’abril el grup de treball The OMC (Open Method of Coordination) de la Unió Europea publicava l’informe “Participatory governance of cultural heritage”, en què recollia bones pràctiques de gestió participativa del patrimoni (tangible, intangible i digital). L’estudi del Secretariat General d’Educació i Cultura  exemplifica que el concepte de participació ha calat en l’àmbit de les polítiques culturals. Amb l’objectiu d’analitzar el fenomen, Lluís Bonet i Emmanuel Négrier han escrit l’article “The participative turn in cultural policy: Paradigms, models, contexts”.

"L'altre dia, caminant pel carrer" -comença el filòsof Enric Puig- "em vaig trobar a un noi i una noia fent-se fotos. Tenien una càmera que semblava professional, i es canviaven els rols segons estiguessin en un o altre lloc. Molt lliures quan se situaven davant de la càmera, molt seriosos i professionals si es trobaven darrere". Puig va parlar amb ells, i va saber que després pujarien algunes d'aquestes fotos a diverses plataformes a Internet. “No es guanyaven la vida amb allò”, van reconèixer, però hi dedicaven un temps i un esforç considerables.

“Quan obrim els diaris per la secció de cultura abunden les notícies de cinema, literatura o teatre, entre d'altres. La ciència normalment està en un altre lloc.  A mi tant me fa on estigui col·locada, sempre que acceptem que van unides “.  Aquesta flexibilitat, i alhora aquest mandat, es va convertir en la consigna principal que va transmetre durant la conferència inaugural d’Interacció17 Lluís Torner, físic i director de l'Institut de Ciències Fotòniques de Barcelona (ICFO).

Daniel Innerarity | Paidós

Antonio Lafuente, Andoni Alonso i Joaquín Rodríguez | Cátedra

Parlar de ciència, avui dia, suposa considerar dos aspectes fonamentals del context social actual: d’una banda, les exigències de democratització del saber enteses com a demandes de participació, consens i debat públic que s’han estès en el món occidental i, de l’altra, el sorgiment paral·lel de l’anomenada «societat del coneixement», alimentat pel desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació.

Aquests dos factors han contribuït a la profunda alteració del paradigma modern de la ciència com a disciplina autònoma i autoregulada que avança aliena als interessos de la ciutadania. Si bé la comunitat científica va haver de conquerir la seva sobirania, fa segles, per deslligar-se del control polític que limitava la recerca de veritats empíriques, actualment el coneixement científic forma part de la capacitat d’acció de tots els actors socials, els quals han de poder incidir en la presa de decisions sobre qüestions com el medi ambient, l’alimentació, les malalties o la reproducció, a més de les importants repercussions ètiques de pràctiques com el biohacking, les quals se situen en el centre de l’agenda política i l’escenari públic del segle XXI.

King’s College London

Cal un canvi de direcció en la política cultural per fer un ús més just dels fons públics i construir una cultura compartida que sigui significativa i valuosa per tothom i que fomenti les aptituds creatives de la societat.

Aquesta és la idea que se’n desprèn d’un nou informe realitzat pel King’s College de Londres, en col·laboració amb la campanya «Get Creative» de la BBC, que respon a un estudi anterior que estimava en només un 8% de la població (blancs, acomodats i amb formació superior) els usuaris habituals d’organitzacions finançades per l’Arts Council.

Roland Jackson | The Guardian

Recuperem l’article de l’especialista en política i educació científica Roland Jacksonm, publicat al periòdic britànic The Guardian, «12 things policy-makers and scientists should know about the public» (12 coses que els dissenyadors de polítiques i els científics haurien de saber sobre els públics),  un text que malgrat focalitzar la seva atenció al món de la ciència podria extrapolar-se a la gestió cultural.

L’article (en anglès) denuncia com la societat general por esdevenir fàcilment invisible per als dissenyadors de polítiques, ja que aquesta es pot veure com una barrera per a l’acceptació de nous corrents o decisions. 

Svetlana Hristova, Milena Dragicevic Sesic i Nancy Duxbury (ed.) | Routledge

És possible imaginar un nou model europeu de ciutat sostenible que es fonamenti en l’ús explícit de la cultura? «Culture and Sustainability in European Cities. Imagining Europolis» ofereix una selecció de noves realitats emergents de ciutats petites i mitjanes a Europa que fan pensar que sí, que el potencial de la cultura com a factor de sostenibilitat i cohesió urbana és gran i que ja està donant lloc a un model anomenat Europolis.

Jaron Rowan | Traficantes de sueños

«Té cabuda una cultura lliure d’estat en les institucions?» Jaron Rowan reflexiona al voltant d’aquesta idea, fent un repàs del camí traçat per l’anomenada cultura lliure, de les seves limitacions i dels reptes amb què s’enfronten avui el sector cultural i les institucions amb un canvi de paradigma que està transformant el funcionament tradicional de l’estat envers el sector cultural. Aquest llibre és, primer de tot, una crida a les formacions polítiques del canvi per no oblidar el poder de la cultura en la transformació cap a una societat més rica i democràtica.